Maria del Mar Bonet: "La meva és una música molt feta a mà, per això mai vaig anar a Eurovisió"

La cantant i compositora mallorquina presenta el concert ‘Sempre hi ha vent’ demà divendres en el marc del Festival de la Porta Ferrada, de Sant Feliu de Guíxols, dins del cicle Delikatessen, acompanyada del seu renovat quartet. 

Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor y Toti Soler, en París para el concierto en el Olympia en 1975

Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor y Toti Soler, en París para el concierto en el Olympia en 1975 / EL PERIÓDICO

4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Sempre hi ha vent és una cançó seva que ara dona títol al concert que presenta demà a Porta Ferrada. ¿De què anirà aquest recital?

És un concert en el qual camino cap al meu pròxim àlbum, amb cançons de tots aquests anys meus de música i noves idees. A mi em passa que una cançó la vaig transformant. Les anomeno cançons d’arbres, perquè van creixent branques noves i es van fent més grans a mesura que els dones aigua i vent.

Hi ha canvis en el seu grup: ara, junt amb Borja Penalba (guitarra, veu) i Antonio Sánchez (percussions), hi ha el llaütista Toni Pastor (que va tocar amb el grup folk mallorquí Música Nostra i, més recentment, amb Joan Miquel Oliver), i el contrabaixista Marc Prat (que ha sigut còmplice de Lluís Llach i Toti Soler).

Feia temps que necessitava un instrument com el llaüt i ell toca també molt bé la guitarra. Em sento molt bé amb aquest grup. És un nou començament.

Venim d’uns anys en què la seva cançó Què volen aquesta gent? no podia faltar als seus recitals. ¿Continuarà interpretant-la?

De tant en tant la canto, sí. Encara té un sentit. El maltractament de gent innocent... Hi ha coses que han agafat un color molt lleig. Allò de les amnisties... Ho veig com una pel·lícula. I allò dels cartells d’Ernest Maragall... A mi m’agradaria que la política d’aquí fos una mica més unitari, que estiguéssim més junts per defensar aquest país.

¿Opina vostè, com el seu amic Lluís Llach, que en la vida tot és política?

Estic d’acord amb ell. Vius en un país i vols el millor per a ell, des del teu lloc, perquè tens una història al darrere. Jo la tinc, sempre he sigut d’esquerres. Per a mi això és bàsic, i defensar la llengua, i els Països Catalans, a la meva manera, amb les meves cançons. Però em guardo molt de fer política explícitament. Mai n’he fet.

Es podria pensar que la seva manera d’estar en la música ja diu moltes coses.

Ara veig que tothom canta en moltes llengües. Potser acabarem tots cantant en xinès perquè ens entenguin molts milions de persones. Després veus artistes que, per molt que hagin cantat en castellà o en anglès, no han tirat endavant. Jo pertanyo a una raça de gent que canta amb la intenció de representar un país, unes arrels, a través de la música i la poesia. La meva és una música molt feta a mà, no de pensar a triomfar aquí i allà, i per això mai vaig anar a Eurovisió. M’ho van proposar dues vegades, amb la cançó que jo volgués i en català. Jo l’hi vaig agrair, però mai he sigut competitiva. Estic en un altre lloc.

Durant molts anys es va parlar d’un maltractament a la cançó per part dels governs catalans. L’any passat va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat. ¿Se sent ben tractada per les institucions?

Agraeixo molt la Medalla d’Or, però no crec que s’hagi fet suficient per la cançó. No es compleixen lleis com la del 25% de música en català a les ràdios i les televisions. Ens vam tancar una vegada a la Conselleria de Cultura per això. A França sí que ajuden els músics.

¿Ha vist ‘Eufòria’ (TV3)?

Pobres criatures, no puc criticar-los, més aviat em fan una mica de pena. Els veus allà cridant i, a aquestes edats, si criden més es quedaran sense veu en dos dies. Però com ara les veus es poden gravar i processar... Ara això agrada molt a la gent jove, ho disfruten com si fos de veritat.

L’auto-tune està a l’ordre del dia en tot el pop urbà i electrònic.

¿Què hi tinc a veure jo, amb això? ¿Què tenim a veure amb això Raimon, Lluís (Llach), Serrat...? Nosaltres hem fet una altra cosa.

En aquest nosaltres hi són tant Ovidi Montllor com Toti Soler, a qui sempre canta en els seus recitals. Ells la van acompanyar el 1975 en el viatge a París del qual va sortir el disc A l’Olympia. Un àlbum que planeja reeditar l’any que ve en vinil amb motiu del seu 50è aniversari.

És un disc entranyable. En van quedar fora algunes cançons i ara les inclouré en la reedició. Una és Què volen aquesta gent?, que llavors no es podia publicar. I estic recuperant solos, introduccions i finals preciosos de Josep Maria Bardagí i Albert Moraleda, músics que després se’n van anar amb Serrat a fer bolos per Amèrica. Sortirà el 27 d’abril, la data en què es va gravar el disc i que és el meu aniversari. Em fa molta il·lusió.

Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor y Maria del Mar Bonet en los camerinos del Olympia, en París en 1975 /

Arxiu

¿Com va ser aquella experiència a l’Olympia?

Vam fer una matinée, l’Ovidi i jo, cada un la nostra part, perquè l’Olympia estava millor de preu al migdia que a la nit. Va venir Toni Catany a fer fotos, i Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Lluís Serrahima... La relació amb l’Ovidi era molt bonica, tot i que nosaltres mai vam fer duets com els que tant es fan ara. Podríem haver-ne fet, però ni se’ns va acudir.

Notícies relacionades

Parlava d’un nou àlbum. ¿Amb cançons noves d’aquestes que, com diu, fa temps que escriu i desa al calaix?

Sí, de fet, Sempre hi ha vent està creixent i es convertirà en una nova cançó. Estic escrivint coses que m’agraden molt. A veure si em continuen agradant. M’agrada trobar un fil i seguir-lo, i que l’arbre creixi. Soc una escriptora de coples, històries curtes. Treballar amb Toni Pastor m’ha fet veure que aquí hi ha un camí.