Llegenda del cine indie nord-americà

Encara que em pugui repetir en relació amb aquell text, és necessari tornar a recordar l’Anna Karina de la millor època de Jean-Luc Godard, i la Geraldine Chaplin de l’etapa fonamental de Carlos Saura, la Monica Vitti de la trilogia de la incomunicació de Michelangelo Antonioni, la Catherine Deneuve dels musicals de Jacques Demmy, el que van representar Liv Ullman, Ingrid Thulin i Bibi Andersson en l’obra d’Ingmar Bergman, tot el que va aportar Bulle Ogier a la filmografia de Jacques Rivette, la Jeanne Moreau dels films emblemàtics de François Truffaut o la Delphine Seyrig del primer Alain Resnais. Sense elles, l’obra de tots aquests directors capitals del cine modern no hauria sigut el mateix, ni pitjor ni millor, simplement diferent.

En alguns d’aquests casos, les actrius i els directors eren parella sentimental. Igual que Rowlands –que es va morir aquest dimecres als 94 anys, afectada d’alzheimer–, casada des de 1954 amb el també actor, i director, John Cassavetes. Aquest cineasta havia rodat el 1959 un film independent, Ombres, i després va tastar la mel frustrant del cine de gran estudi amb Too late blues i Un nen espera. Fastiguejat de Hollywood, va tornar al cine independent pagant-se les seves pel·lícules en absoluta llibertat. La primera va ser Faces (1968), que és la segona de la seva filmografia protagonitzada per Rowlands: havia tingut un paper més secundari en Un nen espera juntament amb Judy Garland i Burt Lancaster.

Cassavetes va dirigir després vuit llargmetratges, abans de morir el 1989, i cinc d’ells van tenir Rowlands com a centre, al costat dels habituals Peter Falk, Ben Gazzara i Seymour Cassel: Así habla el amor (1971) –que conté una escena de violència domèstica entre els mateixos Rowlands i Cassavetes no superada–, Una mujer bajo la influencia (1974) –en què va encarnar amb prodigiosa mesura una dona mentalment inestable–, Glòria (1980) –epifania de la dona empoderada, activa, proactiva i vertiginosa en el marc d’un thriller clàssic–, Corrientes de amor (1984) –retrat d’una família– i, sobretot, aquest prodigi de Rowlands i Cassavetes que és Nit d’estrena (1977), centrada en les relacions entre els integrants d’una obra teatral la nit abans d’estrenar-la.

Junts i separats

La importància de Rowlands i Cassavetes, junts o separats, es demostra en la influència que han exercit. Paul Mazursky va plantejar el 1982 una adaptació moderna de La tempesta de Shakespeare pensant en ells per als personatges centrals. Pedro Almodóvar es va inspirar en Nit d’estrena per a la situació de base de Todo sobre mi madre (1999), film que, a més, està dedicat a Bette Davis, Gena Rowlands i Romy Schneider, tres grans dames de l’actuació. I Sharon Stone va retre homenatge a Rowlands assumint el seu decidit personatge en el remake de Glòria, realitzat per Sidney Lumet també el 1999.

Rowlands va humanitzar el caràcter i el cine autodestructiu de Cassavetes, mort als 59 anys a causa d’una cirrosi hepàtica. I també va brillar en altres pel·lícules, com el bonic western crepuscular Los valientes andan solos (1962), juntament amb Kirk Douglas, i especialment Una altra dona (1988): la seva sola presència ja va donar una empremta cassavetiana a aquest film de Woody Allen. Jim Jarmusch, admirador de Cassavetes, la va convertir en la protagonista del primer episodi de La nit a la Terra (1991), un mà a mà entre una dona i la taxista que la recull a l’aeroport, Winona Ryder. Una altra fita de la seva trajectòria va ser La bíblia de neó (1995), excel·lent adaptació de la novel·la de John Kennedy Toole a càrrec de Terence Davies.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Va anar espaiant les aparicions, si bé no va dir que no al seu fill, Nick Cassavetes, quan va debutar com a director amb Tornar a viure (1996), en què Rowlands compartia escenes amb Gérard Depardieu. Va repetir amb el seu fill en Atrapada entre dos homes (1997), una pel·lícula complicada, ja que Nick, d’un estil diferent que el seu pare, va gosar adaptar un guió no realitzat del seu pare mateix, amb Sean Penn, Robin Wright i John Travolta. I en l’exitosa El quadern d’en Noah (2004), assumint en l’edat madura el personatge encarnat per Rachel McAdams en la joventut.

També va treballar amb una de les seves dues filles, Zoe Cassavetes, en el drama romàntic i indie Broken English (2007). L’altra, Alexandra Cassavetes, és autora d’una pel·lícula de vampirs de culte, Kiss of the damned (2012). Una família absolutament cinematogràfica i un elogi de la modernitat.