El 'padri', de Mario Puzo: dels Borja als Corleone

Com en tantes altres ocasions a Hollywood, tan donat als fastos i a les històries atractives sobre la gestació de les seves pel·lícules, la llegenda es va imposar a la realitat i, a través de Peter Biskind, un dels grans experts en els secrets del cine nord-americà dels 60 i 70, va circular la llegenda: el 1967, Mario Puzo (1920-1999) estava endeutat amb uns gàngsters i va aconseguir d’un productor de Hollywood un avanç de 12.500 dòlars –en devia 11.000– per completar la novel·la que tenia escrita a mitges i que llavors es deia Mafia. El mateix Biskind va admetre el desmentiment de Puzo, però la història resultava fascinant, i més tenint en compte que la novel·la girava entorn d’una família mafiosa.

Era un reclam perfecte en el moment quan la Paramount va començar la producció el 1971 i, després de no pocs problemes de finançament, pactes amb la màfia novaiorquesa veritable i ball de directors i intèrprets –ningú a l’estudi volia Marlon Brando, ni es confiava en Francis Ford Coppola, ni hi havia consens amb Al Pacino–, El padrí, la pel·lícula, es va convertir en un fenomen artístic i comercial de primera magnitud. Aleshores, a Puzo li era igual si la gent creia o no que havia contret un deute amb la màfia.

L’escriptor no era un jovenet. Tenia 49 anys quan es va publicar la novel·la. Abans havia escrit sobre els traumes posteriors a la Segona Guerra Mundial –The dark arena (1955)– i entorn d’una família italiana de Nova York –La Mamma (1965)–, que seria portada a la televisió el 1988 amb Sofia Loren de protagonista. Fill de pare esquizofrènic, Puzo va viure amb la seva mare i els seus sis germans a l’anomenada Cuina de l’infern (Hell’s Kitchen), així que sabia bastant sobre els italians a Nova York.

Sempre va dir que alguns dels valors sobre la família i les relacions paternofilials i maternofilials vessades en les pàgines de La Mamma van ser essencials per dissenyar l’ecosistema dels Corleone a El padrí. No coneixia cap gàngster, tot i que sí el món del joc: Puzo participava regularment en timbes de pòquer. La llegenda, en el fons, havia fet curt: devia 20.000 dòlars, però a familiars, prestamistes i bancs. Es va documentar bé i va trobar en Alfonso Tieri, un capo napolità, el model per al seu Corleone. I d’aquesta documentació, més les seves arrels italianes i l’experiència en el joc, va sorgir una novel·la que respirava versemblança.

Puzo va tenir clar des del principi el mateix que assumiria Coppola a l’adaptar la novel·la: mostrar sense qüestionar. La història compta amb un plantejament ambivalent des d’una perspectiva moral, un fet que una determinada part de la crítica, tant la literària com la cinematogràfica, van qüestionar en el seu moment. Aquest va ser el motiu pel qual, a El padrí 2, Puzo i Coppola van mostrar senyals de rebuig cap a determinats comportaments de Michael Corleone i els seus.

Però Vito Corleone era un altre assumpte. El gran patriarca. L’home fet a si mateix. El mafiós tradicionalista: tràfic d’alcohol i d’armes, assassinats i xantatges, però res de drogues. "A tothom li agradaria tenir algú a qui acudir a la recerca de justícia", diria Puzo en una entrevista. Així és presentat el senyor Corleone, com algú que administra justícia dins del nivell de just que pot ser un criminal.

Les bases

El padrí va establir les bases del que després, amb estil diferent, farien Martin Scorsese a Un dels nostres, David Chase a Los Soprano o Don Winslow en la seva recent trilogia literària de les ciutats: explicar la vida d’un mafiós que al matí esmorza amb la seva dona i els seus fills, a la tarda es cuida dels nets i a la nit ordena una matança. La novel·la és una crònica familiar. Que siguin mafiosos suposava més atractiu per al públic.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

En els primers esborranys s’intuïa una cosa diferent, cosa que va motivar que els executius de la Paramount, en una decisió poc habitual, financessin el procés final d’escriptura de la novel·la pensant ja en la pantalla. Puzo encara no l’havia acabat i ja sabia que es convertiria en una pel·lícula. D’aquí ve, també, la prosa una mica més popular que va imposar en la versió final de 608 pàgines. Després diria que li hagués agradat escriure-la millor.

La resta és història: nou milions d’exemplars venuts en els dos primers anys, tres pel·lícules de Coppola i altres novel·les mafioses de Puzo com El siciliano, El último don i Los Borgia, aquesta última publicada després que morís. Tancava amb aquesta el cercle, ja que el clan Borja va ser font d’inspiració per al clan Corleone.