La timidesa, l’epidèmia silenciosa

¿Ets tímid? No estàs sol. Una de cada dues persones als països occidentals comparteixen aquesta condició, tan universal i atemporal que ja Homer va escriure a l’Odissea: "Es va aturar un instant, amb el cor torbat davant el seu llindar de bronze", sobre un Odisseu intimidat quan es troba amb el rei Alcínous. Ha patit timidesa gent de totes les cultures, de totes les èpoques; els seus símptomes han sigut magníficament descrits en obres que van des de Shakespeare fins a Tennessee Williams, passant per Stendhal o Rousseau. La història de la literatura està plena d’il·lustres tímids, i també sembla que n’hi ha més en països com Alemanya i el Japó, famosos pel seu rigor.

Ara el psiquiatre Christophe André, un dels grans especialistes francesos en trastorns d’ansietat i depressió, s’ha animat a escriure un assaig, La timidez (Arpa Editores), sobre aquesta forma específica d’ansietat social, la més comuna sense cap dubte. Com en tot, hi ha graus, adverteix l’autor: des de formes benignes de timidesa o por escènica de fòbia social, la patologia mental més freqüent, només per darrere de la depressió i l’alcoholisme –tot i que un gran nombre de bevedors compulsius pateixen en realitat fòbia social, entre un 10% i un 50% segons els estudis– o personalitat evitativa, que es caracteritza per la desconfiança i l’evitació sistemàtica de noves situacions interpersonals per part de l’individu que la pateix, convençut d’allò que "l’home és un llop per a l’home" i marcat per la por del ridícul i una paralitzant sensació de no estar a l’altura.

Una manera de ser

Existeixen moltes definicions científiques de timidesa, més de 20 fins a la data segons Christophe André. Tímid es va confessar el mediàtic François Mitterrand, sense que això li impedís ser president de França durant 14 anys, i també els joves que s’enfronten a la seva primera entrevista de feina, i costa dir el que un i altres comparteixen. La timidesa no és una malaltia sinó una manera de ser que combina el malestar interior amb símptomes perceptibles exteriorment, com el rubor, la suor a les mans o la tremolor en la veu. I si bé la tendència històrica per part dels professionals de la salut ha sigut minimitzar-ne la importància –"no és tan greu"–, en l’actualitat el seu tractament és un mercat a l’alça. La majoria dels tímids podran tirar endavant sense, però s’ha demostrat que la taxa de suïcidi és 12 vegades més alta entre les persones que pateixen fòbia social i que està infradiagnosticada. A França els metges generalistes només van aconseguir diagnosticar ansietat a un 25% dels pacients amb fòbia social, malgrat ser els més afectats de tots els que tenen ansietat social, va alertar un estudi realitzat en el marc d’una àmplia enquesta de l’OMS.

La timidesa és una "epidèmia silenciosa" pel caràcter fugisser dels que la pateixen. Dificulta la vida sexual –una enquesta realitzada entre prostitutes de San Francisco va revelar que elles creien que un 60% dels seus clients eren tímids–, la socialització i la carrera professional. L’estereotip del "geni solitari", que és un incomprès i s’inspira en l’aïllament, és una mentida, adverteix el llibre, que recull un estudi sobre grans personalitats de totes les èpoques que demostra que entre les qualitats necessàries per triomfar saber comunicar i explicar se situen molt per sobre de la resta.

Intentar combatre-la

I si, malgrat ser mal de molts, la timidesa perjudica i fa patir, el més lògic és intentar combatre-la, igual que es va acabar allò de "pariràs amb dolor" o "el que no et mata et fa més fort", i en l’actualitat ningú discuteix pal·liar el dolor com un fi de la medicina. "¿Estaríem d’acord a deixar d’anar al dentista perquè les càries són normals?", ens interpel·la l’autor. La timidesa es transmet de generació en generació, ja sigui per factors genètics (transsmissió biològica) o heretabilitat (comportaments adquirits).

Un pare crític i desmoralitzador, juntament amb una mare afectuosa però sobreprotectora, generen problemes d’autoestima i són denominador comú entre les persones amb fòbia social. Darrere de l’ansietat social sovint batega un esdeveniment traumàtic, que pot remuntar-se a les burles al pati de l’escola, a la summa incomoditat en els primers acostaments sexuals en l’adolescència o a episodis que han tingut lloc en l’edat adulta, com atacs d’ansietat al parlar davant d’un grup.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Amb independència dels motius de cadascú, la timidesa pot mitigar-se, però convé fugir de "solucions fantasioses", "inadequades", "incompletes" o simples "bons consells" segons els etiqueta Christophe André, i recórrer a "tècniques validades" que, en resum, serien determinats medicaments i teràpies.

En alguns casos es dona una "evolució espontània" que acaba amb la timidesa, a causa d’esdeveniments vitals o trobades, però convé no fiar-ho tot a això, ja que existeixen més adults tímids que nens que ho eren.