Peret, en 10 moments eterns

L’ascens.

Pedro Pubill Calaf (Mataró, 24 de març del 1935– Barcelona, 27 d’agost del 2014), Peret de nom artístic, es va iniciar en el món de l’espectacle amb Hermanos Montenegro, duo que va formar als 12 anys amb la seva cosina Pepita Becas, Tía Pepi. El 1963 va tenir un paper a la pel·lícula Los Tarantos, dirigida per Francesc Rovira Beleta, i va publicar les seves dues primeres gravacion,s Recuerda i Ana María Lola, com a part de l’epé compartit Patio flamenco. Un any després la seva fotografia, un cigarret a la mà, va aparèixer per primera vegada a la portada d’un disc, l’epé Peret y sus rumbas gitanas, ja tot seu. El 1967 va entrar en les llistes d’èxits espanyoles amb Belén Belén, composició pròpia que també va interpretar a duo amb Marisol a la pel·lícula Las cuatro bodas de Marisol, del mateix any. Peret estava en marxa.

Caló, català i castellà.

El 1968 va editar el single amb les cançons El mig amic i Pensant en tu, totes dues en català, un dels seus tres idiomes; els altres dos eren el castellà i el caló. El mig amic està dedicada al seu pare, venedor de teles que, com explicaria Peret, era tan generós en la vida com implacable en els negocis. Per això era conegut com el mig amic. Rumba, havanera i copla es posen al servei d’una lletra autobiogràfica que mereix ser considerada una fita de la cançó d’autor. Parlant d’idiomes: Peret també va gravar en caló (Chaví, 1972) i fins i tot una versió en alemany de Borriquito (1971). Aquest número va tenir adaptacions al flamenc i al finès a càrrec d’altres vocalistes. A mig món es van publicar discos de Peret.

Franquisme pop.

Peret va protagonitzar pel·lícules en les quals, és clar, cantava: Amor a todo gas (Ramón Torrado, 1969), El Mesón del Gitano (Antonio Román, 1969), A mi las mujeres ni fu ni fa (Mariano Ozores, 1971), Si fulano fuese mangano (Mariano Ozores, 1971), Qué cosas tiene el amor (Germán Lorente, 1971)... A través d’aquests vehicles del franquisme pop Peret va estendre la seva fama. La llavors totpoderosa RTVE també va caure rendida a l’encant modern però espanyol de Peret i li va filmar protovideoclips que resumeixen el país del desarrollismo.

Obligat a anar a Eurovisió.

El cantant va representar Espanya al festival d’Eurovisió de 1974, celebrat a Brighton. Va interpretar Canta y sé feliz acompanyat de les coristes Consuelo i Teresa Pubill i dels palmers Antonio Valentí, Juan Calabuch i Pedro Reyes. La cançó va obtenir 10 punts i va quedar en el novè lloc de 17 participants. Va guanyar el concurs ABBA amb Waterloo. Peret no volia anar a Eurovisió. Era una estrella internacional que no tenia cap necessitat d’acudir al festival i el règim de Franco havia executat el 2 de març el català Salvador Puig Antich i l’alemany Heinz Chez, les dues últimes persones ajusticiades pel dictador. No obstant, Peret va ser pressionat, fins i tot amb amenaces de mort, diria més tard, i es va veure obligat a actuar a Eurovisió. La condemna internacional de les execucions de Puig Antich i Chez no va jugar a favor de Peret en les votacions.

Devessall de carisma i autoritat.

També el 1974 RTVE va dedicar a Peret una de les entregues del programa A su aire, que emetia actuacions muntades ex professo. Potser és el millor document audiovisual que existeix de l’artista. En mode padrí de la rumba, res a envejar la seva pinta a la de James Brown per la mateixa època, vessa carisma, autoritat, força i gràcia. L’acompanya una superbanda de fusió, però Peret i els seus palmers mantenen en tot moment el protagonisme. Entre el públic assistent al concert hi ha el pare del cantant, que s’emociona quan el seu fill el presenta abans d’interpretar El mig amic. De fet, s’emociona qualsevol que vegi el moment. L’actuació està disponible a la plataforma RTVE Play.

Crist té poder.

