Les cintes d’Elizabeth Taylor

Elizabeth Taylor va passar gran part de la seva carrera somiant deixar de ser una estrella de cine, la gran meta per a molts, per ser reconeguda simplement com a actriu. La intèrpret anhelava que la seva imatge de sex symbol passés a un segon pla i els seus papers augmentessin la seva credibilitat professional. Ho confessa ella mateixa al documental Elizabeth Taylor: las cintas perdidas (disponible a la plataforma Max), una producció que recull 40 hores d’entrevistes d’àudio descobertes recentment que l’actriu va tenir amb el periodista Richard Meryman el 1964, en el seu moment de més èxit, en unes trobades que havien de servir per escriure una biografia de Taylor. Aquestes cintes es van perdre, fins ara, que han sigut redescobertes i han convertit l’actriu en la narradora del seu propi documental 13 anys després de la seva mort.

Taylor sempre va intentar deslliurar-se de la imatge que projectava a la gran pantalla, limitada a papers menors o d’ingènua. El seu debut cinematogràfic va arribar als 10 anys, amb Lassie, la cadena invisible el 1943, i aviat van aparèixer altres produccions. "Actuava amb 16 anys però aparentava tenir-ne 24. Em van llançar al món adult i havia de comportar-me com una dona sofisticada, mentre al meu propi món jo era una nena atemorida", recorda Taylor al documental, dirigit per Nanette Burstein.

Es va trobar en més d’una ocasió amb companys i directors que no confiaven en el seu talent gairebé innat. "Lluitava amb l’estudi perquè em donessin bons papers. Era igual com ho intentés, ells pretenien encasellar-me", relata la intèrpret. A poc a poc, es va imposar a la indústria i va aconseguir el protagonisme en el cine. "Llegia crítiques dient que era només una cara bonica i que no sabia fer res. Es va iniciar una rebel·lió dins meu", explica. Aquest respecte va arribar de la mà de pel·lícules com La gata sobre la teulada de zinc, Una dona marcada, per la qual va guanyar el primer dels seus dos Oscars, Cleopatra i ¿Qui té por de Virginia Woolf?, amb la qual va obtenir la segona estatueta. "Guanyar un Oscar suposava que per fi la indústria em considerés una actriu i no una estrella de cine", afirma.

Els seus vuit matrimonis

La intèrpret també parla de la seva estreta amistat amb els actors Rock Hudson, Montgomery Clift i Roddy McDowall, i relata sense embuts com va viure els seus múltiples matrimonis (es va casar fins a vuit vegades, dues amb Richard Burton, tot i que al documental només s’esmenta fins al cinquè). El seu primer casament va ser als 18 anys, amb Nick Hilton, amb qui va viure abusos mentals i físics: "Em va donar una puntada de peu a la panxa que em va provocar un avortament". Després va venir Michael Wilding, a qui recorda com "un calçasses", i després va aparèixer el gran amor de la seva vida, el productor Michael Todd. Amb ell va arribar "la primera vegada que vaig ser feliç". Però un any després del seu casament, mentre ella estava immersa en un rodatge, Todd va morir en un accident d’avió. "Vaig quedar en un estat gairebé de bogeria, no volia tornar a treballar, però vaig pensar que l’única manera de recuperar el seny era acabant la pel·lícula", recorda.

El seu suport més gran en aquell moment va ser Eddie Fisher, casat amb Debbie Reynolds, que va acabar deixant el seu matrimoni per iniciar un idil·li amb ella. Tres hores després que Fisher es divorciés, va dir el sí, ho vull a Taylor. "La premsa deia que jo havia trencat un matrimoni perfecte [...] Hi havia hostilitat en les cares de la gent, m’escrivien cartes horribles", assegura sobre un dels moments més durs de la seva vida. En aquell moment va arribar a prendre pastilles per treure’s la vida. "Preferia morir a tornar a divorciar-me. Estic molt avergonyida d’allò", declara, penedida.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Totes aquestes relacions van condemnar Taylor a estar sota la lupa de la premsa i la gent. "La meva imatge pública és la d’una dona que no és de confiança, completament superficial, no gaire bonica. Per dins, vull dir. Suggereixo una cosa il·lícita. He comès errors i ho he pagat, però malgrat això no els val, sé que mai aconseguiré compensar-ho", es lamenta l’actriu. "He establert una línia deliberadament. La persona que coneix la meva família és real, però la famosa per a mi no té profunditat ni sentit, és un producte que fa diners", manifesta.

En les últimes declaracions del documental (gravades l’any 1964, en el seu moment de més èxit) Taylor encara dubta de la seva vàlua en el cine. "Fins ara he aconseguit ser una estrella de cine que ocasionalment ha sigut capaç d’actuar una o dues vegades. No estic contenta amb el que soc ni amb què he fet. Vull millorar", assegura. No hi ha més cintes que confirmin si el 2011, any en què va morir, ja se sentia una actriu orgullosa del llegat que havia deixat en el món de la interpretació.