Un torrent de terror més enllà de ‘Blackwater’

Potser els lectors de la saga de Michael McDowell es quedaran amb això. O potser tornaran a les novel·les de sagues familiars a l’estil de les que obtenen premis Planeta. Però si realment s’ha obert una nova finestra per a la literatura de terror, oferim unes quantes pistes per perseverar en aquest camí tan llarg. Al consagrat Stephen King, encara productiu, o al ni de bon tros tan popular però també influent Thomas Ligotti no els falten seguidors que continuen oferint lectures d’interès.

John Langan, escriptor i membre de la junta del premi Shirley Jackson, que destaca cada any els millors títols d’horror, suspens psicològic i fantasia fosca publicats als EUA, creu efectivament que el gènere està en plena forma pel que fa a producció. Si bé apunta que, molt probablement, el que ha fet triomfar tant ara el revival de Michael McDowell com Joc de trons és no tant el misteri o la fantasia com "la seva condició de drama familiar, que segurament és part del que explica el seu atractiu".

Gòtic del sud

Si realment és aquest element familiar el que ha atret el lector, el trobarà d’una manera o altra en altres títols que són exponents de la versió més lleugera del southern gothic, una etiqueta que agrupa autors del sud dels EUA que oscil·len entre el realisme tremendista i el costumisme decadent, i amb noms com William Faulkner i Flannery O’Connor. D’aquest gènere, però, ens quedem aquí amb el que podem qualificar de dixie horror. Cosins germans de McDowell que barregen coses fosques que asstegen en els pantans o les serralades endogàmiques, convencions socials encara marcades per un passat esclavista, famílies extenses i absorbents i elements d’horror sinistre.

Mentre arriben les reedicions de la resta de l’obra de Michael McDowell des de l’editorial a la qual li ha tocat la grossa, Blackie Books, ens permetem suggerir la versió desenfadada que proposa Grady Hendrix des de Carolina del Nord: Cómo vender una casa encantada (Minotauro), amb predicadors que utilitzen ninots encantats molt inquietants; Ens hem venut l’ànima (Obscura), amb heavies torturats, o El exorcismo de mi mejor amiga (Minotaur), amb una adolescent posseïda que canta a plena veu l’himne confederat. També Daryl Gregory, després d’haver satiritzat gairebé cada subgènere fantàstic, excava en els horrors del subsol de Tennessee en La reveladora (Blackie Books) i Clay McLeod Capman patolla entre malsons marins amb monstre pelàgic inclòs a la costa de Virgina en Qué clase de mare (Runas).

Així doncs, el terror lluita per desplaçar la fantasia (amb permís del fenomen de Brandon Sanderson, que tornarà a Espanya d’aquí a un any en el festival Celsius 232 d’Avilés) entre les preferències del lector adult, amb avançades més amables i una rereguarda més fosca, cosa que l’escriptora canadenca Gemma Files considera que és un signe dels temps. "Hi ha una corba per la qual passa l’horror tota l’estona. Quan les coses van bé, la gent rebutja l’horror. Quan les coses realment pinten bastos, la gent s’adona que hi ha un motiu per tenir por. I ara estem en aquesta fase. I la gent també té motius per sentir culpa, perquè sempre n’hi ha. Pots negar-ho a través de la ira, com fa ara molta gent blanca als EUA, o admetre-ho i sentir-te malament. Les dues coses generen horror, és fascinant".

Autors en alça

Com es veu, el gènere de terror ofereix més horitzons que les sagues familiars entre fangars. I podríem proposar al lector de McDowell que es mogui cap a aquests horitzons, si ha sigut el misteri, i no el culebró familiar, allò que l’ha motivat. Posem sobre la taula sis propostes interessants més d’autors que estan trucant a la porta del públic.

Stephen Graham Jones, des d’uns inicis en què es movia entre l’experimentació i la reivindicació del seu llegat indígena nord-americà, ha tocat la tecla del gran públic als EUA amb els seus últims llibres. L’últim publicat a Espanya, premi Kelvin 505 a la millor novel·la de gènere traduïda el 2023, és Mi corazón es una motosierra (La Biblioteca de Carfax), en què reformula tant el tòpic del cementiri indi com el de la final girl, la noia que sobreviu entre crits i esquitxades de sang a una massacre de sèrie B.

Afegim-hi Catriona Ward, de qui entre les seves quatre últimes novetats hauríem de destacar La casa al final de Needless Street (Runas), l’enganyosa història d’un presumpte assassí vista des dels ulls de la seva gata, i Sundial, amb una història d’experiments animals al desert i un homenatge inclòs a Shirley Jackson. A la tardor arribarà el seu primer llibre publicat, el 2016, Rawblood.

Després, un dels grans noms de la nova generació que segueix els passos de Stephen King, Paul Tremblay: el seu últim llibre, La canción del superviviente (Nocturna), escrit sota l’impacte de la pandèmia, ha rebut l’aplaudiment del mestre King. També ha sigut beneït pel mateix King el neerlandès Thomas Olde Heuvelt: en el seu últim llibre, Eco (Nocturna), sembla que s’ha complicat una mica la vida, així que seria més recomanable el seu entretingut debut, Hex, amb una bruixa amb els llavis cosits convivint amb els habitants d’una ciutat de l’interior de Nova York.

I ho rematem amb dos autors fins ara més aviat confinats entre els lectors més exigents però que aquest estiu han impressionat a qui els han escoltat en la visita que van fer al festival Celsius 232 d’Avilés i a qui hagin obert els seus últims llibres de relats, en què l’horror s’encarna en el nostre dia a dia més contemporani: Gemma Files, amb En ese infinito, nuestro final, capaç de traslladar la por de la casa encantada a un AirBnb, i John Langan, amb Bocadáver y otras autobiografías, tots dos de La Biblioteca de Carfax.

De Buenos Aires a Castelló

En llengua castellana també n’hi ha per triar. Des del Con Sud arriba un altre gòtic del sud, gens desconnectat de la influència del southern gothic. O del gòtic a seques, o de l’horror metafísic de Lovecraft o Ligotti. En primeríssim lloc, Mariana Enríquez, amb el seu recent Un lugar soleado para gente sombría (Anagrama), un llibre de relats en què actualitza el seu catàleg de pors en un Buenos Aires actual. I també Agustina Bazterrica i Las indignas (Alfaguara), un grup de dones envoltades d’un món postapocalíptic, confinades i sotmeses a un culte misteriós en la Casa de la Germandat Sagrada.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En el mercat espanyol, mentrestant, Emilio Bueso (Naturaleza muerta, Ediciones B, amb maresmes i monstres, també) ha tornat a l’horror després d’un parèntesi dedicat a una trilogia espacial. Creu que vivim és "una fase d’un moviment pendular" que pot ser perfectament efímer. "El 2000 hi havia una allau terrible de novel·les de zombis, i d’això no en queda gairebé res", recorda. "Sempre hi ha maneres noves de treballar la por, la fantasia i el sentit de la meravella, i jo sempre miro de trobar el públic; seria estúpid no fer-ho", afegeix.

També té maresmes obertes a altres mons inquietants un altre autor valencià, Guillem López, amb Ardiente sol de la infancia (Runas).