‘La sotana’, 10 anys dels "Venjadors de la broma"

"El tret distintiu de La sotana en l’univers comunicatiu barcelonista és que molesten (de vegades, molt) i, a més, fan gràcia. Són dues coses que no són fàcils d’aconseguir. És veritat que de vegades ho fan d’una manera gamberra, irrespectuosa i passada de voltes que jo no sempre comparteixo, però aquí els límits que importen no són els meus sinó els seus. Ells no t’enganyen. Tot i que les vesteixin amb humor, diuen coses que, en la majoria dels casos, són veritats que des d’altres altaveus no podem dir. El seu és un cas d’èxit bèstia perquè no els ha importat que els facin fora de diversos llocs per dir el que els ha vingut de gust, i han tingut la capacitat de buscar-se la vida i de finançar-se amb els patreons, de manera que no necessiten ningú. L’únic retret que els puc fer és que, després d’haver sigut el primer convidat, ara que són famosos, els cabrons ja no volen saber res de mi".

"El que més m’agrada del programa és la manera que tenen de prendre-s’ho tot amb humor. ¡I a més, sent tots culers amb l’època complicada que estem vivint des de ja fa temps! Per als culers crec que ha sigut una manera divertida de veure el futbol i no ratllar-se tant. A mi anar a La sotana em va ajudar que gent d’altres generacions em conegués, i el tracte va ser molt bo, tot i que gairebé no ens coneixíem. A partir del programa ens vam fer més col·legues i sempre ho recordaré com un dia molt bonic. Estic molt agraïda a ells perquè em van convidar malgrat la diferència generacional. Dels programes a què he anat, és en el que m’ho he passat millor, amb diferència".

"Els quatre sotaneros són impertinents, ingovernables, irreverents. Es burlen de la condició de barcelonista i són crítics amb el poder, amb els tòpics del tribunero, del periodista i de l’aficionat que només viu per al futbol. Alhora, no ho poden evitar, els mou l’entusiasme fanàtic de qui entén el Barça com una prolongació física del seu cos i busca indicis de futur en qualsevol rumor, fitxatge o promesa del planter. I tot això, clar, a través de l’humor. Des del primer minut d’existència del Barça, fa 125 anys, va quedar clar que el pessimisme seria inevitable i els aficionats van prendre una distància irònica per suportar les misèries i les derrotes. Riure per no plorar. La sotana és l’última transformació d’aquesta actitud: quatre estils diferents per desmuntar cada setmana l’actualitat blaugrana i —amb l’excepció de Messi no fotem— riure’s de tot i de tots.

"Vaig ser un admirador de La sotana des de l’inici. Llavors tenien un punt d’ingenuïtat, d’aventura, de punyeteria, una malícia diguem-ne buscada i consentida, que els feia entranyables. Amb el temps han guanyat audiència i també enemics, però no han perdut aquell romanticisme. Em sembla un programa d’humor intel·ligent i de vegades també provocador que, en alguna ocasió –quan es personalitza la crítica-, pot semblar qüestionable, però es fa des del coneixement. I han aconseguit interessar un públic jove, cosa que fins ara no han pogut fer els mitjans convencionals i que té molt mèrit. Tots els que formen part del programa tenen un rol molt definit, cada un es distingeix per la seva manera de fer, però tots sonen molt bé, funcionen com una orquestra. I es fan estimar (sempre que no es fiquin amb tu, suposo)"

"La sotana és un pòdcast fet per gent molt intel·ligent malgrat estar dedicat al futbol. Personalment, em fan riure de veritat i de vegades fins i tot aconsegueixen despertar en mi un relatiu interès per aquest esport tan trist i rudimentari. Quan els vaig visitar em vaig sentir completament confortable entre ells. Una particularitat de la vetllada va ser la constatació que és un programa en què se t’anima (pràcticament se t’obliga) a beure cervesa. No puc negar que ho vaig trobar un detall d’exquisida educació. Amb permís de l’Andreu, el Joel i el Manel, he de reconèixer que m’identifico molt amb el Magí. Malgrat l’òbvia diferència generacional (ell és una mica més gran que jo), jo diria que compartim pertorbació al cent per cent".

