Alain Delon, més que un mite

Visconti, Losey, Antonioni i Melville van ser alguns dels seus directors de capçalera. El llegendari actor, mort ahir, va ser estrella comercial, presència fonamental en el cine d’autor i icona del ‘polar’ francès.

¿Amb quin Delon ens hem de quedar? ¿Amb l’assassí hieràtic d’El samurai (1967), una de les obres mestres policíaques de Jean-Pierre Melville, tan influent avui dia, o amb l’exaltat garibaldino Tancredi Falconeri d’El gatopardo (1963), una altra obra mestra, en aquest cas de Luchino Visconti? ¿Amb el jove que busca feina a Milà a Rocco y sus hermanos (1960), la seva altra gran col·laboració amb Visconti, impecable melodrama social, o amb l’ambigu i seductor Tom Ripley d’A pleno sol (1960), una de les millors adaptacions de la novel·la de Patricia Highsmith? ¿Amb la seva composició de Ramón Mercader a El asesinato de Trotsky (1972), de Joseph Losey, o amb el seu fascinant treball en un altre film del mateix director, Senyor Klein (1976), en el paper d’un ciutadà parisenc en plena ocupació nazi a qui confonen amb el seu doble d’origen jueu?

L’eclèctica trajectòria cinematogràfica de l’actor, que va morir ahir als 88 anys, es va iniciar a finals dels anys 50. El seu físic, un dels actors més mavos de la història del cine, el va fer ideal per al drama romàntic i per al relat aventurer, per al polar (el policíac francès), el melodrama i el cine històric, però també va demostrar dots per a la comèdia. El 1958 va protagonitzar amb Romy Schneider Amoríos, un drama vienès de principis del segle XX en què ja va mostrar excel·lència, formes i talent en la pell d’un jove oficial enamorat d’una cantant d’òpera.

Estrella

En només un any, el 1960, quan va protagonitzar A pleno sol y Rocco y sus hermanos, Delon es va convertir en una de les grans estrelles del cine francoitalià. Era una època en què les dues nacionalitats a nivell cinematogràfic eren indivisibles gràcies a la coproducció que beneficiava tant una com l’altra. En aquella primera època van destacar els seus duels amb estrelles femenines com Brigitte Bardot, amb qui dècades després va compartir idees desgraciadament pròximes a l’extrema dreta, a Amores célebres (1961). Però també la seva manera d’integrar-se al cine d’autor italià, i no només al de Visconti: notable va ser també el seu treball en El eclipse (1962), de Michelangelo Antonioni.

El policíac va ser un dels seus gèneres preferits. Va interpretar, amb les nord-americanes Jane Fonda i Lola Albright, l’estranyíssima Los felinos (1964), una asfixiant història sobre un jove perseguit per uns gàngsters que es refugia a la mansió d’una madura milionària. El va tornar a dirigir Réne Clément, que ja havia tret el millor de l’actor amb A pleno sol. Amb Gran jugada en la Costa Azul (1963) va rivalitzar amb el veterà Jean Gabin, amb qui va tornar a associar-se en un dels millors polar de l’època, El clan de los sicilianos (1969), realitzada, com l’anterior, per Henri Verneuil i amb icònica banda sonora d’Ennio Morricone, i amb Dos hombres en la ciudad (1973), de Jose Giovanni.

Els seus tres treballs amb Melville (El samurai, El cercle vermell (1970) i Crónica negra (1972) són els millors de la seva contribució al policíac, especialment el primer, amb el qual va establir les bases d’una estilitzada composició gestual que ha influït en molts films posteriors, del Ghost dog de Jim Jarmusch al recent El asesino, de David Fincher, en el qual Michael Fassbender assumeix les maneres fredes i distanciades de Delon en aquella pel·lícula.

Però també va brodar les seves composicions per al director Jacques Deray amb Borsalino (1970) (un mà a mà amb l’altra estrella masculina de la seva generació, Jean-Paul Belmondo) i Flic story (1975), on va encarnar l’expeditiu i alhora lacònic policia que va atrapar Émile Buisson (Jean-Louis Trintignant), el considerat enemic públic número u en la França dels anys 50.

Tant li agradava el gènere que el 1981 va debutar com a director amb el film Por la piel de un policía, a partir d’una novel·la de Jean-Patrick Manchette.

Cine d’aventures

Delon va mostrar desimboltura per al cine d’aventures d’època, una espècie de prolongació europea dels personatges simpàtics i saltironants que havia encarnat Errol Flynn a Hollywood: El tulipán negro (1964), segons una novel·la d’Alexandre Dumas, i tot un clàssic El Zorro (1975), són dos bons exemples.

El seu èxit va transcendir fora d’Europa i en la segona meitat dels 60 va iniciar les seves excursions pel cine anglosaxó. Potser no és el més destacat de la seva filmografia, però va deixar un grapat de títols curiosos: va ser un més en el repartiment all stars de El Rolls-Royce amarillo (1964), empetitit per Ingrid Bergman, Rex Harrison, Jeanne Moreau, Shirley MacLaine i George C. Scott. Va fer d’atracador a El último homicidio (1965), amb Ann-Margret i Jack Palance; va rivalitzar amb Dean Martin en el western Texas (1966).

També va lidiar amb Anthony Quinn en el relat bèl·lic Mando siniestro (1966) i va formar part del grup protagonista del wéstern-samurai Sol rojo (1971), amb Charles Bronson, Toshiro Mifune i Ursula Andress: projectes, hibridacions i repartiments irrepetibles en el cine popular d’aquells anys.

Assassí fred

Perfecte en una de les seves especialitats, la d’assassí fred i sigil·lós, amb Scorpio (1973), relat d’espionatge en plena guerra freda coprotagonitzat amb Burt Lancaster.

Notícies relacionades

Malgrat les seves característiques d’estrella comercial, va cuidar la seva imatge més identificada amb el cine d’autor. Amb Romy Schneider es va retrobar en un altre títol definitori, La piscina (1969). I el 1990 es va produir una associació que ningú esperava amb el cineasta Jean-Luc Godard.

Tot i que va estar actiu fins al 2019, el seu comiat real es va produir l’any 1998, quan va formar parella amb Belmondo, l’únic actor que li va fer una mica d’ombra, a Uno de dos.

Temes:

Cine Homes Jim Jarmusch

Inicia sessió 0 Comentaris

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo