Stax, glòriai ¿conspiració?

Són aquestes omissions d’aspectes fotuts de Stax pecats venials de la docusèrie de quatre episodis disponible a la plataforma Max. Stax. Soulsville U.S.A. té per objectiu celebrar l’heroisme de la marca de Memphis i en aquest sentit és la bomba. Hi ha molt a celebrar: Stax va facturar una gran quantitat de música meravellosa i va anar de bracet amb el moviment dels drets civils. De passada, la sèrie mostra el despietat funcionament de la indústria discogràfica (blanca) i serveix, més per passiva que per activa, com a advertència sobre les ànsies de grandesa. La història de Stax és una muntanya russa de moments de glòria, tragèdies, punyalades i remuntades molt difícil de batre.

El bo de Jim Stewart va fundar Satellite Records a Memphis el 1957. Un any després, Estelle Axton, la seva germana, va entrar com a sòcia a l’empresa, llavors dedicada al country i el pop. Satellite es va instal·lar al 926 de l’avinguda East McLemore, de la ciutat de l’estat de Tennessee, el 1960, i va ser rebatejada com a Stax (les dues primeres de lletres de Stewart i d’Axton) el 1961. La nova ubicació era en un veïnat negre i el segell s’havia reorientat cap al rhythm and blues.

El senzill de Rufus Thomas i de la seva filla Carla, Cause I love you, encara a Satellite, va tenir prou impacte regional per cridar l’atenció de Jerry Wexler, de la poderosa discogràfica novaiorquesa Atlantic. Va ser l’inici d’un contracte de distribució nacional de les gravacions de Stax, on Atlantic també enviaria a gravar artistes seus, com Sam & Dave i Wilson Pickett. Més endavant veurem com actuava Wexler en els negocis.

Segregació racial

El soci i productor d’Atlantic va viatjar a Memphis per conèixer Rufus i Carla Thomas. Com que els negres no podien anar als restaurants dels blancs, es va organitzar un sopar a l’habitació de Wexler. L’hotel va vetar l’entrada de pare i filla. Stewart se les va enginyar per pujar Carla d’amagat en un muntacàrregues. Stewart encara sent vergonya.

Mentre Stewart regentava l’estudi (a la seva relaxada manera), Axton s’ocupava de l’annexa botiga de discos. Va ser en bona mesura la porta d’entrada a Stax d’un sorprenent contingent d’instrumentistes, cantants i compositors. Negres i blancs. Amb Booker T. & MG’s (dos negres i dos blancs, cada un millor músic que l’anterior) com a principal banda de la casa i una manera de treballar oposada als ferris mètodes habituals als estudis, Stax va capitanejar el soul del sud, si és que no el va encunyar. L’arribada d’una força de la naturalesa anomenada Otis Redding va acabar de posar en òrbita Stax. La gira de l’escuderia per Europa el 1967, que brinda imatges immortals, va deixar el públic bocabadat. També l’expedició. "Va ser la primera vegada que ens vam sentir realment acceptats i la primera vegada que ens vam sentir lliures", resumeix Bell, que havia sigut contractat per a tasques promocionals i va acabar sent amo i senyor, per bé i per mal.

Al tornar a casa, l’actuació de Redding al Monterrey Pop Festival va ser el primer pas del pla per conquerir els nord-americans blancs, però això ja ho havia aconseguit Motown,més sofisticada, des de Detroit. "No pintàvem res allà –assenyala Booker T.– Érem les úniques persones que portaven vestit". Els vestits no van ser obstacle perquè Redding i companyia subjuguessin els hippies.

Llavors van arribar els directes a la mandíbula. Tres. Un darrere l’altre. Redding i quatre membres dels Bar-Kays, el grup de Stax que l’acompanyava en aquell moment en comptes de Booker T. & The MG’s, van morir en un accident d’avió el 10 de desembre. Martin Luther King, el líder del moviment dels drets civils, va ser assassinat al motel Lorraine de Memphis, on havia anat en suport de la vaga dels escombriaires de la ciutat, tots negres. Era 4 d’abril de 1968 i la realitat va entrar pel broc gros en la bombolla interracial que havia creat Stax, i allò va provocar el consegüent deteriorament de les relacions. Un mes després, Atlantic va ser comprada per Warner, que va executar una clàusula del contracte que Stewart havia firmat a Wexler. Sense llegir-lo. En cas que es vengués l’Atlantic, els drets de Stax passaven a ser propietat de la primera. Netament, el peix gros es va quedar amb el 97% del catàleg del peix petit. "Per Jim Stewart la paraula era sagrada. Per Jerry Wexler, era l’oportunitat per aprofitar-se’n", assenyala Rob Bowman, etnomusicòleg especialitzat en Stax.

Isaac Hayes al rescat

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Contra tot pronòstic, la marca va remuntar. Va ser propulsada per Johnnie Taylor, The Staple Singers, The Soul Children i, sobretot, Isaac Hayes, un veterà de la firma amb una sumptuosa i visionària reinvenció del soul plasmada a Hot buttered soul (1969), que va ser un gran èxit. Per no parlar de la seva banda sonora per a la pel·lícula Shaft (1971), que li va reportar un Oscar, el primer que aconseguia un compositor negre. El festival Wattstax, concebut com una mena de Woodstock negre i celebrat a Los Angeles l’any 1972, va ser el cant del cigne del segell. El mèrit executiu de la resurrecció va ser completament de Bell. Però, com sintetitza Axton, "la cosa es va sortir de mare".

Per començar, el contracte de distribució subscrit amb CBS no només va ser renegociat molt a la baixa després de l’acomiadament de la companyia del llegendari Clive Davis, sinó que els discos de Stax van deixar d’arribar a les botigues. CBS tenia entre els seus artistes Earth Wind and Fire, Sly & The Family Stone i The Isley Brothers, i distribuïa les produccions de Philadelphia International, que va ser la força dominant en la música negra dels 70. Per continuar, Hisenda va començar a investigar Stax. I, per acabar, el banquer de capçalera de Bell i ell mateix van ser acusats de conspiració per defraudar l’Union Planters Bank. Stax va ser clausurada amb una ordre federal de fallida el 12 de gener de 1976. Bell va ser-ne absolt i manté la teoria del complot a Stax. Soulsville U.S.A., subratllada per cordes tristes.