El Lou Reed d’abans de Velvet Underground

Abans de conèixer John Cale el 1965 i fundar al seu costat un dels grups més influents de la història de la música popular de la segona meitat del segle XX, The Velvet Underground, Lou Reed es guanyava la vida escrivint (i sovint gravant) cançons per encàrrec per a un petit segell discogràfic de Long Island anomenat Pickwick Records. Aquell va ser un període breu però fecund en què el cantautor novaiorquès va aprendre a moure’s en un estudi i del qual van sortir una dotzena de singles acreditats gairebé sempre a bandes i solistes inexistents: pur exploitation pop concebut per al consum immediat que amb el temps s’ha convertit en objecte de gran interès per a fans i completistes de Reed. Al setembre, aquestes gravacions rudimentàries tornaran a veure la llum, convenientment remasteritzades, reunides en un disc titulat Why don’t you smile now: Lou Reed at Pickwick Records 1964-65.

La publicació de l’antologia forma part d’un ambiciós projecte de rescat de l’obra inèdita i escampada del músic que va morir el 2013 emprès per la seva viuda, Laurie Anderson, en col·laboració amb el segell Light In The Attic i l’Arxiu Lou Reed, dipositat a la Biblioteca Pública de Nova York. Un afany que fins ara ha donat com a fruit la recuperació d’unes demos acústiques amb l’embrió d’alguns dels títols fonamentals del repertori de The Velvet Underground (Words & Music, maig 1965) i la reedició d’un àlbum de música instrumental per acompanyar exercicis de meditació i taitxí (Hudson River Wind Meditations).

Why don’t you smile now: Lou Reed at Pickwick Records 1964-65 conté 25 cançons (alguna d’elles mai publicada) i estarà disponible en versió digital i en plataformes d’escolta a partir del 27 de setembre, tot i que el disc en format físic –en un CD senzill o en doble vinil, amb un llibret amb fotos inèdites i textos de Lenny Kaye i Richie Unterberger– no arribarà a les botigues fins al 4 d’octubre.

Una feina convenient

Lewis Allan Reed va entrar a treballar a Pickwick Records poc després de graduar-se en Llengua Anglesa a la Universitat de Siracusa. Abans, va fer un parell d’intents poc seriosos de dedicar-se al periodisme i a l’art dramàtic, però la crida del rock and roll resultava una temptació massa gran ja des de la seva primera adolescència (als 16 anys havia gravat un single amb una composició pròpia, Leave her for me, juntament amb el grup de doo-wop The Jades). En els seus dies d’universitat, Reed va alternar l’escriptura creativa amb la participació en ignotes bandes de rock del campus (Pasha & The Prophets, The Eldorados...), de manera que compondre cançons per a Pickwick semblava una sortida professional d’allò més convenient.

Sota la direcció artística de Terry Phillips, Pickwick Records operava com una mena de Brill Building B de sèrie, amb una reduïda plantilla de compositors a sou que es dedicaven a escriure cançons que imitaven qualsevol estil que estigués de moda en aquell moment –rock and roll, surf, doo-wop, soul, twist, merseybeat...- per després gravar-les, publicar-les a nom d’un intèrpret fictici i vendre-les principalment en supermercats.

Una de les cançons que Lou Reed va facturar en aquell període de composicions alimentàries tindria una importància extraordinària en la seva carrera. Es deia The ostrich (L’estruç), havia aparegut acreditada a l’inexistent grup The Primitives i era una cosa així com una paròdia dels números associats a passos de ball (el twist, el madison, el hully gully, el locomotion, el watusi, el mashed potato...) que feien furor en aquella època. Per alguna raó, Terry Phillips va considerar que la cançó tenia possibilitats, així que va decidir crear una versió real de The Primitives per promocionar-la i va reclutar amb aquesta finalitat un músic gal·lès de formació clàssica i aspecte imponent que procedia de l’escena de la música d’avantguarda: John Cale.

Intercanvi d’idees

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

The ostrich no va aconseguir, ni de lluny, l’impacte que Phillips esperava, però va servir per posar en contacte Reed i Cale, que ben aviat van començar a intercanviar idees musicals. La seva primera col·laboració va ser una cançó titulada Why don’t you smile now que va formar part de l’efímer repertori de The Primitives i que més endavant es va publicar com a cara B d’un single de la banda de Siracusa The All Night Workers (per una vegada, aquest sí que era un grup de veritat). Tot i que la interpretació vocal d’Otis Smith porta el tema a un terreny soul, la part instrumental ja prefigura el so que els dos compositors començarien a desenvolupar poc després a The Velvet Underground.

És clar que perquè això últim passés va fer falta que John Cale convencés Lou Reed que estava perdent el temps a Pickwick Records, on les seves composicions més audaces i personals (coses com I’m waiting for the man i Heroin) eren sistemàticament vetades. Finalment, Reed li va fer cas i va abandonar la feina, i va deixar com a llegat aquestes dues dotzenes de gravacions que ara es recuperen en aquesta nova antologia. El que va venir després és Història amb majúscules.