'L'espia que tornava del fred', de John le Carré: una processó de babaus vanitosos

La seva trajectòria és carismàtica. Va fer classes a finals dels anys 50 a la privilegiada escola d’Eton, la mateixa en la qual va estudiar un personatge de ficció que és l’antítesi dels espies imaginats per Le Carré, el mateix James Bond, tot i que el futur agent 007 seria expulsat d’Eton dos semestres després d’ingressar-hi.

A primers de la dècada dels 60, va pertànyer al cos diplomàtic britànic. Les seves experiències més personals les va envoltar d’un conscienciós secretisme, però el 2016, amb la publicació de les seves memòries, Volar en cercles, moltes van sortir per fi a la llum. Le Carré va col·laborar amb el MI5 (el servei de seguretat interna britànic) i el MI6 (servei d’intel·ligència exterior del Regne Unit), i d’allà va sortir, sens dubte, bona part dels personatges i trames de la seva apassionant novel·lística.

L’espia que tornava del fred és el llibre que el va convertir en una celebritat practicant un gènere fins aleshores restringit: milions d’exemplars venuts arreu del món, la consideració de ser la millor novel·la d’espionatge de tots els temps –en una enquesta realitzada el 2006, però és possible que avui ho continuï sent– i una gran acceptació crítica, o un best-seller de prosa intel·ligent, precisa, molt crítica amb la política internacional del moment i atapeïda de capes de significat.

Una cosa va portar l’altra

Pertany al denominat cicle de George Smiley, tot i que aquest, cap d’operacions de l’agència d’intel·ligència denominada The Circus (inspirada en el MI6), tingui una funció secundària en la història. Al contrari que el seu paper hegemònic en altres llibres de Le Carré com El talp (Calderer, sastre, soldat, espia), portat primer a la televisió amb un impagable Sir Alec Guinness i després al cine amb Gary Oldman.

De la novel·la al cine, una cosa va portar l’altra i és difícil saber si l’èxit de l’adaptació cinematogràfica de L’espia que tornava del fred va contribuir a les vendes de la novel·la o la notorietat del llibre va fer possible el triomf de la pel·lícula homònima.

El 1965 es va estrenar El espía que surgió del frío, dirigida per Martin Ritt, fotografiada en un gris blanc i negre i interpretada per un Richard Burton en estat de gràcia en el paper d’Alec Leamas, el més taciturn i vacil·lant dels espies imaginats per Le Carré, a més de Claire Bloom, Oskar Werner i Rupert Davies com a Smiley. És un dels films d’espionatge més importants de la història, d’acord amb la importància del text adaptat.

Perquè si un relat defineix millor que cap altre el clima de la Guerra Freda, les manipulacions, la sordidesa dels agents dobles, la pèrdua d’identitat quan es treballa entre els dos bàndols, la ignomínia del mur de Berlín i l’enverinat enfrontament entre les llavors dues potències hegemòniques, la Unió Soviètica i els EUA, aquest és el de L’espia que tornava del fred, el títol del qual resulta tan precís i evocador.

Taciturn i desencisat

Leamas és un agent britànic, taciturn i desencisat, que ha sigut el responsable de l’espionatge anglès a l’Alemanya Oriental. Al començar el relat presencia com un dels seus homes és abatut al mur de Berlín per la policia de la República Democràtica Alemanya. La Guerra Freda arriba per a ell a la seva fi, però davant la tessitura d’abandonar l’organització o convertir-se en un oficinista, accepta encarregar-se d’una operació contra el cap del contraespionatge comunista. Necessita, desitja, venjar-se, però l’operació es complica i el desencant augmenta.

Notícies relacionades

Màximo Pradera: "Vaig tenir càncer perquè cap metge em va fer mai la pregunta clau: ¿Què menges?"

La ‘bailaora’ japonesa La Yunko debuta al Liceu

Smiley només apareix en una ocasió al llarg del text, però la seva ombra és omnipresent, ja que ell organitza la complexa operació de Leamas. El pla és perfecte, però té un error no calculat per Smiley: Leamas s’enamora de la jove Liz.

L’espia sorgeix del fred per caure en braços del nihilisme. Així explica el protagonista a Liz la seva visió del que són els espies: "¿Què t’imagines que són, sacerdots, sants i màrtirs? Els espies són una lamentable processó de beneits vanitosos, i traïdors, a més; sí: sàdics, borratxos, gent que juga a pellroges i cowboys per il·luminar les seves putrefactes vides." James Bond i Matt Helm es regirarien a les seves tombes.