Carlos Latre: "Admiro Broncano, i ‘les formigues’ són les meves amigues"

És el rei inqüestionable de la imitació a Espanya, un títol que s’ha anat guanyant a pols des que, a principis dels 2000 el va descobrir Xavier Sardà a Crónicas marcianas (tot i que s’havia estrenat a la tele el 1999 amb Xou com sou, de TV3). Perquè Carlos Latre (Castelló de la Plana, 1979), humorista, actor, imitador i actor de doblatge que acaba de celebrar els seus primers 25 anys de carrera, ha demostrat el seu talent en molts espais (Polònia, Tu cara me suena, El hormiguero, La tribu...) i escenaris teatrals.

Ara s’enfronta una altra vegada (ja ho va fer abans a Latrevisión, Letris i Uno de los nuestros) al paper de presentador amb Babylon Show, que s’estrena aquesta nit (21.45 hores) a Telecinco i ho fa il·lusionat. Per a ell no es tracta d’un duel contra Pablo Motos i David Broncano, sinó una gran oportunitat per disfrutar. Arriba envoltat d’un grapat de col·laboradors, entre ells Xavier Sardà, Marta Torné, Aldo Comas, Josie, Leonor Lavado, Yolanda Ramos, Esperanza Gràcia i Carla Pulpón. El seleccionador nacional Luis de la Fuente serà el primer dels convidats de l’espai.

Ara no hi ha marxa enrere. ¿Valent o inconscient?

Les dues coses. Jo veig una piscina i m’hi llenço. Jo sé que em llençaré a un precipici però tot i així m’hi llenço. Estic feliç i content. Visc en el vertigen. M’encanta tot el que no és zona de confort. Crec que és allà on passen coses interessants.

Acaba de fer 25 anys de carrera professional. Ha col·laborat en un munt de programes amb un èxit inqüestionable, però allò de presentador potser no li ha donat tantes alegries. ¿Aquesta és la definitiva?

No ho sé. Tampoc em preocupa. I no hi estic d’acord: sí que m’ha donat alegries. He disfrutat moltíssim. La cosa és que els resultats siguin millors o pitjors. Però alegries me n’emporto moltíssimes. He disfrutat molt amb Letris, amb Uno de los nuestros… El resultat no té una importància directament proporcional amb l’audiència que ens entossudim a mesurar. És una cosa dequè intentarem fugir a Babylon Show. Nosaltres intentarem mesurar la felicitat, o l’oblidar-nos dels problemes, o quanta gent ha positivitzat avui o quanta ha rigut. Crec que aquesta és la veritable audiència. Que el programa sigui al carrer, que sigui fresc, lliure, divertit, boig... Jo les guerres les deixo per als altres.

Per tant això que va a la franja maleïda de Telecinco, on grans figures han fracassat, li és igual.

Diu el refrany, que jo soc molt refranyer: aigua passada no mou molins. És aquí, avui i ara. És una franja horària increïble i una sort poder ser-hi. ¡Si és que hi ha un públic potencial de 15 milions d’espectadors! No només hi ha Broncano i El hormiguero, hi ha Wyoming, hi ha First Dates... Fins i tot Cifras y letras és formidable. Així que hi ha lloc per a tothom. El que he de fer des del minut u és no mirar als costats, sinó cap endavant. Per sort ells ja tenen una filosofia. Tothom coneix El hormiguero i La Resistència, però no Babylon Show, de manera que he de fer que la gent conegui com és Babylon, quin és la nostra idiosincràsia, la nostra filosofia, la nostra manera de ser, la nostra proposta. I això necessita un temps raonable. Cap dels grans formats que han triomfat a la televisió ho ha fet sense paciència. Des d’El intermedio fins a Caiga quien caiga, passant per El hormiguero o per Uno, dos, tres. Tots van tenir paciencia.

Pablo Motos, el seu cap a El hormiguero, li ha enviat bons desitjos. ¿Ha parlat amb Broncano?

Sí, sí. A més jo m’avinc amb el David des de fa molt temps. No hi ha rivalitat personal en absolut. Jo l’admiro moltíssim i a la gent de La resistencia i les formigues són les meves germanes. Crec que els dos pensem una mica el mateix: que és una bogeria nova en què ens hem ficat i tenim una mica la sensació de: ¡que guai, quina passada! Estem com uns nens amb sabates noves, que quan arriben al pati dels grans veuen que fan molts gols, però diuen: nosaltres també en farem algun.

No estarà sol. Tindrà un planter de col·laboradors ben imprevisible i gamberro. ¿Com lidiarà amb aquesta gent?

Disfrutant-los. El meu paper allà és a dir que siguin lliures, que tornem a una televisió absolutament lliure, absolutament oberta, que puguem tenir la sensació de dir: aquests embolicaran la troca. I que jo en sigui un espectador més. Jo hauré d’actuar, de presentar, preguntar, imitar o el que faci falta en el moment adequat, però la resta l’he de disfrutar.

No podia faltar papa Sardà. El més veterà dels col·laboradors i, de vegades, el més políticament incorrecte.

És clar. És el meu pare televisiu. És la quadratura del cercle. Jo vaig començar fa 25 anys amb Xavier Sardà com a col·laborador. I ara jo soc el presentador i ell, el col·laborador. Tot quadra. És meravellós. Veurem un senyor Casamajor en viu. Un rondinaire que em dirà tot el que no m’agrada sentir, com si fos el meu pare.

No li he preguntat què tal el sou. ¿Ha demanat igualar-lo als de Broncano i Motos?

No ho sé. No crec. Jo soc una miqueta més humil. Ens han sortit amb avantatge. Però cap problema. Això és només fruit del treball, de l’esforç i si arriben resultats, ja que vindrà tot. No m’importa en absolut. Crec que n’és una conseqüència.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Malgrat que està il·lusionat amb l’estrena de Babylon Show, ¿li va fer llàstima deixar Tu cara me suena, on se’l veia molt a gust?

No saps com. És el que més llàstima em fa, i em farà quan comencin la nova temporada i jo no estigui present en el jurat. Però la vida té aquestes coses. La vida són camins, són encreuaments de camins i aquesta és casa meva, la productora Gestmusic, a la qual tornaré algun dia, de ben segur. Soc com el nen que ja s’ha fet gran i ha de volar sol. Però Tu cara me suena és el programa més important de la meva vida.