Coses que cal saber de Mafalda

A. ANIVERSARI

Al novembre farà 70 anys de la primera publicació d’una vinyeta de Quino, el 1954. Era una pàgina d’acudits gràfics sense text, a la revista Esto es, que va significar, confessaria, el moment més feliç de la seva vida. Una dècada després, el 29 de setembre del 1964, es va publicar la primera tira de Mafalda, a la revista Primera plana, gràcies al cap de redacció, Julián Delgado, amic de Quino desaparegut a l’última dictadura militar. En realitat, feia un any que el personatge estava dins un calaix. La va crear per a una campanya publicitària d’electrodomèstics Mansfield (d’allà la M de Mafalda), amb una família que havia de recordar als Peanuts de Charles M. Schulz, però no va quallar.

B. BEATLES / BOND

La passió de la Mafalda pels Beatles és inversament proporcional al seu odi per James Bond. A les tires apareixen discos de vinil com Rubber Soul i Abbey Road, que escolta al seu tocadiscs en uns anys 60 en què els de Liverpool eren sinònim de revolució. Contagia el seu fanatisme als seus amics, excepte a Manolito. "La nena" també admirava el Pájaro Loco, el personatge més políticament incorrecte dels dibuixos animats dels anys 40.

C. CENSURA

"A les primeres redaccions que vaig recórrer em van advertir ràpidament que hi havia temes, com el sexe, els militars i la repressió, que no es podien tocar. Així un aprèn a autocensurar-se i troba maneres d’evitar el control", va dir Quino. Així, colava referències a les vagues i lluites socials o a la repressió. Al veure obrers trepanant el paviment, la Mafalda pensa que intenten fer confessar el pobre carrer, i sempre té a punt "el bastonet d’abonyegar ideologies". El dibuixant recordava com a l’Espanya de Franco el van obligar a publicar les tires amb l’avís de Només per a adults. "La Mafalda i els seus amics són demòcrates i antifeixistes", va recalcar quan el 1985 van utilitzar els seus personatges com emblemes franquistes.

D. DIBUIXANT

Quan Quino tenia 3 anys, el seu oncle pintor i dibuixant publicitari, Joaquín Tejón, el va entretenir a ell i als seus dos germans amb dibuixos sobre un paper. Des d’aquell dia va saber que "volia ser com ell, dibuixant". Als 12 va entrar a l’Escola de Belles Arts del seu Mendoza natal, però la va abandonar "cansat de dibuixar àmfores i guixos" i va marxar a Buenos Aires per dedicar-se al dibuix humorístic. Qui es considerava un "obrer del dibuix" esperava que el seu treball servís "per canviar una mica les coses".

E. ÈXIT

Les tires de Mafalda s’han publicat a 50 països i han venut més de 50 milions d’exemplars arreu del món. A Espanya va arribar el 1970, de la mà d’Esther Tusquets, i des d’aleshores continua fidel a l’editorial Lumen.

F. FELIPE

Tendre i idealista, encarna la infància del mateix Quino, apassionat dels còmics, a qui l’avorria estudiar i anar a l’escola i qui, com el seu personatge amb la Muriel, amb 6 anys va tenir un amor platònic i inconfessat, la filla del lleter del barri. En l’aspecte físic, es va inspirar en el seu amic periodista Jorge Timossi, i les seves frases poden ser tan agudes com les de la seva amiga Mafalda: "No seria bonic el món si les biblioteques fossin més importants que els bancs".

G. GUILLE

Va néixer el dia en què Quino havia d’entregar la seva tira diària al diari argentí El Mundo i es va quedar en blanc. No se li acudia res, va pensar en les cartes de lectors que li havien suggerit que li donés un germanet, i va presentar la mare de la Mafalda, la Raquel, embarassada. Era desembre del 1967 i el diari va tancar. La següent historieta va arribar sis mesos després al setmanari Siete días ja amb el petit Guille, enganxat al seu xumet, enamorat de Brigitte Bardot i tan contestatari com la seva germana, que el mima i protegeix. "Fa tantes preguntes que el pobre, a l’any i mig, ja és candidat als gasos lacrimògens", deia ella.

