'Rumba de Barcelona', de Gato Pérez: l'himne dels barris

Barcelona està dividida administrativament en 10 districtes, al seu torn subdividits en 73 barris. L’actual partició en 10 districtes data del 1984 i la delimitació dels barris es va fixar el 2006. No hauria de ser difícil consensuar que el nom de barri de Barcelona més bonic és la Guineueta, derivat de la masia Can Guineueta, al districte de Nou Barris. I encara hauria de ser més fàcil acordar que el sector de la Guineueta comprès entre el parc del mateix nom, el passeig de Valldaura i la Via Favència és la millor broma de la llista de carrers barcelonina. Els carrers de la Guineueta, de l’Isard, del Castor i de l’Esquirol Volador moren a la rambla del Caçador, mentre que el carrer de la Gasela la travessa, com si la gasela es burlés del caçador. El conjunt conceptual es va aprovar el 1958, amb Josep Maria de Porcioles com a alcalde, si bé el carrer de l’Esquirol Volador va ser batejat originalment com de l’Esquirol i va rebre el seu nom actual el 1984 per evitar confusions amb el carrer homònim del districte de Ciutat Vella.

La Guineueta és un dels 35 barris de Barcelona que Gato Pérez esmenta en la segona i última tornada de Rumba de Barcelona (19 apareixen abans en la primera tornada). De fet, no cita només barris, oficials o no, de Barcelona, alguns de desapareguts, com el Somorrostro i Can Tunis, sinó també llocs de la capital catalana (el Morrot, on Trias va plantejar aixecar un barri; el Port), barris d’altres ciutats (Santa Eulàlia, a l’Hospitalet) i fins i tot altres ciutats (l’Hospitalet, Sant Andrià). Llicències acceptables en interès de la mètrica i d’establir la geografia popular a la qual pertany la rumba. No hi apareix cap topònim dels actuals districtes de l’Eixample i Sarrià-Sant Gervasi, i el més pijo que surt és el de les Corts.

Assenyalant-se a si mateixos

Javier Pérez Andújar va dir en el seu pregó de les festes de la Mercè del 2016: "Els barris de Barcelona tocant les palmes i assenyalant-se a si mateixos quan els anomena el Gato en la tornada de la seva Rumba de Barcelona, que diu així: "Somorrostro, Bon Pastor / Hostafrancs, la Guineueta / Sants, Carmelo, Guinardó / Poble-sec, Barceloneta / Meridiana, Hospitalet / Sant Adrià, Verdum, Roquetes / Vall d’Hebron, les Corts, Sagrera / Horta, Coll, Trinitat Vella / Camp de l’Arpa, Montjuïc / Born, la Mina i Sant Andreu / el Morrot per allà Can Tunis / Zona Franca i Poblenou / Santa Eulàlia, Casc Antic / Clot, el Port i la Verneda / Gràcia rei de tots els barris, de la festa i del sabor".

De barri són fins i tot els marquesos, però per convenció ser de barri significa ser de barri humil. És una idea amb tant ganxo que a sobre seu Estopa ha edificat una carrera que ja va pels 25 anys. La mateixa convenció restringeix l’orgull de barri als habitants de barris populars. Pot ser que sigui una concessió dels habitants de barris rics, que tenen coses més tangibles de les quals sentir-se orgullosos. Gato Pérez va publicar Rumba de Barcelona el 1978 com a part de Carabruta, el seu primer elapé. Amb el truc del name-dropping, sovint utilitzat per presumir de cultura o d’amistats, va crear un mapa de l’orgull de barri barceloní. Una genialitat. Els barris absents saben si no hi són perquè no hi caben, cas en què s’assenyalen a si mateixos quan sona el nom del barri més pròxim, o perquè no hi tenen cabuda, cas en què miren cap a una altra banda. La identitat de barri estava naixent el 1978. Ara, la Barcelona dels barris està sent substituïda per la Barcelona del talent internacional. El piropo final a Gràcia es deu al fet que van ser els seus gitanos els que van iniciar Gato Pérez en la rumba catalana, aleshores més morta que viva, almenys comercialment. Mai va ser acusat d’apropiació cultural.

Serveis prestats

Xavier Patricio Pérez Álvarez (Buenos Aires, 1951-Caldes de Montbui, 1990) va formar part dels grups barcelonins Slo-Blo i Secta Sónica abans de debutar com a Gato Pérez.

Notícies relacionades

Catifa vermella per al talent internacional

‘Agatha, ¿quién si no?’ torna la diversió a Marvel

Ja amb Carabruta, àlbum pel qual l’artista no donava res, va fer diverses coses per la rumba catalana: va aixecar acta que era un ritme urbà barceloní; la va situar en un territori concret; la va teoritzar (una cosa tan senzilla i tan poètica com "la rumba neix al carrer, filla de Cuba i d’un gitanet"); la va emparentar amb ritmes llatinoamericans; va aprofundir en el seu potencial per a la fusió amb altres gèneres, una possibilitat ja àmpliament explorada, per exemple, per Los Amaya i Dolores Vargas la Terremoto, i va certificar la seva idoneïtat com a vehicle de lletres d’autor.

En efecte, Peret ja havia escrit cançons autorals de la talla d’El mig amic, però ningú o molt pocs l’hi havien reconegut, potser encegat el personal per l’esplendor hispanopop d’artista i estil. Amb Gato Pérez la rumba catalana va deixar de ser música de gueto, música de festa al gueto, definitivament.