Elvis com mai s’havia escoltat

El llançament, d’111 cançons, està disponible en digital i en un estoig de cinc CDs. Un àlbum de dos vinils n’ofereix una versió reduïda. Firma les notes l’escriptor i cineasta Robert Gordon, eminència de la música a la ciutat de l’estat de Tennessee. L’excusa de Memphis és el 70è aniversari de les primeres gravacions professionals del cantant.

El primer CD inclou 23 cançons que Elvis (Tupelo, 8 de gener de 1935 - Memphis, 16 d’agost de 1977) va gravar a l’estudi Sun de Sam Phillips, a Memphis. Elvis va pagar 3,98 dòlars per registrar com a aficionat un acetat amb My happiness i That’s when your heartaches begin el juliol de 1953. Després va dir que era un regal per a la seva mare, però se sospita que la seva intenció era cridar l’atenció de Phillips. El gener de 1954 va tornar a pagar per gravar I’ll never stand in your way i It wouldn’t be the same without you. No passen de ser curiositats.

Les taules de la llei

Finalment va aconseguir una sessió de prova amb Scotty Moore (guitarra elèctrica) i Bill Black (contrabaix) a Sun. Era 5 de juliol i la jornada va produir or. Fins a l’agost de 1955, Sun, també segell discogràfic, va publicar cinc singles d’Elvis que són el més semblant que existeix a les taules de la llei del rock and roll.

Al novembre, RCA va comprar el contracte de gravació d’Elvis per 40.000 dòlars, una xifra que llavors era astronòmica. I va utilitzar cinc cançons que s’havien gravat a Sun encara inèdites a Elvis Presley (1956), el primer elapé de l’artista, número u, per descomptat. Completen el segment quatre peces rescatades com rareses bastant temps després. Tot aquest material no ha sigut remesclat perquè no hi ha res a eliminar: és substància primigènia registrada en viu en estudi. En efecte, sense rastre de l’espontània sessió coneguda com a Million Dollar Quartet, que documenta la jam d’Elvis, Carl Perkins, Jerry Lee Lewis i Johnny Cash a Sun el 4 de desembre de 1956.

De gravar en unes modestes instal·lacions de Memphis (amb bateria només ocasional) va passar als estudis top de RCA a Nashville, Nova York i Los Angeles. No es pot dir que Elvis gandulegés als 60; al cap i a la fi, va rodar gairebé 30 pel·lícules i les respectives bandes sonores en aquella dècada. Però sí que es pot dir que es va abandonar a la rutina d’estrella, més del cine que de la música. Mentrestant, la cultura juvenil que pràcticament havia fundat als 50 havia adquirit una velocitat supersònica. Resultat de la suma de les dues circumstàncies: Elvis es va convertir aviat en una relíquia d’un altre temps.

L’explorador apatxe

L’artista va ser l’explorador apatxe del rock and roll, sempre va avançar sol descobrint les possibilitats i les trampes d’un territori desconegut: la superfama pop. Als 33 anys va encunyar el concepte de renaixement artístic, via tornada a les arrels, amb l’especial televisiu ‘68 comeback special, un cop de puny a la taula al qual el van seguir immediatament les sessions a l’estudi American Sound de Memphis el gener i el febrer de 1969.

"[Chips] Moman [amo i senyor d’American Recording] va fer que Elvis s’arrisqués –escriu Gordon–. No volia acontentar RCA, sinó produir Elvis Presley, per afrontar el repte. ¿Podria ressuscitar l’estrella que va inspirar tota una generació? Moman va frenar qualsevol interferència del Complex Industrial Elvis. Tota la fauna, els guardaespatlles, venedors de cançons, ideòlegs, va ser convidada a sortir de l’estudi i va deixar Elvis exposat i vulnerable com no ho havia estat en anys".

L’aposta de Moman, anomenat Chips ("fitxes") per la seva afició al joc, va ser guanyadora. També perquè va aconseguir cançons de primera i perquè la banda de la casa, coneguda com The Memphis Boys, parlava l’idioma musical que Elvis havia parlat: memphià de superclasses. Les 33 cançons resultants van donar lloc a l’elapé From Elvis in Memphis (1969) i al doble From Memphis to Vegas / From Vegas to Memphis (1969), amb el primer plàstic dedicat a una actuació a l’International Hotel de Las Vegas. Una jugada difícil de comprendre tenint en compte la qualitat del lot d’American Recording. Però és que la discografia d’Elvis és un galimaties. La presa de Suspicious minds, gravada en les mateixes sessions, l’últim número u de l’intèrpret en la llista d’èxits pop nord-americana, només va veure la llum com a senzill i en recopilacions. En qualsevol cas, From Elvis in Memphis va assolir estatus instantani d’obra mestra i la germana de From Memphis to Vegas / From Vegas to Memphis no li vaal darrere.

