De la cerimònia a l’aquelarre a Porta Ferrada

N o hi va haver gira de comiat d’Extremoduro i més d’un fan l’espera encara, però veient l’empenta de l’actual Robe en solitari, cada dia sembla més descartada. L’extremeny està en ratxa i concerts com el de dissabte a Porta Ferrada conviden a plantejar-se l’interrogant: tenint Robe Iniesta, la seva frondosa banda i un repertori que fon fites d’ahir i avui, ¿qui necessita Extremoduro?

El revitalitzador àlbum Se nos lleva el aire, llançat al desembre, ha donat una nova empenta al Robe solista, que continua allunyant-se una mica de la cantautoria amb ecos del rock andalús de fa uns anys per abraçar una sonoritat més corpulenta. Fusió total: les sanefes de violí de Carlitos Pérez (i el saxo i el clarinet del baixista David Lerman) i els vestigis d’una arquitectura aparatosa hereva d’Extremoduro. Un camí que li ha permès reconnectar amb l’enorme públic de l’antiga banda i fer entrar, per exemple, 5.690 persones l’altra nit al Guíxols Arena. Públic amb ascendent militant: llargues cues a la paradeta de marxandatge.

Rumb a la tempesta

Concert llarg (va rondar les tres hores, inclòs l’intermedi) i de serpentejant recorregut, començant amb un Robe confessional, fatalista, xulo, perduda "la dignidad y el sentido del honor" ("y no lo siento") en el rescat de Destrozares. D’allà al material fresc amb Adiós, cielo azul, llegó la tormenta i a les palmes flamenques de Contra todos. Bloc tirant a intimista, però procliu al remolí de violí, al crescendo i l’arrevatament romàntic a Puntos suspensivos ("Recuérdame de qué está hecho el amor"), peça remarcada pel portent vocal anomenat Lorenzo González.

Notícies relacionades

La defensa de Depardieu no aconsegueix anul·lar el judici

Lisi del Castillo: "Vestim moltes famoses, però el negoci són les núvies del barri"

La sentida Nana cruel va tenir com a destinataris "els menors que viuen en zones de conflicte, en especial als que viuen a Gaza".

Robe va lluir cert aspecte de guru amb les robes llargues i comunió parsimoniosa amb el públic, desencadenada en cites a Extremoduro com Standby i Si te vas... La sorpresa va arribar amb una cançó del seu amic Albert Pla, La sequía, abordada en el seu català original. Entre el material de factura recent, El hombre pájaro i l’aclaparadora muntanya russa d’El poder del arte ("Demsiada droga hasta para mí", "me he quedado encerrado en el puto pasado y no puedo salir") van marcar territori camí d’una segona part que va anar guanyant convulsió i so rocker. Seqüències febrils en el segon i el quart moviment de Mayéutica i clamor popular entorn de les cites últimes a Extremoduro, amb la guitarra de Woody Amores llançant espurnes (Jesucristo García, Ama, ama, ama y ensancha el alma), celebrant un cançoner que continua viu, tot i que la seva manera de mostrar-se hagi canviat.