Joel Joan: "Vull omplir teatres, ¿quin mal hi ha a guanyar diners?"

Noto que està mal vist que et vagi bé amb una obra de teatre. Sembla que agradar al públic és sinònim de comercial, trivial, frívol o fàcil. És a dir, si va bé una obra és perquè l’espectador és idiota. Em molesta que l’èxit et resti autoritat moral o autoral, o profunditat. Que jo sàpiga ningú vol un teatre buit. ¿Què hi ha de dolent a guanyar diners? No diré que fer diners és art, com deia Andy Warhol, però el plantejament de no voler fer diners amb el teatre em sorprèn. ¡Tots volem guanyar diners! A més és senyal que a la gent li agrada el teu treball.

Escape Room va funcionar amb dos repartiments diferents, una cosa que no s’estila, només en musicals.

Va suposar una aposta monetària important per a productores petites com la d’Héctor Claramunt i la meva. És el més gran que hem fet mai. Tenir cinc covers suposava una despesa més, però no volíem arriscar-nos a suspendre funcions per malalties o ruptures, una cosa que ja hem viscut. Si suspens, perds diners. En la temporada vinent només hi ha un canvi. Borja Espinosa no hi serà, al seu lloc actuarà Oriol Casals. La resta continua igual: Irene Busquets, Paula Vives, Irene Jódar i jo.

Hi haurà pel·lícula, ¿per quan?

De moment ja tenim el guió. Estem molt motivats, la nostra indústria necessita èxits populars. No és cine d’autor, però totes les indústries sanes tenen aquest tipus de pel·lícules de gènere amb comèdia i thriller.

Com a actor ha treballat amb directors importants com Bieito, Rigola i Portaceli. Però fa temps que no es posa a les ordres de ningú. ¿Tornaria a fer-ho?

Aquesta pregunta els l’hauries de fer a ells. ¡És clar, que tornaria! M’encantaria treballar amb molta gent que respecto. Però quan acostumes a prendre decisions i a fer el que t’agrada, costa. Sovint, quan ets actor, veus que has de defensar coses amb què no estàs massa d’acord. Quan vaig dirigir El nom el 2012, els productors em van deixar escollir què volia fer. Ells no ho tenien tan clar però jo sí... Igual que amb Escape Room. Renunciar a això és difícil.

¿Llavors no hi ha res que pugui temptar-lo?

Depèn. Si m’oferís alguna cosa Oriol Broggi potser per fer a la Biblioteca, per exemple... Així podria descarregar responsabilitats i dedicar-me només a actuar. Però no tinc estatus d’estrella, no m’arriben ofertes boníssimes ni textos d’on poder escollir.

Ja ningú pensa en vostè.

Potser és per altres raons en les quals no val la pena aprofundir. A veure, soc una persona que parla molt i dic el que penso. Sovint els directors interpreten les preguntes que fem els actors com una espècie d’atac al seu ego. I senzillament l’actor només vol entendre el que diu i fa.

¿Com hauria de ser la relació ideal entre director i actor?

L’actor ha de portar de casa un punt de vista sobre el personatge. Em trobo sovint que els actors venen en blanc i això em desespera. No volen mullar-se. Em sembla erroni i gandul esperar que el director et digui què vol que facis. És poc creatiu. És com si un violinista no sabés la partitura.

Aquesta actitud deu ser per alguna cosa.

Hi ha directors que busquen precisament el contrari. Que no volen que els proposis res, que facis només el que ells diuen. I la professió es perverteix una mica. Tots els actors que van contribuir a crear el Lliure jugaven a l’escenari: Anna Lizaran, Jordi Bosch... Pep Guardiola diu el mateix: puc ser un bon entrenador però, compte, aquí els que juguen són ells.

Això és clar.

Tinc la sensació que hem convertit el teatre en una cosa gairebé mística. Sembla que és tan important com una missa. I en els assajos, fa por proposar. Ningú vol cagar-la quan hauria de ser el contrari: proposa, caga-la, esbudellem l’obra i tornem a cosir-la... S’ha convertit en un treball on tothom sap molt i ningú qüestiona res.

¿Algun projecte de cine? Vostè va fundar l’Acadèmia del Cinema Català. Molts, per cert, la van posar en dubte en el seu dia.

Així va ser, però s’ha demostrat que era una bona idea. És el millor format per donar premis de cine i per donar a conèixer tot el que es fa en una gala que surt per televisió i on tothom es posa guapo. Curiosament, no obstant, soc la persona menys desitjada al món del cine: com a actor, director o guionista. Estic totalment al marge de la professió. No interesso. Els cinc primers anys de l’Acadèmia del Cinema Català van ser molt difícils: buscar el finançament, una seu, el suport de la tele... I sí que em sento una mica frustrat perquè ningú em recorda.

Li dol, vaja.

És dur parlar d’això. Em sap greu que no pensin en mi. Al final, quan et donen una feina en una pel·lícula són dos mesos de treball o un mes i mig. És una manera fàcil de guanyar-te la vida si estàs entre els actors que la gent estima. Però aquí també entren molts factors de personalitat, de fílies i fòbies.

Però és un actor conegut.

Notícies relacionades

L’oncologia del futur es reuneix a Barcelona

‘Rapa’, assassinats, segrest i debat sobre l’eutanàsia

En la nostra indústria cinematogràfica finalment ningú ha de retre comptes amb la taquilla, una cosa que trobo aberrant perquè les pel·lícules cal fer-les perquè la gent les vegi. Però és que fins i tot hi ha productores que només produeixen per mantenir la mateixa estructura de la productora. ¡No poden no fer pel·lícules ni esperar uns anys a tenir un bon guió per rodar! Cada any cal tenir-ne un, el que sigui, i un director per poder mantenir-se.

És molt fort.

Al no ser important la taquilla, no hi ha star-system. Al final fas la pel·lícula amb el que millor et cau, amb els amics. Fins i tot quan els guions són bons, la gent treballa amb els amics. Al teatre passa igual. És molt fort. Però t’ho diu molta gent, fins i tot Ángel Llàcer. Com podràs deduir, no dec anar sobrat d’amics perquè si no, estaria fent més coses.