Fernando Trueba: "M’aterria escriure comèdia, amb tot el que està passant"

El títol original de la pel·lícula, Haunted heart, ve d’una cançó d’un musical dels anys 40 que evoca una atmosfera fantasmal i obsessiva. A Espanya s’estrena com Isla perdida, que sona una mica menys suggerent, ¿no?

Sí; em van pressionar perquè hi hagués un títol en espanyol, li vam donar molt voltes i al final vam optar per aquest. Però per mi el títol és Haunted heart. De fet, he tingut problemes diverses vegades amb els títols i fins ara sempre havia mantingut el meu. Em va passar amb Ópera prima, que recordo que em van dir: "L’has de canviar perquè a la gent no li agrada l’òpera" [rialles]. I també vaig haver de barallar-me per Belle Époque i per Two much. Un maldecap.

En cert sentit, la pel·lícula és en si una illa, perquè sembla molt desconnectada del cine que triomfa en sales i plataformes i també del que es projecta avui dia als festivals.

Sí, suposo que és una pel·lícula d’enfocament molt clàssic... Està una mica fora d’aquest tipus de moviments, del que està de moda. En la mesura possible, intento mantenir la llibertat i la independència, ¿no? Per mi és una pel·lícula molt de cine, en el sentit més clàssic de la paraula.

És una pel·lícula de suspens amb ancoratge romàntic, i això inevitablement fa pensar en Hitchcock. Però el fet que Hitchcock aparegui esmentat tantes vegades en les entrevistes de promoció, ¿no acaba sent una càrrega pesada?

Home, tampoc s’ha de comparar. Hitchcock és un dels mestres més grans del cine, té un munt d’obres mestres com pocs directors tenen i també pel·lícules regulars, com tothom. Aquí serveix de referència perquè potser mai hi ha hagut un autor tan identificat amb un gènere. Ni tan sols John Ford amb el western, perquè Ford va fer altres coses. Més que una comparació, ho veig com una referència, una manera de saber de què parlem.

Una decisió que té molt de hitchcockiana és la de fer que l’acció giri entorn del passat d’un personatge (el que interpreta Matt Dillon) i arribar al final de la pel·lícula sense haver explicat gairebé res sobre aquell passat.

Exacte. M’agrada que la gent es faci la seva pròpia idea del monstre. Per això em sembla meravellós el primer Alien, perquè gairebé tot passa dins del cap de l’espectador.

¿Com va arribar Matt Dillon a la pel·lícula?

Necessitava un actor més a prop dels 60 anys que dels 50 i volia que fos atractiu, amb un punt de galant romàntic però que també pogués fer por en un moment determinat. Vaig fer una llista amb tots els actors d’aquella edat per veure qui em donava l’ambivalència que requeria el personatge, i ell era perfecte. A més, ja el coneixia i ens havíem entès bé, havíem parlat de música i tal, així que li vaig enviar el guió i va acceptar de seguida.

¿Comparteixen gustos musicals?

Sí, bé, fins a cert punt. La gent potser no ho sap, però Matt Dillon és un superexpert en música tradicional popular cubana. Li preguntes qui tocava amb Arsenio Rodríguez en el disc de l’any 43, i ho sap. Flipes amb ell. Va dirigir un documental, El Gran Fellove, que es va presentar a Sant Sebastià. Jo no controlo tant aquest gènere. A l’haver fet Calle 54 i pels meus treballs amb Bebo Valdés, la gent pensa que soc un expert en música cubana, però no és cert. A mi el que de debò m’agrada és el jazz. Els meus ídols són Bill Evans, Phil Woods...

Amb l’actriu Aida Folch ha treballat en tres pel·lícules [El embrujo de Shanghai, El artista y la modelo i Isla perdida], en tres dècades diferents i en tres idiomes diferents. És com si hi hagués un pla al darrere.

