'L.A. Confidential', de James Ellroy: més malson que somni americà

No se surt indemne d’una novel·la de James Ellroy. Llegir-lo és una experiència extrema. Una catarsi no apta per a paladars sensibles. I fins i tot aquells que les degusten han d’acostumar-se al fraseig endimoniat de qui molts consideren el millor escriptor de novel·la negra nord-americana. O senzillament, un dels millors escriptors, sense etiquetes. L’estil Ellroy. Aquest ritme espídic que dispara frases com cops de puny. Com ràfegues de metralladora. Per relatar des de tots els punts de vista possibles una història social que a l’autor el té obsessionat: els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial fins a arribar als 70. Una frontera cronològica que s’ha promès no travessar. L’esforç és tremend, "homèric", que diria aquell. Amb les mateixes intencions d’un Balzac, entossudit a aixecar acta de la vida miserable als barris baixos de la seva ciutat, Los Angeles.

Apassionament

Barrejant la vella fórmula pulp en l’argumental –hi ha molta sang i vísceres tacant les seves pàgines– amb un apassionament transcendent i, per què no dir-ho, romàntic. "Les meves novel·les tracten d’homes dolents, enamorats de dones fortes, que intenten aferrar-se a alguna cosa enmig de la corrupció. Hi ha un punt espiritual en això", va dir a aquest diari. Però també hi ha espai per a l’autoironia: "Les meves novel·les estan dirigides a tota la família, sempre que aquesta es digui Manson".

Alguns escriptors tenen vides de novel·la, però només uns quants han decidit construir-les i exhibir-les a consciència, creant el seu propi mite. Ellroy, l’Ellroy escriptor, té un punt de partida que és intrínsec als seus treballs, la llavor de què neix tot. L’assassinat de la seva mare. Jean Hilliker, pèl-roja, alcohòlica i amant d’individus indesitjables, va colpejar el seu fill de 10 anys quan aquest va decidir anar-se’n a viure amb el seu pare després de la separació. El petit li va etzibar llavors un "tant de bo et morissis", que mai s’ha apagat al seu cap. El cos va aparèixer tres mesos després seccionat per la meitat en una cuneta. Mai es va descobrir el culpable, però aquesta mort, aquesta culpa i aquesta dona trasmutada en bona part de les protagonistes femenines –moltes d’elles pèl-roges– es van filtrar una vegada i una altra a les seves novel·les i als seus dos llibres de memòries.

Per això no és estrany que després d’haver tingut una adolescència i primera joventut com a petit delinqüent, haver superat un emfisema pulmonar, abandonat l’alcohol i les drogues, i haver patit una explosiva conversió religiosa, comencés a escriure històries de la seva ciutat, Los Angeles, convertint-la en un dels cercles més profunds de l’infern. Aquí hi ha una culpa per purgar. Entre 1987 i 1999 es publica el seu anomenat El Cuarteto de Los Ángeles. Anys més tard escriurà un segon quartet. El primer inclou La dalia negra, El gran desierto, L.A. Confidential i Jazz blanco, amb personatges que traspassen les pàgines d’una obra a una altra (una altra característica balzaquiana d’Ellroy). La primera i la tercera d’aquestes novel·les estan considerades les seves obres mestres absolutes. La sèrie es posa a caminar amb La dalia negra, un crim no resolt perpetrat el 1947, que guarda una inquietant semblança amb el que va acabar amb la seva mare. La detallada descripció que l’autor fa de les restes esquarterades d’Elizabeth Short és una experiència lectora extrema.

Essència d’estil

Notícies relacionades

Consell de Cent reneix com a bulevard de l’art

TVE torna a debatre a ‘59 segundos’ amb Gemma Nierga

Però no és fins a la tercera entrega d’aquesta tetralogia que l’escriptor considera haver arribat a la seva escriptura més madura. I tot gràcies al seu editor, que va considerar que a les més de 600 pàgines de L. A. Confidential li sobraven almenys 100. Curiosament, atesa la seva exhibida ferocitat, Ellroy va acceptar la poda i el resultat va jugar al seu favor. Si la seva prosa havia sigut telegràfica fins aquell moment, en aquesta novel·la es va menjar les connexions i el llenguatge fet esquinçalls va assolir una encara més poderosa síntesi i una rica precisió que es convertiria en marca de la casa. La trama desplega una enorme quantitat de personatges, cap d’ells bo, en un Los Angeles que ha deixat la seva edat daurada enrere i es dedica a replicar els vells fastos de Hollywood als seus prostíbuls. El revés del famós somni americà, vaja. Amb tot, com sol passar a gairebé totes les novel·les de l’autor, fins i tot el més brutal dels personatges té el seu moment de redempció.

Aquest és Ellroy, l’agafes o el deixes. És una figura incòmoda: les seves novel·les estan poblades per personatges que odien els jueus, els homosexuals i les dones, però en la realitat tampoc té desperdici: va defensar els policies que es van carregar Rodney King, s’ha rigut d’Obama i ha deixat entreveure les seves simpaties per Trump. Així és. Caòtic i excessiu, sí, però molt pocs tenen aquesta capacitat de fer que el lector es capbussi a les seves pàgines i s’oblidi del que l’envolta.