Billy Childish, el tità de la drassana

Ted Kessler és prudent al descriure Billy Childish com "la força creativa més prolífica del Regne Unit" a To ease my troubled mind (White Rabbit, 2024), la seva biografia de l’artista, de moment només disponible en anglès. Segurament ningú li podria portar la contrària si hagués escrit "d’Europa" o fins i tot del món, però per si de cas.

Childish ha publicat uns 160 elapés al capdavant de nombrosos grups (The Milkshakes, The Mighty Caesars i The Headcoats potser en són els més coneguts; The Chatham Singers, CTMF i The William Loveday Intention són els que té actius, tot i que potser ahir en va morir o en va néixer algun). Childish ha pintat milers de quadres i les seves teles actuals es venen regularment per quantitats de cinc xifres, amb ocasionals salts al tram de les sis. Childish ha entregat més de 50 poemaris i gairebé deu novel·les. Childish ha sigut editor de discos i de llibres kamikazes, no només seus. Childish ha creat més coses artístiques, però amb això n’hi ha prou.

Tan rellevant o més que la magnitud de la seva obra és com l’ha fet i la continua fent. Si tots els creadors operessin com ell, no existiria aquesta entitat cada vegada més monstruosa anomenada indústria cultural. Childish produeix sense parar sota una estricta ètica do it yourself, i si t’agrada bé, i si no, també. El món s’ha acostat a ell, sobretot en l’àmbit pictòric en els últims 15 anys, no al revés; ell sempre ha estat quiet. Bé, quasi quiet: la seva tardana conversió al Dylan dels 60 amb The William Loveday Intention va ser una sorpresa fins i tot per a ell.

La vida de Childish està una mica més que esbossada en el seu treball, de marcat caràcter autobiogràfic. Kessler omple forats i aporta definició mentre desentranya l’individu a través de converses amb ell (The authorised unauthorised history of Billy Childish és el subtítol del llibre) i amb amics primigenis, músics de les seves bandes, poetes afins, exparelles i difusors de la seva producció.

A cops amb el seu pare

Billy Childish és el més conegut dels bastants àlies de Steven John Hamper, nascut a Chatham el 1959. El seu pare era un dissenyador gràfic i pintor que passava més temps a Londres amb les seves nòvies que a casa amb la seva família, a la qual amb prou feines mantenia. L’home va ser condemnat a 18 mesos de presó per tràfic d’haixix el 1980. Al sortir de la presó va anar a llepar-se les ferides al domicili on vivia la dona a qui havia abandonat. En una visita a la seva mare, Childish es va barallar amb el seu progenitor i a cops el va enviar escales avall. No va tornar a saber res d’ell en 10 anys.

Als set anys va ser violat per un amic de la família. Els Beatles, Jimi Hendrix i Van Gogh van ser els seus ídols infantils. Va deixar l’escola als 16 anys i, sense les qualificacions necessàries per cursar estudis artístics, va començar a treballar com a aprenent de paleta a la drassana de Chatham. Va haver de passar una dècada abans que li diagnostiquessin dislèxia. El 1977 va descobrir l’onada inicial del punk, va fundar The Pop Rivets, el seu primer grup, i es va picar intencionadament una mà amb un martell mentre es prometia que mai tornaria a treballar (per compte d’altri). Promesa que ha complert excepte per un breu període com a conserge en un psiquiàtric. En tres ocasions va entrar en escoles d’art en virtut de l’"excel·lent potencial artístic" que mostraven les seves obres, però en dues ocasions va abandonar i en una va ser expulsat. La seva carrera no només ha corregut al marge de la indústria cultural, sinó que es va forjar al marge de l’acadèmia.

El zenit de Childish en la música pop va arribar de la mà de Jack White. El seu duo, The White Stripes, acabava de publicar White blood cells (2001) i era la sensació del moment. White va oferir a Childish actuar en la presentació londinenca de l’àlbum amb un show en solitari de blues. Així va ser. Quan Top of the Pops va convidar The White Stripes a interpretar Fell in love with a girl, White va proposar que Childish pintés a l’escenari mentre ell i Meg actuaven. En resposta a la negativa del programa, va sortir a escena amb B Childish escrit a l’avantbraç. Tot molt bonic, en pla "ídol del nou rock de garatge honra i de passada dona un cop de mà al fosc mestre". Però en un perfil seu a la revista GQ, Childish va dir de The White Stripes: "No puc escoltar això". Childish repeteix a To ease my troubled mind que no pot mentir.

White va replicar a internet. "Deus sentir-te molt sol assegut sobre tota la teva amargor de garatge, Billy", va escriure. També el va titllar de plagiari. Childish no es va quedar calñat callat. Va escriure, també a internet: "Tot i que sens dubte he fet enfadar Jack White, penso que és repugnant que m’acusi de plagi simplement perquè la seva admiració pel meu treball no hagi trobat reciprocitat". Final del combat.

White ignorava una cosa que saben tots els entrevistats per Kessler: la llengua de Childish pot ser tan verinosa com la picada de la mamba negra. Childish també pot ser asfixiant en la seva demanda d’intensitat, tot un acaparador d’atenció i un home capaç de casar-se en secret amb la seva exnòvia Sheila Clark mentre vivia amb Tracey Emin, futura diva dels Young British Artists. La seva afirmació recurrent que no pot mentir significa que està sempre convençut que té la raó. Hi ha coincidència en què el tracte amb Childish és més fàcil des que va deixar la beguda fa temps.

No obstant, per sobre dels seus defectes, els entrevistats situen el seu carisma, la seva determinació i la seva força inspiradora: la tira de persones que han passat per la seva vida s’han dedicat a una activitat creativa o una altra i entorn d’ell va néixer l’escena musical del Medway, amb referència al riu de Chatham i garantia de cruesa. Childish va impulsar els grups femenins The Delmonas i The Headcoatees, formats per dones del seu entorn. En el segon hi havia Kyra de Coninck, llavors parella de Childish i víctima principal del que ell anomena el seu "període harem".

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

Retorn triomfal

Childish regnava, però en un territori diminut: el del rock and roll casolà. La disputa amb Jack White va ser més o menys simultània a la consagració de la seva exparella Tracey Emin i a la fundació per part de Childish i altres artistes de l’stuckisme, moviment que defensa l’art figuratiu en oposició a l’art conceptual en general i als Young British Artists en particular. El Childish pintor va començar a guanyar notorietat. El 2010 va ser el seu any, amb exposicions a l’Institut de les Arts Contemporànies de Londres i en la prestigiosa fira de Basilea. Childish disfruta actualment d’un estudi cedit per les drassanes de Chatham. Sí, les drassanes reials on es va picar intencionadament una mà amb un martell, museïtzat rere el seu tancament el 1984.