Gene Simmons: "Els nois van a veure les estrelles femenines només per acompanyar la nòvia"

Éstá sent molt divertit. Sense mànager, sense tràilers... Els promotors ens proveeixen d’amplificadors, escenari, llums, bateria... Nosaltres sortim i toquem. Incloem cançons de Kiss que no havíem tocat mai en els concerts, versions i material original que encara no ha sentit ningú. Tot és més fàcil i gestionable. Puc fer sortir gent del públic i, si algú vol sentir una cançó concreta, podem tocar-la. L’altra nit vam repescar Charisma sense haver-la assajat i va ser formidable.

Ha dit mai que no té intenció de gravar un àlbum amb la Gene Simmons Band. ¿Aquest grup serà llavors una espècie de tribut a Kiss?

No ho sé, no tenim plans, tot i que no paro d’escriure coses. Vam tocar una cançó, Are you ready, que era tan sols una maqueta que vaig fer i que ni Kiss ni ningú més va arribar a gravar mai. I House of pain, de Van Halen. Vaig produir i vaig descobrir Van Halen, i aquesta cançó no es va arribar a publicar mai en la seva versió original.

Veient la rapidesa amb què ha posat en marxa aquest grup, en què el repertori de Kiss és troncal, és fàcil pensar que vostè potser no volia que la banda es dissolgués i que la decisió va tenir més a veure amb Paul Stanley.

No, no va ser així. Tots dos vam estar d’acord que amb 50 anys n’hi havia prou. Després de tots aquells anys de discos d’èxit i estadis plens, ja no hi ha gaire més per fer. I arriba un punt en què ja no et ve de gust continuar portant aquest maquillatge. Tots hem vist bandes fent el mateix durant massa temps. El Paul i jo vam pensar que era el moment de parar. Perquè volem protegir el que va ser Kiss, la memòria del grup.

¿Què és el més important del llegat de Kiss?

Que nosaltres canviem el que els fans poden esperar d’una banda. Abans es podia sortir a escena amb una guitarra acústica i cobrar un preu elevat per l’entrada. Nosaltres, amb preus moderats, vam oferir més xou als fans. I després tothom va començar a incorporar pirotècnia, ¡fins i tot Sir Paul McCartney!

Els Beatles van ser una banda clau per a vostè.

En les altres bandes hi havia un cantant i els altres membres eren al darrere. Amb els Beatles, tots els integrants eren estrelles, componien i cantaven parts solistes. Vam agafar d’ells aquesta idea que qualsevol membre del grup podia ser un personatge.

Va néixer a Haifa, Israel, en una llar de refugiats jueus hongaresos, i es va establir amb la seva mare a Nova York quan tenia 8 anys, el 1957. ¿El rock-and-roll va tenir un paper en la seva abraçada a la identitat nord-americana?

La cultura mundial és americana, així que el procés d’adaptació va ser molt fàcil. El cine de la Marvel, Superman, James Bond, els restaurants Kentucky Fried Chicken i Pizza Hut, i per descomptat la música. Tot això és mundial. Jo parlo hongarès i una mica d’alemany, hebreu i fins i tot algunes frases en japonès, però els americans només parlen anglès. No necessiten més.

M’agradaria demanar-li per la seva visió i els seus sentiments sobre el que està passant a Gaza.

Hi haurà una nova generació que farà la pau. Sempre hi ha hagut guerres. A Espanya es mataven els uns als altres no fa tant temps. Amèrica va tenir la seva Guerra Civil. A Rússia hi va haver revolucions. A cada país hi ha problemes, i sempre surt una nova generació de gent jove que mira de trobar un camí per a la pau. La pau arribarà, només cal esperar.

Sempre ha dit que vostè no volia ser músic, sinó una estrella, una estrella del rock. Ara, aquesta figura està de capa caiguda: destaquen els ídols pop femenins.

És terrible, perquè a mi m’agrada que hi hagi música per a tothom. Entenc que, si ets una nena de 14 anys, potser no vols sentir Black Sabbath, però ara les noies tenen la seva música i no veig gaires nois anant als concerts de cantants pop femenines. Només hi van per acompanyar les seves nòvies. Aquesta és la veritat. Hi ha noies amb molt talent: Nicki Minaj, Megan Thee Stallion... Però no són artistes per a tothom.

Vostè està ficat en moltes qüestions més enllà de la música: ¿és un home de negocis per damunt de tot?

La música és un negoci. Quan poses un preu a una entrada, ja ets un home de negocis. Tinc una cadena de restaurants i una productora de cine. La nostra primera pel·lícula, Deep water, amb Sir Ben Kingsley i Aaron Eckhard, i direcció de Renny Harlin, s’estrena a final d’any. Tinc la companyia Money Bag, de refrescos, vodka, vi... I altres negocis que la gent no entendria.

N’hi ha un que té a veure amb la intel·ligència artificial, oi?

Així és.

Un tema que preocupa als músics i compositors. ¿Entén la por?

La gent té por d’allò que no entén. Soc prou gran per haver passat per això. Quan van aparèixer les targetes de crèdit, molta gent es va espantar: ¿què passarà amb els diners? I amb Netflix, els estudis de cine es van aterrir. Ara no fa falta anar a un concert per escoltar música; et pots quedar a casa, però ho voldràs compartir amb altres persones, i la intel·ligència artificial ja hi és.

¿I si algú penja una cançó a l’estil de Gene Simmons?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Ho entenc i no tinc una resposta. Els legisladors tampoc, per ara. Necessitem noves lleis que protegeixin els artistes.

¿La intel·ligència artificial forma part del projecte de donar continuïtat a Kiss, potser en forma d’avatars?

Només puc dir que la gent creu que és el final de Kiss, però és el principi. És com l’eruga que, quan es mor, reneix en forma d’una papallona ben bonica. El futur de Kiss serà fins i tot més espectacular, però no en puc parlar, encara. Ben aviat hi haurà notícies.