"Per mi La sotana és el millor programa d’humor que es fa a Catalunya. Al veure la increïble llibertat creativa que tenen i el seu sentit de l’humor i la seva mala llet, t’adones de com estan de lligats de mans i limitats la resta de programes convencionals. Tot això difícilment ho hauries pogut veure en un mitjà de comunicació tradicional i, per a mostra, veiem el que va passar amb Zona Franca. A La Sotana s’ajunten diversos factors. Un és la confluència d’uns talents gairebé generacionals; cada un dels que integren el programa podria tenir per si sol el millor pòdcast català i el fet que s’uneixin genera una espècie de supergrup, uns Venjadors de la broma en català. Un altre factor és que capitalitzen, des de la creativitat, el descontentament, la frustració i la ràbia de tota una generació a Catalunya que sent que res ni ningú els representa, i allà La Sotana apareix com una via de fuita, com un exorcisme. La seva vocació totalment abrasiva i satírica en un país que sempre s’ha caracteritzat per l’immobilisme, per la por a què diran i pel pànic a quedar-te fora dels mitjans, és un element molt alliberador. I després hi ha el sotrac que suposa tot el que tingui a veure amb el periodisme esportiu i la comunicació del Barça, que és un món molt fosc de gent molt sinistra davant el qual La Sotana es rebel·la amb la llibertat que dona gravar en un plató llogat del Poblenou i no deure res a ningú".

"Quan vaig rebre la invitació del Joel, no vaig dubtar a anar-hi. Em van avisar que em collarien molt, però al final es van portar molt bé. La prèvia ja va ser espectacular i en el programa ho vaig passar molt bé i vaig estar molt a gust. L’Andreu, el Magí, el Manel i el Joel formen un equip de bojos. El tret que els distingeix és que són molt naturals, diuen el que pensen i no es callen res, i a mi m’agrada molt aquesta manera de ser i de comunicar-se. Això sí, ara tenim pendent un partit de pàdel i segur que allà els callaré i els fotré una autèntica pallissa".

"En l’època en què vaig estar per primera vegada al pòdcast era més esbojarrat i ens vam posar tocinetes, i va sortir la joia que va sortir. La veritat és que l’endemà estava fins i tot espantat, perquè pensava que l’havia fet grossa, però va ser l’hòstia. Al sortir de La sotana vam tenir un merder amb la Guàrdia Urbana, perquè era l’època de la covid i m’havien fet un justificant per anar al pòdcast, però es van equivocar amb la data. Gairebé acabem a pals. ¡No trobàvem ni el cotxe de la borratxera que portàvem! L’endemà em vaig aixecar tot ceba a les cinc del matí per anar a pencar i va ser el pitjor dia de feina de tota la meva vida. A mi, anar a La sotana em va ajudar a créixer, em van pujar molt els seguidors. Va ser un gran impuls, la veritat. I no és per motivar-me, però em va anar bé a mi i també a ells, perquè aquest programa va ser una bogeria. Vam tenir bona connexió i això es nota molt. Ells potser són més intel·ligents; també diuen barbaritats, però ben dites, no tan de garruleo com jo. És un programa molt ben parit, no és casualitat que sigui el més escoltat. S’ho mereixen, les coses com són. Tenen molta gràcia, molt rotllo, han tocat una tecla que no existia. Tu escoltes altres pòdcasts i els intenten imitar... I si t’intenten imitar, vol dir que ets el PIMP ¿m’entens?".

Notícies relacionades

"Miro enrere i m’encanta el que veig"

Beckett s’apropia de la vinyeta

"D’entrada, estic molt agraït a La sotana per haver-me convidat sent jo la persona que menys sap de futbol del planeta Terra (el que em converteix, suposo, en la persona que menys sap de futbol de tot l’univers). Tot i així em van convidar; jo pensava que era per fer-me bullying, però no: van ser extremadament agradables i fins i tot semblava que els interessava el que jo podia explicar. Vaig sortir d’allà pensant que no mereixia tot aquest carinyo. Em sembla que La Sotana funciona tan bé i ha tingut una vida tan sana precisament perquè és un grup de col·legues que es comporta com un grup de col·legues, i això es transmet, no és res artificial sinó tot el contrari. Sent el futbol un territori tan podrit pels diners, que hi hagi un espai on es parli de futbol d’una manera tan lliure i sense pressions mediàtiques, publicitàries o empresarials, i que a més això funcioni pel que fa a l’audiència i d’impacte cultural, és molt important i a més té un valor molt pur. Només espero que no els pugi al cap".

"Em podria posar filosòfica o profunda, però la veritat és que de La sotana el que m’agrada fonamentalment és que em fan riure moltíssim. Tot i que no tingui jo precisament el C2 de català (una mica constatable en la meva entrevista), entenc sempre el missatge, perquè el vehicle és l’humor. M’agrada també la seva independència, no es lliguen a ningú. I utilitzaré a continuació un adjectiu que crec que el Joel detestarà: són uns desacomplexats. Es riuen de si mateixos. I es riuen, per descomptat, del Barça, malgrat ser culers fins a la medul·la. Són com Turquia a l’Eurocopa: no defensen una merda, però ataquen, diverteixen, entretenen i mai especulen (frase prèmium de periodista esportiu)".