'Indios de Barcelona', de Mano Negra: guerres apatxes al Raval

Abans d’arribar a l’èxit mundial amb l’àlbum Clandestino (1998) i convertir-se, probablement a desgrat seu, en un clixé del mestissatge solidari, motxiller i antiglobalitzador ("¡¡¡apàtridaaaaa!!!", com cridava Joaquín Reyes en una afilada paròdia), José Manuel Tomás Arturo Chao Ortega (París, 1961) va liderar un dels grups més excitants i influents de finals dels 80 i principis dels 90. Amb Mano Negra, Manu Chao va poder portar a l’extrem el concepte de fusió d’estils que ja havia començat a practicar en el seu anterior grup Hot Pants (on el rock-and-roll primigeni i el pub rock es barrejaven amb la rumba de Los Chunguitos), i el resultat va ser un còctel atòmic de rock, punk, ska, hip-hop, reggae, rai i ritmes llatins a què van anomenar patchanka, combinació de patchwork i patxanga (amb una k perquè sonés més radical i amenaçadora).

Patchanka va ser també el títol del primer elapé de Mano Negra, de 1987, i en aquest s’incloïa Indios de Barcelona, una mena de pasdoble punk embotit d’amfetamines guiat per la frenètica trompeta de Tonio del Borño (en realitat, Antoine Chao, germà de Manu) i la bateria de Santi Casariego (cosí dels anteriors) en el qual la banda francesa servia un retrat cru i apassionat de la vida a Raval preolímpic; un lloc en el qual, deien, perdràs la vida o es convertirà en la teva llar.

La Barcelona portuària i desvergonyida no s’havia convertit encara en la llar de Manu Chao (això passaria més endavant), però ja feia temps que el músic i la seva camarilla es deixaven caure per la capital catalana atrets per aquell espuri mite del Barri Xino que el seu compatriota Jean Genet havia encunyat unes dècades enrere: Indios de Barcelona comparteix amb el Diari del lladre genetià aquesta visió exaltada d’un territori apatxe en el qual la quotidianitat és sinònim de greixum, furts, mercadejos, prostitució, drogues i joc il·legal.

Barreja impossible d’idiomes

"Bebe vino, fuma hierba, dale al jaco / busca la fortuna, vende tabaco / despliega tus sucios trucos sin ninguna vergüenza / pagarás por ellos con sangre y dolor / [...] Los cheroquis están subiendo por la calle Sant Pau / los mescaleros van de powhow / va a haber guerra en las calles / Gringo, más te vale darte el piro / ¡Los indios de Barcelona son más indios que los de Arizona!". Escopida, més que cantada, en una barreja impossible d’anglès i castellà, la cançó de Mano Negra és un himne com a afirmació d’una identitat rebel i combativa. En aquells dies, convé recordar-ho, l’Ajuntament de Barcelona començava a dissenyar les intervencions urbanístiques que pocs anys després, a l’empara del Pla Especial de Reforma Interior, es traduirien en expropiacions massives i controvertides operacions immobiliàries en el Raval sud, un intent de gentrificació a gran escala que va acabar naufragant entre la recessió econòmica i l’obstinada resistència dels veïns. "Barrio Chino never fails to rock".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Rodat el 1988 amb un pressupost ínfim i tàctiques de guerrilla, el vídeo d’Indios de Barcelona comença lluny del port, en el parc Güell; allà, una banda d’entremaliats encapçalada pels germans Chao es dedica a robar les carteres als pocs turistes que s’aventuren pels viaductes gaudinians (eren altres temps). D’allà, salt al Bar Califòrnia del carrer d’Escudellers, on la colla manonegra es reparteix el botí (en pessetes i dòlars), tragina quintos d’Estrella Dorada, canta en playback i fa broma amb els carismàtics cambrers d’un local que fins molt poc abans havia sigut parada noctàmbula obligatòria dels marines de la Sisena Flota (nota: l’Armada nord-americana va deixar de fer servir el port de Barcelona com a escala fixa després que un club privat dels marines situat al bar Iruña de la plaça del Duc de Medinaceli patís el 26 de desembre de 1987 un atac amb granades que va causar un mort i cinc ferits. Els gringos, vaja, havien tocat el pirandó. Comprensiblement).

Mano Negra es va desintegrar el 1994 després d’un apocalíptic viatge amb tren per Colòmbia. Incapaç de trobar un nou rumb per a la seva vida i la seva carrera, Manu Chao va caminar perdut durant tres anys, fins que a l’estiu de 1997 va començar a donar forma al seu primer elapé en solitari. L’èxit de Clandestino el va agafar per sorpresa. Quan el músic errant va decidir establir, a la fi, una base permanent en algun lloc per poder atendre els seus creixents compromisos i guardar les pertinences que tenia escampades pel món, va triar Barcelona. Aquí segueix al cap de 25 anys, convertit en un esquiu genius loci de la comunitat bohèmia de la capital catalana, apareixent i desapareixent al seu aire, mentre bars com el Califòrnia tanquen les seves portes i els turistes derroten els indis i s’apropien de Ciutat Vella.