'Rebeca' de Daphne Du Maurier: el que semblava amor era un crim

1937. Daphne du Maurier, dona d’un militar destinat a Egipte, va començar a escriure a Alexandria una novel·la que se li resistia. Les primeres pàgines van acabar a les escombraries. L’autora culpava la calor del seu fracàs. Havia deixat a Anglaterra les seves dues filles, una d’elles un nadó, fet que més aviat li resultava un alliberament, perquè mai va ser una mare entregada, però trobava a faltar el seu país. Per això va imaginar una casa amb inquietants corredors i habitacions tancades habitada per l’esperit d’una dona morta de la qual només coneixia el nom, que seria el títol de la novel·la: Rebecca.

Du Maurier tenia llavors 30 anys, quatre novel·les escrites i només l’última, La posada Jamaica, havia aconseguit tenir cert èxit, però gens comparable al que seria Rebecca, que a partir del 1938 va vendre prop de tres milions d’exemplars i s’ha mantingut des d’aleshores a les llibreries, a més de les seves adaptacions al cine. La més recordada, la versió de Hitchcock.

L’autora es va lamentar sempre que la seva novel·la, rebuda com una història romàntica, no s’havia comprès bé. En realitat, el conflicte de l’obra fins que es dispara la seva resolució és a penes res. Tot passa al cap de la protagonista, una joveneta apocada i sense nom que coneix l’atractiu però torturat Maxim de Winter, que la porta a viure Manderley. A la mansió, llastada per les seves inseguretats, ella es deixa arrossegar per la gelosia retrospectiva cap a la primera i difunta dona. La Rebecca, contrafigura de la narradora, era una dona imponent, exemple viu de la feminitat rampant que l’autora solia mostrar com una amenaça.

L’amor ho perdona tot

Amb ulls del segle XXI, la Rebecca és la dona empoderada, amb una sexualitat forta i lliure, mentre que la protagonista és, com diria algú de la generació Z, una NPC, una figura anodina que només adquireix seguretat quan descobreix que el seu marit no només no estimava la seva anterior dona, sinó que a més va estar implicat en la seva mort.

L’habilitat de Du Maurier és convèncer el lector que aquest parell de psicòpates que són la parella protagonista s’han portat exemplarment davant la "ferotge, condemnable, podrida de dalt a baix" Rebecca, com s’encarrega d’informar-nos l’escriptora, fet que ens converteix a tots en còmplices i a l’assassí en algú encantador, carregat de raons. (I aquí, un incís, en la pel·lícula de Hitchcock van rebaixar aquesta responsabilitat convertint el succés en un accident).

Més dolenta que...

Després, és clar, hi ha la càrrega queer que es mostra no gaire oculta tant en la novel·la com en la pel·lícula encarnada en el personatge de la senyora Danvers, la majordoma, que com manaven els cànons de la novel·la popular i Hollywood, havia de ser un personatge malintencionat i terrible. "Més dolenta que la majordoma de Rebecca", va ser una frase feta que circulava aleshores i que ratificava la convicció que tota lesbiana que es mostrés en la ficció –no se’n solien veure gaires als anys 40– havia de ser castigada al final. A la comunitat gai això no li va importar i Danvers va passar a ser un lloc comú en els espectacles de drag queens del moment. Tot això xoca per complet amb un aspecte de la mateixa autora que només el 1993, quatre anys després de la seva mort, va revelar la seva biògrafa Margaret Forster: la fèrria voluntat amb què Du Maurier va amagar la seva inestable sexualitat. Es va casar, s’ha dit, amb un militar que va tenir un paper lamentable durant la Segona Guerra Mundial. No van estar especialment units, però ella sempre el va recolzar. Fins al punt de portar a judici Richard Attenborough pel retrat que va fer del seu difunt marti en la pel·lícula Un pont massa llunyà. Mentre van estar casats, cadascú va fer la seva.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

En la seva infància, l’autora, filla d’una família vinculada al teatre, solia vestir de nen i exigia que tothom li digués Eric. A l’entrar en la pubertat va tancar l’Eric, segons la seva biògrafa, en una caixa que només es permetia obrir alguna nit, adoptant aquesta personalitat només per a si mateixa. Però el desig va poder més que la seva voluntat i se li coneixen dos enamoraments, un amb Ellen Doubleday, dona del famós editor, que no li va correspondre, i un altre, aquesta vegada sí, amb Gertrude Lawrence, una actriu que també havia sigut amant del seu pare.

Aquesta repressió es traspassa a la seva novel·la més coneguda. No només a les accions de la senyora Danvers, que converteixen una exhibició de llenceria fina en un moment d’alt voltatge eròtic, sinó també en l’asexuada relació que la protagonista manté amb De Winter, a qui diu: "Només vull ser la teva amiga, la teva companya, com si fos un noi". Potser en aquests sentiments difícils d’expressar, que Du Maurier coneixia tan bé i que de tant en tant deixava sortir de la seva caixa en les seves ficcions, radica l’habilitat obsessiva i fantasmagòrica d’aquesta novel·la estranya, addictiva i, com s’ha dit, carregada de molt romanticisme tòxic.