G. GLOBUS TERRAQÜI

Cal repetir lletra. "M’assemblo a la Mafalda quan escolto les notícies i em faig mala sang per totes les coses terribles que passen al món", assumia Quino, que el 2008 afegia que el món tal com estava llavors era "un desastre i una vergonya". Ell havia fet que el seu personatge interpel·lés sovint un globus terraqüi, símbol que concentrava tots els mals del planeta, que la Mafalda qualifica de "manicomi rodó" i "malalt incurable" i que cuida com a tal, l’abriga al llit, li posa el termòmetre, i intenta millorar-lo amb les cremes de bellesa de la seva mare. "¿I per què havent-hi mons més evolucionats jo havia de néixer en aquest?", es pregunta. Un lloc on "hi ha cada vegada més gent i menys persones", afegeix en una altra tira.

H. HUMOR

"No admeto l’humor xavacà i groller que omple totes les televisions", recalcava Quino, que a tota la seva obra va donar exemple d’un humor intel·ligent i crític, precís i de fina ironia, que va utilitzar per exposar sense miraments les vergonyes humanes. Amb el mateix afany d’encertar a la diana dels problemes del món, quan el 1973 va decidir deixar Mafalda després de deu anys i gairebé 2.000 tires, es va bolcar en les vinyetes humorístiques, que publicaria en llibres com Quinoterapia, Simplemente Quino i ¿Quién camina allà?

I. IDEES

"L’important és que una idea sigui bona. Si ho és, ¿què importa que sigui política, d’humor negre o d’humor rosa? Un creu que a hores d’ara no es pot fer ja l’acudit del nàufrag a l’illa, però si és bo, serveix el mateix", opinava Quino. D’altra banda, va saber impregnar Mafalda de les seves pròpies idees, de la seva "concepció filosòfica i políticament humanista, convertint-la en portaveu dels exclosos de l’ordre internacional", escriu Gociol. Les seves reflexions crítiques sobre les injustícies, les guerres o el racisme són d’absoluta vigència.

J. JUAN JOSÉ CAMPANELLA

L’argentí dirigirà la nova sèrie animada de Mafalda, acabada d’anunciar per Netflix, però encara sense data d’estrena. El 1973 ja va veure la llum a la tele argentina una versió animada amb 260 tires de 90 segons, tot i que Quino no va quedar del tot content amb les veus ni amb "cert missatge edulcorat dels personatges". Millor va ser als 90, una coproducció espanyola i cubana, amb 104 curts d’un minut, dirigida pel dibuixant i Juan Padrón.

L. LIBERTAD

Va ser l’última a arribar a la troupe. La incisiva i revolucionària Libertad encarna els joves polititzats. "Per a mi, el que està malament és que uns quants tenen molt, molts tenen poc i alguns no tenen res", exclama el dibuixant.

M. MANOLITO I MIGUELITO

Admirador de Rockefeller i fill d’immigrants espanyols que regenten un colmado, el Manolito és un embrió d’empresari, mercantilista i que només pensa a fer negoci. El Miguelito, càndid net d’un admirador de Mussolini, és egoista, egòlatra i odia passar inadvertit. "Francament, no sé què faria jo sense mi", afirma.

N. NERVOCALM

El Felipe, la Mafalda, la seva mare i especialment el seu pare són assidus a aquest tranquil·litzant en gotes o comprimits d’extractes de valeriana, passiflora i til·ler, plantes amb propietats relaxants. Tant, que el seu farmacèutic arriba a dir: "Estic començant a notar que jugo un paper important en el metabolisme d’aquesta família".

O. ONU

"Quan sigui gran treballaré d’intèrpret a l’ONU. Això sí, m’has de prometre que duraràs fins que jo sigui gran, ¿eh?", li diu la Mafalda al seu globus terraqüi en una vinyeta. En una altra, reitera la seva futura professió de manera pràctica, perquè així, quan uns diguin que el país de l’altre és un fàstic ella podrà traduir que és un encant i contribuirà al diàleg. La seva obsessió, la pau, paraula que ha construït amb uns cubs que el tanc de joguina del Guille i el Miguelito esfondren en una vinyeta...

P. PAPA

És el Papa, sense nom, té 37 anys, treballa en una companyia d’assegurances i el seu hobby és cultivar plantes. La seva família és mirall de les contradiccions i frustracions de la classe mitjana argentina. Es compra a terminis un humil Citroën 2CV, segons la Mafalda, "una de les poques interlocutòries en les quals l’important continua sent la persona". Solen noquejar-lo les preguntes de la seva filla, que el Dia del Pare el perdona per haver-la portat a un món com aquest.

