El dia que el món va donar l’esquena a Katy Perry

Katy Perry sempre ha sigut una d’aquelles artistes que ho ha fet tot en gran. A cop de cançons pop plenes d’humor i l’artifici maximalista de què feia gal·la, hi va haver una època en què tot el que tocava es convertia en or. Així ho demostren les xifres (manté el rècord d’artista amb més números 1 en un mateix àlbum amb 5, empatada amb Michael Jackson), però també l’imaginari col·lectiu. Difícil oblidar aquella imatge cantant Roar a cavall d’un lleó daurat de gairebé vuit metres d’alt en un dels xous de la mitja part més vistos de la Superbowl, estampa que ja queda per als annals de la història de la música.

No obstant, aquells dies en què Perry s’alçava a l’Olimp de les estrelles ja han quedat en l’oblit i, malgrat els seus nombrosos intents, no aconsegueix que el públic i la crítica, que temps enrere van ser els seus grans aliats, la readmetin al podi del pop.

Lifetimes ha sigut l’últim cartutx de la nord-americana per reclamar el seu tron, però, dues setmanes després de la seva estrena, només ha servit per copar els titulars per embardissar-se en un conflicte amb el Govern balear per gravar el videoclip a les platges de Formentera sense tenir les llicències corresponents. No obstant, no ha sigut la primera ensopegada de Perry; la seva carrera es va començar a desinflar anys enrere.

Va ser el 2017, amb Witness, el seu quart àlbum d’estudi, que es va començar a entreveure el declivi de l’amor que el públic sentia per la intèrpret. En aquell treball mirava de mostrar-se més madura. Més política fins i tot, involucrant-se en la campanya electoral de Clinton contra Trump i amb un avançament musical que denunciava la desinformació. No va acabar de quallar i la seva col·laboració amb Migos, grup de rap que havia fet unes declaracions homòfobes, va obrir una ferida en la imatge pública de Perry que mai s’ha acabat de guarir.

Després d’això, Perry ho va tornar a intentar amb Smile, un retorn a les seves arrels d’estètica circense que tampoc va convèncer i es va desplomar en vendes (12 milions en va arribar a vendre l’artista en la seva era orada, mentre que Smile ben just voreja les 60.000 còpies). No importava quant ho intentava, res semblava funcionar-li.

Tampoc ho ha fet amb Woman’s World, el tema amb què la cantant obria la seva nova etapa musical aquest juliol i amb què tornava a posar-se en l’ull de l’huracà a causa de la seva col·laboració amb Dr. Luke (el productor denunciat per Kesha per abús sexual) en un suposat himne feminista.

Observant les seves últimes publicacions en xarxes socials, s’aprecia una Katy Perry que no dona indicis d’haver canviat: continua sent divertida, acolorida i histriònica, es mostra com la mateixa artista que vam veure endinsar-se en un món de gominoles en què els seus pits disparaven nata batuda el 2010, en el vídeo de Teenage Dream, el seu apogeu. Tot el que agradava de la fórmula Katy Perry continua estant, al mateix lloc que fa una dècada. La cantant continua sent la mateixa, completament aliena que el món al seu voltant sí que ha canviat i, amb això, la percepció que es té d’ella.

La Katy Perry despreocupada i superficial del 2013 ja no fa efecte davant un públic que coreja els noms d’artistes com Taylor Swift, Billie Eilish i Olivia Rodrigo, que es mostren imperfectes. I és aquesta assumpció de la mateixa vulnerabilitat i imperfecció el que les acosta a l’espectador. La imatge de Perry com a pin-up girl del pop, sempre radiant i somrient, ja no és creïble davant una audiència que reclama l’honestedat en els seus referents. Perquè ¿qui és sempre feliç?

En una societat cada vegada més conscienciada de la importància d’expressar els propis sentiments, la felicitat perpètua és vista com impostada. Tampoc l’han ajudat les seves nombroses polèmiques al llarg dels anys. Mai han sigut tan greus per col·locar-li l’etiqueta de cancel·lada, però sí que han desgastat encara més la imatge d’algú que apostava per portar l’optimisme per bandera.

Sense evolucionar

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

El mateix passa amb la seva música. Mentre que la resta d’artistes de la seva quinta evolucionaven (com per exemple Lady Gaga experimentant amb el jazz i el cine, i Taylor Swift passant-se al folk), Perry ha optat per continuar esprement la fórmula que sempre li ha funcionat: estètica per sobre de substància, amb rialles enllaunades davant un públic que busca l’emoció espontània.

Woman’s World o Lifetimes no han funcionat perquè no ensenyen res que no hàgim vist en els anteriors àlbums de la cantant, que s’entossudeix a reciclar la fórmula de l’èxit, creuant el dits per repetir el resultat però oblidant que el veritable motiu pel qual va conquerir el món va ser per la seva frescor i naturalitat.