El segon CD de Memphis ofereix 24 registres amb el segell de Moman que, desposseïts dels excel·lents afegits de cordes, vents i veus amb els quals els coneixem, realcen un Elvis que va "de la serietat al joc, sempre ell mateix", en paraules de Gordon.

Oportunitat perduda

El pas d’Elvis per Stax en dos períodes de 1973 va ser una altra cosa. No hi va haver un Chips Moman, ni una remesa de cançons de primera, ni una banda de la casa amb personalitat. El "Complex Industrial Elvis" va fer el seu treball a Stax com podia haver-ho fet en qualsevol altre estudi. Per acabar-ho d’adobar, l’artista travessava el procés de divorci de Priscilla. En aquelles sessions van participar de manera nuclear la tira de veus, femenines i masculines. "Tot i que hauria sigut més barat afegir-les, Elvis va triar gastar diners i tenir-les presents perquè la música seria millor", diu Gordon. Les remescles dels 23 números del tercer CD de Memphis remarquen la interacció d’Elvis amb els coristes, a qui atorgava un paper "essencial" en la seva manera de cantar.

El quart CD recull l’actuació d’Elvis al Mid-South Coliseum de Memphis el 20 de març de 1974. A falta de revelacions, és un testimoni que el seu directe en aquella època era devastador. Encara que ja fos un lloc comú de la cultura rock dir que era un artista passat i per molt que circulessin bromes sobre el seu físic, la seva indumentària, els seus hàbits mèdics, la seva ideologia... més de 20 instrumentistes i vocalistes van acompanyar-lo dalt de la tarima. Elvis, l’explorador apatxe, va inventar les superproduccions escèniques basades en clàssics que després consolidarien els Rolling Stones i que actualment són moneda comuna en la gran indústria de la música en directe.

A dalt i a baix

Individu tan únic com Floquet de Neu, prototip de l’estirp dels semideus del rock, Elvis va decidir que no sortiria de la mansió Graceland per a les seves gravacions de 1976, sinó que portaria un estudi al seu refugi. A RCA li va encantar la idea, no debades l’artista havia faltat a unes quantes sessions en els últims temps. Va suposar que tindria un "client captiu", indica Gordon. "Però RCA –prossegueix– no va tenir en compte una distància: la que suposava baixar les escales de la segona planta a la primera".

La segona planta de Graceland era el regne privat d’Elvis, mentre que a la primera desenvolupava vida social, ja més aviat poca. Al saló anomenat Jungle Room, mostra de l’inefable gust estètic del cantant, es va instal·lar l’estudi al qual Elvis era reaci a presentar-se. Gordon especula amb el pes de la "creixent responsabilitat" de ser Elvis. Fins aleshores, cada llançament hauria suposat per a ell "humiliació potencial" davant "milions de persones" perquè, com tots els artistes, s’havia de preguntar: "¿Puc tornar-ho a fer?". Ho havia suportat. Potser ja no. En aquell moment, aventura Gordon, Elvis sabria que cada vegada que entrava a la Jungle Room estava "allargant, no alleujant, la pressió sota la qual havia viscut la vida".

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

Fins a l’últim alè

Amb tot, Elvis va produir prou material per a dos elapés, From Elvis Presley Boulevard, Memphis, Tennessee (1976) i Moody blue (1977), dels quals el cinquè CD ofereix 16 talls. Les de Graceland van ser les últimes gravacions en estudi d’Elvis abans de morir en un lavabo del segon pis de la seva residència el 16 d’agost de 1977. Però no l’última gravació d’Elvis. Els seus concerts a Omaha i a Rapid City el 19 i el 21 de juny de 1977 van ser registrats amb la intenció de fer un especial televisiu i un disc en directe. Els dos projectes van ser aparcats a causa de les baixes prestacions de l’artista. Però un mes i mig després de la seva mort, el 3 d’octubre, van veure la llum amb el títol comú d’Elvis in concert. No era fàcil ser Elvis. Ni tan sols ja mort.