Marcel Proust a la platja

Acostumats al TikTok, fa molta mandra llegir la novel·la llarguíssima que va escriure un individu embafador i esnob encara que en realitat sigui una de les grans obres de la literatura. Va ser Marcel Proust. El nostre temps per llegir s’encongeix cada dia. Com a màxim surt per Instagram alguna frase de Proust –com més curta, millor– i sobretot fotografies de la seva habitació folrada de suro per garantir-se el silenci entre dos atacs d’asma.

Amb capellet de palla i llaç, el nin Proust va estar-se amb l’àvia a les platges de Normandia, aviciat, fràgil i creient-se a les mil i una nits. Després hi va tornar amb la seva mare i també sol. Van ser estius molt benestants a l’Hotel des Roches-Noirs de Trouville i, sobretot, al Gran Hotel de Cabourg. A la novel·la, tot això es converteix en Balbe i el gran hotel al costat de la platja amb pèrgola per a la banda de música. El menjador de l’hotel és com un gran aquari i la gent mira per les finestres per veure amb quin estil viuen els rics. Per visitar les seves amistats que estiuegen a prop, disposa d’un taxi conduït per un jove monegasc molt guapo que aviat ingressa en la vida privada de Marcel. Proust beu massa cafè. Visita esglésies normandes. Intenta escriure.

Fleming descobreix la penicil·lina, Magallanes passa de l’oceà Atlàntic a l’oceà Pacífic i Marcel Proust retroba el temps perdut. Era un jove irritant, adulador, lleuger i una mica paparra, l’escriptor més gran del nostre temps. Vet aquí els volums d’A la recerca del temps perdut, per sempre, per si de cas les joves noies en flor decideixen llegir-lo a l’autobús i perquè els més vells el prefereixin a viatjar low cost amb un entrepà de calamars. Un estiu no basta per llegir Proust. Comencin per Pel camí de Swann, facin passes pel París infinit i, ja posseïts pel petit Marcel, amb mirada d’observador compulsiu, quedin hipnotitzats per l’escena final d’El temps retrobat. Va escriure: "Quan d’un passat distant i llarg no en subsisteix res, després que les coses es trenquen i es dispersen, l’olor i el sabor de les coses romanen". Això van ser les platges de la nostra infància, avui memòria.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Per l’escullera davant de l’hotel, Marcel havia vist passar noies i nois que després serien les seves "noies en flor". El Proust voyeur té una exactitud de mirada que supera qualsevol càmera de precisió. A l’hotel, ocupava l’habitació 414. El sorprenia la lentitud del dia que mor en les tardes desmesurades de l’estiu. Després la vida es va complicar i van arribar les profundes mudances de carnestoltes. Com els grans memorialistes, Proust aconseguí convertir el xafardeig en art. Quan arriba la foscor, Balbec es transforma en una desfilada de fantasmes inoblidables, com l’Albertina, la presonera que fuig en somnis. Són prodigis de l’enrevessat "petit" Marcel, sempre pàl·lid i d’una cortesia carregosa. Es pot ser cruel i a la vegada pentinar-se amb gomina de la Belle Époque.

Al director de l’hotel, Proust el mareja amb queixes –humitat, sorolls, l’ascensor–‒ però acaba volent quedar-s’hi més temps, en dies de tardor. De totes maneres, l’hotel ha de tancar al setembre. De nou a París, la calefacció se li fa asfixiant. Entra la gran burgesia i s’esvaeix l’aristocràcia. Retrona la Gran Guerra. Marcel pateix els horrors de l’amor. Així tornem una i altra vegada al Gran Hotel de Balbec, a la celebració d’allò més il·lusori i al seu eclipsi. Donat el poder que té la literatura, ens instal·lem a Balbec sense haver-nos allotjat mai a Cabourg..