De Marilyn a Vampirella

"Vampirella et va fer famós, però Marilyn va ser el teu altre jo", constata el guionista i traductor Manel Domínguez a la introducció d’El arte de Pepe González (Norma), adreçant-se al seu amic desaparegut. "Era el gran artista que, aparentment, odiava dibuixar; el creador de la imatgeria femenina més sexualitzada del còmic que, no obstant, era obertament gai; la persona extravertida i transvestida que, alhora, vetllava per salvaguardar la seva vida privada. Un artista a qui aparentment no li interessaven els còmics, però que tornava una vegada i una altra al personatge que li va donar fama. Vampirella", escriu d’ell, al pròleg, el dibuixant britànic David A. Roach. Aquest era Pepe (Barcelona, 1939-2009), un dels dibuixants de còmic més reconeguts tant a Espanya com a l’estranger, genial i anàrquic.

Ara, El arte de Pepe González, cuidadíssima edició de gairebé 300 pàgines, li rendeix homenatge recorrent trajectòria i vida i reunint originals de còmic, esbossos, fotos i nombroses il·lustracions i retrats dels actors i actrius que tant l’apassionaven, entre ells James Dean, Greta Garbo, Humphrey Bogart, Claudia Cardinale, Brigitte Bardot, Katherine Hepburn, Cary Grant, Marlon Brando, Charlon Heston i la seva admirada Marilyn Monroe. Arriba després que Planeta Còmic recuperés les historietes de Vampirella en dos volums i que el no menys genial Carlos Giménez (Paracuellos) culminés el 2014 cinc àlbums on va retre homenatge al seu vell amic relatant la seva vida en vinyetes (Panini). I abans que Norma arrodoneixi el reconeixement amb una pròxima exposició d’originals.

Ja des de la portada del volum (en edició bilingüe en anglès) enlluernen alguns dels seus magistrals retrats de Marilyn i, en especial, el que va fer amb només 14 anys, amb llàpissos de colors Alpino –vestida amb vestit rosa i mig girada d’esquena–, que li obriria les portes del món del còmic. Aquell dibuix, al costat d’un altre de Gina Lollobrigida, lluia a l’aparador de la sastreria on treballava la mare de Pepe. El va veure per casualitat el dibuixant Javier Puerto i va aconseguir que aquell xaval nascut i criat al barri xinès, que llavors tenia 17 anys, l’acompanyés a veure el seu cap, Josep Toutain, director de la mítica agència Selecciones Ilustradas (SI). El seu treball va impressionar tant l’editor que li va assignar una tira de vaquers; però de seguida el va canviar a la línia de còmics romàntics en veure que el seu talent era dibuixar dones guapes –les noies de Pepe, les batejarien–, en un estil que tots els dibuixants de l’agència van acabar copiant.

Rafa Martínez, que va fundar Norma Editorial el 1977, va conèixer Pepe el 1964, sent noi dels encàrrecs a SI. Recentment, explica, va redescobrir aquell primer dibuix de Marilyn i el va aconseguir. "Era l’alegria de l’estudi, la seva presència allà era magnètica, sempre amb un caminar coquet, encantador –recorda l’editor i amic–. Era molt discret, però es mostrava obertament homosexual durant uns anys en què el normal era amagar-ho. Mai va tenir nòvio. Venia dos o tres vegades a la setmana a SI a portar els originals. Treballava a la taula del menjador de la casa on vivia amb la seva mare".

As 70, als 32 anys i amb una dècada d’experiència, Pepe es va consagrar com a estrella internacional quan Toutain va ser als Estats Units i va presentar els seus dibuixos i els d’altres artistes de l’agència a l’editor James Warren. Aquest de seguida va saber que havia trobat el dibuixant que feia temps que buscava per a Vampirella. Ningú va saber combinar millor que ell erotisme i horror a les historietes de la bonica extraterrestre del planeta Drakulón, per a qui es va inspirar en la seva amiga Carol de Haro, que va posar com a model en fotos que també van utilitzar altres artistes de l’agència.

A més, Warren va trobar una mina amb aquells dibuixants de Barcelona, entre ells, Esteban Maroto i Josep Maria Beà. Aquest últim evoca al llibre com, cap al 1969, el seu amic "es va cansar i es va avorrir de dibuixar historietes romàntiques i els seus dibuixos van començar a ser mediocres, no li agradava dibuixar còmics, sinó pin-ups (…). Només tenia un somni a la vida: passar-s’ho bé. Quan aconseguia un objectiu, hi perdia l’interès immediatament". Això il·lustra com de sobte va abandonar la banda de música Los Dálmatas, de la qual formava part amb Beà als anys 60, quan estaven a punt de firmar un contracte discogràfic.

Per això mateix es va allunyar del còmic, tot i que hi tornava sovint, fent fins i tot historietes de Barbie, i es va prodigar com a il·lustrador, portadista i retratista per encàrrec, animat per Martínez a través de la seva agència Norma. Aquest li va editar carteres del que més li agradava dibuixar: estrelles de cine, noies i Marilyn. Van ser un èxit i es pagaven molt bé. "El problema de Pepe era que vivia al dia, no li agradaven les dates d’entrega, es retardava i sempre demanava avançaments. Se’ls gastava en gresques, en clubs nocturns gais que freqüentava. No tenia deutes, perquè si no podia pagar amb diners ho feia amb els seus dibuixos i els amos dels night clubs li donaven cubalibres gratis. Era encantador i molts van abusar d’ell econòmicament. A SI, quan sabien que cobrava, alguns li demanaven diners amb mil excuses i ell els en donava. Ho regalava tot".

Tremendament generós

Notícies relacionades

El més nou del cine espanyol es llueix al festival de Toronto

L’intens final de ‘La amiga estupenda’

Coincideix amb els records de Carlos Giménez, que destacava a aquest diari amb motiu del seu còmic biogràfic "la seva enorme generositat, el seu enorme menyspreu de la fama i els diners, el seu enorme i insòlit talent, i com el va malgastar".

Per això, afegeix Martínez, "no és cert que els seus dibuixos acabessin al contenidor quan va morir, perquè a casa amb prou feines guardava originals, no li interessava. Si en tenia algun, el venia. S’ha exagerat. A l’època, gairebé ningú donava importància als originals. Però sí que és veritat que va morir molt sol. Tenia càncer i no volia anar al metge. L’última època va ser molt dolenta, va perdre el contacte amb els amics i es va abandonar". El van trobar al terra de la seva casa inconscient i el van portar a l’hospital, on poc després, el 13 de març del 2009, moria als 70 anys. Com va dir el seu amic Maroto, "ha mort un gran artista, però ha nascut una llegenda". Avui, la seva obra encara és admirada i cobejada pels col·leccionistes.