Q. QUINO

Sempre tímid, humil i més aviat pessimista, Joaquín Salvador Lavado Tejón (1932-2020) va ser Quino ja en l’àmbit familiar, per diferenciar-lo del seu oncle Joaquín. El més petit de tres germans, amb 16 anys ja havia perdut els seus pares. Es va casar amb la doctora en Química Alicia Colombo, que sempre el va estimular i que ell va reivindicar "clau" en la difusió internacional de Mafalda. Mai van tenir fills, "no volien sumar un nen més a un univers del qual desconfiaven", diu Carlos Ulanovsky al pròleg d’Universo Mafalda. Reconegut el 2014 amb el Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats, va morir als 88 anys al seu Mendoza natal.

R. RAQUEL

La mama de la Mafalda deu el nom a Raquel Tenenbaum, amiga dentista de Quino. Amb reflexions com "És clar, el dolent és que la dona en comptes de jugar un paper, ha jugat un drap en la història de la humanitat", a través del personatge parla de temes que comencen a despuntar en l’època com la igualtat entre homes i dones, les dones i el treball fora de la llar, el feminisme o la llibertat sexual. En una vinyeta, la filla veu la mare escombrar, netejar, fregar... i li pregunta, "Mama, ¿la capacitat de triomfar o fracassar a la vida, és hereditària?". Lamenta que la seva mare hagués deixat la universitat per casar-se, però aquesta, tot i que no sense frustració, li respon: "Tens raó, Mafalda, si no m’hagués casat tindria un títol, però tu no series en aquest món".

S. SOPA

A Quino li encantava una bona sopa casolana i va preferir que la Mafalda l’odiés, com a "gest simbòlic contra les imposicions i els autoritarismes" i, en concret, com a al·legoria de la dictadura argentina, "per tot el que ens volien fer empassar. A mi sí que m’agrada la sopa, però no quan te la imposen, com passa amb els règims militars". Per això es va indignar davant la proposta d’una empresa de publicitar els seus caldos. "Segons ells, a la Mafalda li agradaria ara la sopa, però només de la seva marca. ¡Ni per una fortuna! Crec que no van entendre el meu treball o, el que és pitjor, sí que el van entendre i no el respecten".

S. SUSANITA

Aferrada a la figura femenina tradicional, només desitja casar-se i tenir fills i portar un alt tren de vida. "Odia els pobres, les idees incòmodes, els divorcis", és "xafardera per hobby, altiva, envejosa, plena de prejudicis i discriminacions de classe". Mentre ella diu "¡Quan sigui gran vull tenir molts vestits!", la seva amiga Mafalda afegeix: "¡I jo molta cultura!".

T. TELE I RÀDIO

Quino sempre va criticar, no el medi audiovisual, sinó alguns dels seus continguts. La Mafalda només feia que reclamar al seu pare que comprés un televisor perquè no tenir-lo era "ser una bèstia rara". Quan el van tenir, ella mateixa diu passant-hi per davant: "¡Quin fàstic de programa!". Al veure que està desendollat, rectifica: "Disculpa’m, és el costum". Quant a la ràdio, va ser omnipresent en la infància de l’autor: els seus pares, andalusos republicans que van emigrar a l’Argentina el 1919, hi escoltaven les notícies de la Guerra Civil espanyola. "A casa meva, els calaixos eren plens d’escarapel·les de la República i la guerra se seguia al dia –explicava–. Cada ciutat que queia a mans franquistes provocava el plor de tots. S’organitzaven col·lectes, i recordo la meva mare teixint mitges de llana per als refugiats".

U. UNESCO

El 1979, Quino va ser elegit per il·lustrar un especial pels 20 anys de la Declaració dels Drets del Nen. En diverses tires, la Mafalda i els seus amics aporten comentaris com ara "Venim per la vacuna contra el despotisme". Ella conclou: "I aquests drets... a respectar-los ¿eh? ¡Que no passi com amb els deu manaments!".

V. VIETNAM

L’àvia comunista de Quino, una dona simpàtica i amb sentit de l’humor, parlava sempre de les atrocitats de la guerra del Vietnam i del Xile de Pinochet. En ella es va inspirar per a la Mafalda, representant de la generació dels 60 i 70 que titllava l’anterior de conservadora i conformista.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Z. ZERO

Se sentia "com un sabater que sempre fa les mateixes sabates", deia Quino sobre els motius que el van portar a deixar de dibuixar Mafalda, "la cosa més valenta" que va fer en la seva vida, va admetre. Se sentia encotillat en una tira de personatges fixos, no estava còmode fent sempre el mateix traç i no volia repetir-se, per tant, "el més honest" era acabar la historieta. Li venia de gust començar de zero, dedicar-se de ple a l’humor gràfic i creia que ella enfosquia la resta de la seva producció. Al final es va reconciliar amb la seva nena.