És molt curiós, sí. Imagina’t, ¿qui m’havia de dir a mi, quan la vaig agafar en el càsting d’El embrujo, que després d’una dècada acabaríem rodant una pel·lícula en francès i, anys més tard, una altra en anglès? És una coincidència gairebé absurda, però molt bonica.

¿Què li ofereix ella com a actriu per haver tornat a triar-la?

L’Aida m’encanta com a persona i com a actriu, però, a més, té una cosa molt especial: d’una banda, és una noia normal, però té un primer pla increïble; li poses la càmera i veus que la càmera s’enamora d’ella. I en aquesta pel·lícula hi ha uns primers plans d’ella brutals. És una actriu molt original. Quan la vaig triar per a El embrujo, quan llavors tenia 14 anys, vaig pensar que es devia haver escapat d’un quadre de Gauguin.

Les seves dues pel·lícules anteriors, Dispararon al pianista i El olvido que seremos, aborden fets reals i tenen una dimensió política molt notable. Amb Isla perdida se n’ha anat a l’altre extrem i amb prou feines hi ha vincles amb la realitat.

Diguem que, després d’haver fet pel·lícules amb temàtiques molt fortes, em venia molt de gust fer un exercici de cine pur. En el cine, gairebé ningú parla de cine i sempre s’acaba parlant de la referència. Però, quan tens un llibre tan meravellós com El olvido que seremos, fer-ne una pel·lícula és totalment innecessari, a menys que creguis que puguis fer-hi una aportació estrictament cinematogràfica. En l’art, el que importa és la forma, però això no vol dir que no m’importi la història que estic explicant; és clar que m’importa, però el meu objectiu és aportar alguna cosa cinematogràficament. Quan fas una pel·lícula com Isla perdida no tens xarxa: estàs explicant una història, estàs fent cine. I no et pots escudar que estàs comentant algun tema de l’actualitat. Després sempre li pots treure punta i dir que aquí es parla d’una relació tòxica, o que hi ha un missatge sobre la idea del paradís que es converteix en infern, però vaja, el fonamental és el cine.

Vostè va començar com a director de comèdies. Però en els últims 25 anys només n’ha fet una [La Reina de España]. ¿Per què?

La meva pròxima pel·lícula, que ja està escrita, també serà una comèdia. Però sí que et confesso que les dues o tres setmanes abans de posar-me a escriure-la estava realment aterrit, tenia pànic escènic. Pensava: "¿Com he d’escriure una comèdia ara, amb totes les coses terribles que estan passant al món i havent arribat a una edat en què la pèrdua es converteix en una cosa quotidiana?". De sobte ho veia impossible, creia que ja no tindria la innocència, la irresponsabilitat, la inconsciència que fa falta per fer escriure una comèdia. Curiosament, el dia en què vaig començar a escriure-la va ser com si algú hagués obert l’aixeta, sortia tot sol. I ara em ve molt de gust començar a rodar-la.

Que Isla perdida i Volveréis [pel·lícula de Jonás Trueba en la qual Fernando participa com a actor] s’estrenin amb només una setmana de diferència, ¿és un problema o potser un plus?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

No ho sé ben bé. Ha passat així i nosaltres, sens dubte, no ho havíem buscat. Ja veurem si té alguna incidència o no.

Deia Jean Renoir que per a un director és indispensable passar de tant en tant a l’altre costat de la càmera. Vostè ha trigat més de 40 anys a fer-ho. ¿Podria dir que n’ha après alguna cosa que encara no sabés?

Per mi, el més important ha sigut l’emoció del fet que em dirigeixi el meu fill, perquè mai hauria imaginat que arribés a passar. L’experiència ha sigut molt bonica, perquè jo sempre he mirat amb enveja sana Jonás i el seu equip, que és un grup de gent fora de sèrie, i durant un temps he pogut formar part d’això. Però no diria que he après res nou sobre la relació amb els actors, perquè com a director he intentat posar-me al lloc de l’actor i treballar des de l’amistat i la complicitat, compartint-hi la pel·lícula..