De la cerimònia a l’aquelarre a Porta Ferrada

N o hi va haver gira de comiat d’Extremoduro i més d’un fan l’espera encara, però veient l’empenta de l’actual Robe en solitari, cada dia sembla més descartada. L’extremeny està en ratxa i concerts com el de dissabte a Porta Ferrada conviden a plantejar-se l’interrogant: tenint Robe Iniesta, la seva frondosa banda i un repertori que fon fites d’ahir i avui, ¿qui necessita Extremoduro?

El revitalitzador àlbum Se nos lleva el aire, llançat al desembre, ha donat una nova empenta al Robe solista, que continua allunyant-se una mica de la cantautoria amb ecos del rock andalús de fa uns anys per abraçar una sonoritat més corpulenta. Fusió total: les sanefes de violí de Carlitos Pérez (i el saxo i el clarinet del baixista David Lerman) i els vestigis d’una arquitectura aparatosa hereva d’Extremoduro. Un camí que li ha permès reconnectar amb l’enorme públic de l’antiga banda i fer entrar, per exemple, 5.690 persones l’altra nit al Guíxols Arena. Públic amb ascendent militant: llargues cues a la paradeta de marxandatge.

Rumb a la tempesta

Concert llarg (va rondar les tres hores, inclòs l’intermedi) i de serpentejant recorregut, començant amb un Robe confessional, fatalista, xulo, perduda "la dignidad y el sentido del honor" ("y no lo siento") en el rescat de Destrozares. D’allà al material fresc amb Adiós, cielo azul, llegó la tormenta i a les palmes flamenques de Contra todos. Bloc tirant a intimista, però procliu al remolí de violí, al crescendo i l’arrevatament romàntic a Puntos suspensivos ("Recuérdame de qué está hecho el amor"), peça remarcada pel portent vocal anomenat Lorenzo González.

Notícies relacionades

Twin Peaks: torna Laura Palmer

Una biografia sobre Carmen Martín Gaite guanya el premi Comillas

La sentida Nana cruel va tenir com a destinataris "els menors que viuen en zones de conflicte, en especial als que viuen a Gaza".

Robe va lluir cert aspecte de guru amb les robes llargues i comunió parsimoniosa amb el públic, desencadenada en cites a Extremoduro com Standby i Si te vas... La sorpresa va arribar amb una cançó del seu amic Albert Pla, La sequía, abordada en el seu català original. Entre el material de factura recent, El hombre pájaro i l’aclaparadora muntanya russa d’El poder del arte ("Demsiada droga hasta para mí", "me he quedado encerrado en el puto pasado y no puedo salir") van marcar territori camí d’una segona part que va anar guanyant convulsió i so rocker. Seqüències febrils en el segon i el quart moviment de Mayéutica i clamor popular entorn de les cites últimes a Extremoduro, amb la guitarra de Woody Amores llançant espurnes (Jesucristo García, Ama, ama, ama y ensancha el alma), celebrant un cançoner que continua viu, tot i que la seva manera de mostrar-se hagi canviat.