La bèstia més terrorífica de l’univers

La història que Alien: Romulus explica se situa unes dues dècades després dels esdeveniments narrats a Alien del 1979 i unes quatre dècades abans dels que va relatar James Cameron a Aliens (1986). Els seus protagonistes són un grup de joves colons que s’introdueixen en una estació espacial abandonada amb l’esperança de trobar-hi la tecnologia necessària per fugir del planeta on són utilitzats com esclaus, i ho fan sense saber que el seu interior acull una ferotge amenaça amb la qual nosaltres, els espectadors, ja estem familiaritzats. "Molts fans de la saga tenen dubtes sobre si la seva pel·lícula favorita és l’original o si prefereixen la dirigida per Cameron, així que vaig pensar: ‘¿Per què no agafo elements de les dues per fer la meva?’", comenta Álvarez.

Alien, recordem-ho, se servia d’una premissa avui arquetípica –un monstre extraterrestre es cola en una nau espacial per aniquilar una tripulació humana– per oferir una barreja perfecta de ciència-ficció i terror visceral, construint tensió de manera lenta i sostinguda durant la seva primera part per poder impactar amb més contundència l’espectador en la segona, trepidant i aterridora, i, set anys després, Aliens va revolucionar els estàndards del cine d’acció. Romulus pretén formar una cosa semblant a una trilogia junt amb les dues pel·lícules. "D’entrada, les vaig estudiar meticulosament per capturar les seves textures, els seus colors i les seves formes, per reproduir la visió del futur que oferien", afirma Álvarez, que junt amb el seu equip va construir físicament cada decorat que apareix en la pel·lícula, prescindint gairebé per complet de la imatgeria digital –"les pel·lícules que n’abusen no resulten creïbles visualment i, per tant, generen el distanciament de l’espectador".

Fenomen a Youtube

Així mateix, va establir connexions formals o argumentals amb aquestes dues predecessores per aportar context narratiu o ampliar la mitologia de la saga, però, això sí, en cap cas amb unes finalitats nostàlgiques. "Moltes seqüeles de Hollywood es preocupen tant per retre homenatge a la saga de la qual formen part que s’obliden de tenir sentit narratiu per si soles. I crec que això és un error. Jo vull que la meva pel·lícula sigui capaç de complaure qualsevol espectador que no hagi vist cap altra pel·lícula d’Alien".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Álvarez es va donar a conèixer gràcies al curtmetratge Panic Attack!, sobre un robot gegant que ataca Montevideo, gairebé per accident. Un dia del 2009 el va pujar a Youtube amb l’única intenció de compartir-lo amb els seus amics, i al matí següent el vídeo havia acumulat centenars de milers de visites. Entre els que el van veure hi havia l’aclamat director Sam Raimi, que no va tardar a oferir a Álvarez l’oportunitat de dirigir el remake Possessió infernal (Evil Dead) (2013); aquell primer llargmetratge va ser un triomf, però no tan gran com el que l’uruguaià va obtenir gràcies a l’asfixiant thriller No respires (2016), que el va confirmar com un talent excepcional en l’àmbit del cine de terror.

A Alien: Romulus, servint-se de criatures ja icòniques com els face huggers o abrazacaras i el xenomorf –sí, la cèlebre bèstia de cos esquelètic adornat d’una cosa semblant a vàlvules i cap fàl·lic mancat d’ulls–, Álvarez confirma l’habilitat a l’hora de generar tensió dramàtica i en el maneig del ritme narratiu que ja va deixar en evidència en aquestes obres prèvies, i, mentrestant, ofereix alguna reflexió sobre el que significa ser humà.