La salut mental en les sèries, una ficció molt real

‘Simone Biles rising’.

Sí, és una sèrie sobre una esportista d’elit, però inclou confessions íntimes molt humanes i creïbles (la por, la soledat…) sobre com gestionar un procés d’ansietat i de depressió. Apareixen qüestions com ara la pressió mediàtica i la competitivitat extrema quan algú es converteix en una estrella, però també –i això és una cosa essencial– la manera comprensiva amb què la família accepta que Biles, en els Jocs de Tòquio, va decidir baixar-se del pedestal per cuidar-se. La seva mare al telèfon, li va dir, tot just saber-ho: "Està bé, no vull que surtis si no estàs bé i que puguis fer-te mal, has de cuidar-te, descansa". La seva frase en roda de premsa a Tòquio té un valor incalculable: "S’ha de posar la salut mental primer, perquè si no disfrutes de l’esport ni has d’aconseguir tants èxits com voldries, està bé apartar-se d’una gran competició per centrar-se en un mateix, perquè això demostra com de forta que ets, com a competidora i com persona".

‘Atypical’.

Especialmente recomanable per a qui cregui que l’autisme és una cosa simpàtica com se suggeria a Rain Man. Atypical (a Netflix) aborda com de malament que ho passa el protagonista per experimentar processos aparentment senzills com tenir una cita amb una noia o captar una ironia. La sèrie és eminentment útil i pedagògica perquè sap de què parla. Però és alguna cosa més: ofereix un retrat familiar que ens demostra que, en realitat, tots tenim limitacions emocionals.

'Such brave girls’.

Poques vegades es pot somriure davant la relació entre una mare i les seves dues filles, una de les quals amb depressió. Diàlegs explícits, comèdia negra i referències explícites a qüestions tan greus com són les autolesions, el desig de morir, la sexualitat o, senzillament, com de dura que és la vida. Una vegada que es veu el primer capítol és difícil no caure en una sobredosi.

‘After Life’.

Sens dubte una de les apostes més crues. Sense matisos. El protagonista perd la seva dona per un càncer. I passa a veure tot l’absurd (que no és poc) de les convencions humanes. Sí, es converteix en algú insuportable. I, a més, amb un terapeuta bastant inepte (per ser amables). Tot això genera, tot i que sembli mentida, una mirada molt humana sobre la tristesa. I esclats de tendresa extraordinaris. Si s’hi afegeix la mordacitat dels diàlegs i una banda sonora molt ben seleccionada, a més d’una interpretació molt treballada de Ricky Gervais, tenim una bona aposta.

'Homeland’.

D’acord, no és una sèrie sobre la salut mental, però la protagonista pateix un trastorn mental. És a dir, la sèrie incorpora aquesta circumstància amb naturalitat, una cosa que era difícilment imaginable fa pocs anys. Pateix el trastorn i l’amaga, perquè en la tasca que fa (serveis secrets) perdria punts automàticament i seria etiquetada com una "boja", com passa en un capítol. Així que aquest thriller polític incorpora de manera transversal el component mental, que de fet va impregnant els dubtes respecte a gairebé tot el que va passant.

Notícies relacionades

El renaixement de Delpozo

L’acolorida Ágatha Ruiz de la Prada obre la passarel·la de Madrid

‘Mr. Robot’.

Com Homeland, un thriller trepidant, amb un jove protagonista, l’Elliot, que és tècnic de dia i hacker d’alt nivell de nit. Però en les trames paral·leles apareixen qüestions com la relació amb el seu pare, i emocions molt vives com la tristesa o la irascibilitat. I, sí, apareix la psicosi a les drogues, i a una qüestió com la genialitat desbocada, sempre discutida tractant-se de malalties mentals. Això a càrrec d’un gran Rami Malek. És a Amazon.