La rumba marginal capitanejada per Los Chichos i Los Chunguitos va destronar la rumba catalana en la segona meitat de la dècada de 1970, període en què la indústria discogràfica va apostar per centralitzar-se a Madrid en detriment de Barcelona. Per a súmmum, Peret va abandonar la música per fer-se pastor de l’Església evangèlica de Filadèlfia. Va ser el 1982. La música formava part de la seva predicació. Recordin aquesta tornada sacra que cantava quan era el germà Pedro: "Cristo tiene poder / Cristo tiene poder / Jesucristo es poderoso / Jesucristo tiene poder". Van seguir Peret a l’Església evangèlica de Filadèlfia nombrosos gitanos, entre ells rumbers. Entre una cosa i l’altra, la rumba catalana va entrar en un període fosc. Va sobreviure gairebé en la clandestinitat, sobretot en l’àmbit de les celebracions gitanes, sense gairebé exposició pop.

La tornada.

Chipén, duo format per Peret Reyes i Johnny Tarradellas, acompanyants de Peret, va contribuir a mantenir viva la rumba catalana en els anys de l’apagada, els 80. Va ser per intercessió de Chipén que Peret va decidir tornar a la música profana. La seva tornada es va oficialitzar amb magnificència al Velòdrom d’Horta el 25 de juliol de 1991. Va ser una vetllada a l’estil Fania All Stars de la rumba, amb Peret primer com a mestre de cerimònies i després com a artista pletòric. Van participar en l’espectacle Los Amaya, Chipén, Petitet, el Huesos, Tío Paló, Yumitus i un llarg etcètera. Peret era el millor publicista de si mateix i li faltava temps per proclamar-se l’inventor de la rumba catalana i el seu rei, especialment si algú esmentava Antonio González, el Pescaílla. Però alhora tenia un accentuat sentit de pertinença a una comunitat ètnica i musical, com es va posar de manifest aquella nit. L’elapé de resurrecció de Peret va ser No se pué aguantar (1991).

Apoteosi olímpica.

Peret va tornar en el moment indicat. Una de les idees més brillants de l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, si és que no la més brillant, va ser entregar la cerimònia de cloenda al ritme urbà barceloní. El 9 d’agost de 1992, a l’Estadi Olímpic, Peret, recolzat per Los Amaya, Los Manolos i una extensa tribu musical, va interpretar Gitana hechicera, cançó en la qual la tornada "Cristo tiene poder / Cristo tiene poder / Jesucristo es poderoso / Jesucrist tiene poder" s’havia convertit en "Ella tiene poder / ella tiene poder / Barcelona es poderosa / Barcelona tiene poder". Un himne instantani que té certa relació amb Rumba de Barcelona de Gato Pérez, com a recorregut per la ciutat. Tan contagiosa és la cançó que els assistents van prendre la tarima, cosa que va obligar l’speaker Constantino Romero a pronunciar la llegendària frase: "Preguem als atletes que baixin de l’escenari".

Reservat als gegants.

Peret va publicar l’any 2000 Rey de la rumba, la mena d’àlbum reservat als gegants. Estopa, Jarabe de Palo, Los Enemigos, Ojos de Brujo, Dusminguet, Amparanoia, David Byrne, Fermin Muguruza i altres artistes el van acompanyar en noves versions d’alguns dels seus temes clàssics. El pòsit que havia deixat Peret i la seva condició d’ídol intergeneracional i transversal es van fer encara més evidents en la seva actuació al festival Viña Rock del 2008. Tenia 73 anys i estava malalt (els pulmons: el maleït tabac). Jairo Perera, més conegut com a Muchachito i fan número u de Peret, havia actuat abans i va acabar sortint a l’escenari a fer palmes per al mestre. Eren les quatre de la matinada. "Va arribar en cadira de rodes i se’n va anar ballant", diu Muchachito. "Davant el públic més punk que mai va tenir, va demostrar que el que feia era per a tothom".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Funeral amb ‘El muerto vivo’.

Peret va morir com a conseqüència d’un càncer de pulmó el 27 d’agost del 2014, als 79 anys. Per la capella ardent que es va instal·lar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona van desfilar unes 5.000 persones. Peret va ser enterrat al cementiri de Mataró en una cerimònia íntima en la qual, per petició expressa de l’artista, es van interpretar les cançons Porque yo me iré, composició seva, i El muerto vivo, escrita pel colombià Guillermo González Arenas per al Trío Venezuela i adaptada per Peret als anys 60.