Helena Cánovas: "Exploro com poder continuar cantant senseel pes del passat"

Amb 29 anys, la compositora Helena Cánovas Parés està a punt d’estrenar la seva primera òpera de cambra al Festival de Peralada. Va néixer a Tona (Osona) en una família no musical i va estudiar a Saragossa abans de fer cap a Alemanya. Actualment viu i treballa a Colònia. I fa setmanes d’intens treball que està submergida en els assajos de Don Juan no existe.

¿Quant temps ha dedicat a aquesta òpera?

Fa tres anys que penso en ella. És la peça a la qual he dedicat més anys. Poques coses en la meva vida s’han mantingut en tot aquest temps. I una d’elles és Don Juan no existe.

¿Com va sorgir la idea de centrar la seva obra en una autora invisibilitzada?

De lectures i de perdre’m en el laberint digital a la recerca d’autores de qui no sabem res. Una d’elles, Carmen Díaz de Mendoza Aguado, la comtessa de San Luis, em va interessar especialment. A la Viquipèdia la descrivien com una dona catòlica, feminista, pacifista, assessora de Primo de Rivera, escriptora i fundadora del Liceu Feminista de Madrid, que té dues obres: La pasión ciega i Don Juan no existe. De seguida vaig pensar era un bon títol per a una òpera. La part dolenta és que no queda rastre del text.

¿Com ha sigut viure la transformació de portar la seva obra de la partitura a l’escena?

He estat en cada assaig i el primer va ser gairebé com un examen, perquè hi ha un procés paral·lel que em permet veure on he encertat com a compositora en la notació, en la forma... És molt interessant de descobrir, i també les propostes personals dels intèrprets, des de l’acoblament instrumental fins als cantants. Tot cobra una altra dimensió a la sala d’assajos, on descobreixes per primera vegada l’obra de manera més grupal.

¿Als Cosmos Quartet ja els coneixia d’abans?

Sí, tant a ells com a la saxofonista Helena Otero i al percussionista Miquel Vich, que completen el conjunt. Amb Miquel havia col·laborat a través de Frames Percussion. Tots són músics fantàstics. És una sort comptar amb ells.

¿Com ha utilitzat les veus i quin tractament els dona en la seva primera òpera?

Un dels pilars de la meva música és que continuo treballant i investigant molt a partir de l’harmonia. M’interessa el timbre i el soroll, sovint amb l’electrònica, però també amb els instruments. Però la veu es manté lírica, és molt cantada. Diria que exploro com poder continuar cantant sense el pes del passat.

¿Què és el que vol transmetre amb les veus?

Vull que els cantants que són boníssims llueixin la seva veu. Per això vull que es puguin apreciar. He buscat noves formes a través de la intervàlica i de la fragmentació per trobar un resultat melòdic i líric.

Així doncs, ¿el públic no s’ha d’espantar?

En absolut. És obvi que hi ha sonoritats desconegudes i un tipus de tractament formal que és bastant diferent. Per exemple, no hi ha obertura. No és per voluntat d’innovar, sinó senzillament és el que va millor a aquest text. És música contemporània amb electrònica en viu de la qual m’ocupo jo i que amplia les veus i els instruments cap a un espai virtual en determinats moments. Però les sonoritats només són poc amables quan ho han de ser. L’utilitzo puntualment i amb sentit, perquè en aquesta obra es troben el que és present i el que és absent, realitat i virtualitat.

¿No intenta que els cantants facin l’impossible?

No. Amb ells he fet un treball individual, canviant o modificant coses. He tingut en compte els seus suggeriments, si bé l’obra no deixa de ser un repte per a ells, dins les possibilitats del seu instrument.

Viu a Alemanya. ¿Es planteja tornar o és millor quedar-se allà per desenvolupar la seva carrera?

És una pregunta eterna. Alemanya m’ha donat moltes oportunitats, però en els pròxims anys m’agradaria explorar nous llocs. Em tempta més ser nòmada que quedar-me fixa en un lloc. Casa meva sembla més un armari car que no pas una llar perquè viatjo molt; això m’enriqueix com a persona i com a compositora. Tant de bo continuï tenint oportunitats al meu país com totes les que he tingut fruit del premi Carmen Mateu. Gràcies a ell vaig rebre el primer encàrrec. Aquesta òpera és un somni.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Com va arribar a la música?

Vaig començar amb Montse Campderrós, una professora que feia classes al seu garatge perquè a Tona no hi havia escola de música. També vaig aprendre al cor de veus blanques de l’escola amb la qual vam venir a cantar al Palau. Als 14 anys vaig començar el grau mitjà de piano però no m’agradava. Jo volia fer composició, però no ho recomanaven al Conservatori de Vic. Per sort, els meus pares, veient la meva tossuderia i malgrat no entendre res de la música que feia, em van deixar fer. No vaig anar a l’Esmuc perquè vaig pensar que no hi podia anar: allà només hi anava gent impecable. Ningú em va animar a estudiar composició, més aviat al contrari. Vaig pensar que al Conservatori Superior de Música d’Aragó m’aniria millor. I així va ser.