L’aterridora elegància de M. Night Shyamalan

M. Night Shyamalan, el director nord-americà d’origen indi que va encarrilar el cine fantàstic per altres camins amb El sisè sentit, sembla haver recobrat part del seu millor pols després d’una dècada una mica incerta. Amb La trampa, que conjuga elements de terror i thriller, torna a un dels seus tradicionals huis clos amb espais tancats i inalterables. Pot ser un bosc atàvic, una zona d’apartaments amb piscina, una platja de la qual no es pot sortir o una cabana en un altre bosc. En La trampa es tracta del lloc on se celebra un gran concert pop. S’han donat cita 30.000 espectadors i 300 policies vetllen per la seguretat de l’esdeveniment, però poc poden fer contra l’esmunyedís assassí en sèrie que s’ha colat al local. El pànic col·lectiu passa per l’experiència individual d’un pare i la seva filla adolescent, encarnats per Josh Hartnett i Saleka.

Vint-i-cinc anys abans de La trampa, a Stuart Little, un film infantil del 1999 amb simpàtic rosegador de protagonista, s’explica la relació entre el ratolí Stuart i la família que l’adopta, els Little. ¿I què pinta Stuart Little en aquest text? Doncs que la pel·lícula porta la firma com a guionista de M. Night Shyamalan, que aquell mateix any acabaria en boca de tothom amb el seu film El sisè sentit, un dels més importants del fantàstic en l’interstici entre dècades i segles, i l’obra referencial quant a la variant del terror que són les pel·lícules sobre fantasmes que o bé no tenen consciència de ser-ho o bé apel·len als humans perquè s’aclareixin els fets que els van portar a una mort traumàtica.

El sisè sentit es va convertir en èxit comercial i cinta de culte. La seva empremta sobre els nous relats de fantasmes va ser absoluta: diuen que mentre Alejandro Amenábar preparava el guió de Los otros a Los Angeles el van portar a una projecció sorpresa d’El sisè sentit setmanes abans que s’estrenés comercialment, i que va quedar igual d’impressionat com d’afectat, ja que després va haver de reescriure part del seu guió perquè no el consideressin una còpia del de Shyamalan. Recordeu que en Los otros (2001), Nicole Kidman i els seus fills són fantasmes sense saber-ho, i que Bruce Willis en El sisè sentit ha fet el trànsit fins al món dels morts i només el nen encarnat per Haley Joel Osment el pot veure.

El sisè sentit no va sorgir del no-res. Era una producció més o menys independent, ni molt barata ni molt cara, i la seva escriptura va ser concebuda per Shyamalan pensant sempre en Willis com a protagonista. Aconseguir que acceptés el paper va ser el seu primer triomf. Abans, a més d’escriure les corregudes del ratolí Stuart Little, Shyamalan havia dirigit dues pel·lícules. En això s’assembla una mica a Quentin Tarantino, tots dos han mig ocultat els seus films inicials –Praying with anger i El cumpleaños de mi mejor amigo, respectivament–, atès el fulgor dels següents El sisè sentit i Reservoir dogs.

Si bé Stuart Little té elements fantàstics, Praying with anger, estrenada el 1992, no els té: és una producció cent per cent indie dirigida, escrita, produïda i protagonitzada per Shyamalan i que versa sobre la problemàtica tornada d’un jove indi al seu país després d’haver estudiat als Estats Units. Un film marcat pels trets autobiogràfics d’identitat cultural i readaptació al qual seguiria una intranscendent comèdia dramàtica, Els primers amics (1998). Serien el pas previ abans de començar a explorar els mecanismes narratius, els girs i les temàtiques del relat fantàstic i de terror a través d’una posada en escena difícilment equiparable a la de qualsevol altre director del gènere.

Perquè, si El sisè sentit és bona, original, aterridora, elegant i sorprenent, amb el primer twist radical en l’obra del cineasta, la següent, El protegido (2000), és igual de fascinant, inquietant, impredictible, insòlita i addictiva: una reflexió sobre la cultura dels superherois que conté, entre molts altres moments gloriosos, una seqüència prèvia al descarrilament d’un tren que és un elogi de la composició visual que ho suggereix tot sense mostrar res. Willis va repetir com l’heroi anònim i immortal, i Samuel L. Jackson va compondre l’individu més trencadís, en el sentit literal del terme, de la història del cine. Tots dos, personatges i actors, reapareixerien en Glass (2019), film que completa amb Múltiple (2016), una altra reflexió fantàstica sobre la identitat i els personatges superhumans.

Esclau dels seus finals

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

El director acabaria sent esclau de les seves tortuositats argumentals i els seus finals sorprenents, obligat a fer-los com marca de fàbrica quan de vegades no eren necessaris, només per satisfer l’espectador. Però títols com Señales (2002) –una invasió alienígena sobre camps de blat de moro–, El bosque (2004) –molt absorbent, però amb un final menys rotund–, La jove de l’aigua (2006) –l’estil va començar a pesar-li– i El incidente (2008) –l’estil es va tornar a canalitzar a través d’un relat en el qual el so és més inquietant que la imatge– el van mantenir a dalt de tot.

Després van arribar les concessions, com Airbender, el último guerrero (2010) i After Earth (2013), un impossible relat de ciència-ficció al servei de Will Smith i el seu fill, Jaden Smith. Li ha costat recuperar el pols. De fet, no té la personalitat dels seus inicis, tot i que La visita (2015), Tiempo (2021) i Llaman a la puerta (2023), així com les sèries Wayward Pines (2015-2016) i Servant (2019-2023), van sobrades de bones idees i moments ben suggestius. I està deixant dinastia cinematogràfica amb les seves filles, la també cantautora Saleka, protagonista de La trampa, i Ishana Night Shyamalan, directora de la recent Los vigilantes.