«La vida és una pel·li mal muntada»

Trueba l’ha rodat amb els seus dos intèrprets més habituals, Itsaso Arana i Vito Sanz. Ella va entrar en el seu cine a La reconquista. Ell ja havia protagonitzat Los ilusos i Los exiliados románticos. Després van formar parella a La virgen de agosto i Tenéis que venir a verla. La sintonia entre els tres és evident. Queda clara en el film i quan xerrem. Perquè a més de protagonistes excepcionals, Arana i Sanz són també coguionistes.

Alguns directors, com Jacques Rivette, escrivien el guió i després incorporaven el que les actrius li suggerien durant la preparació i el rodatge, obtenint així crèdit com a guionistes. ¿Ha sigut aquesta la manera de treballar o el procés és el més habitual, l’escriptura conjunta del guió, tenint en compte, a més, que Sanz i Arana estan escrivint els seus personatges?

«L’actuació és l’escriptura»

«Aquest mètode més Rivette el fèiem abans, hi ha altres pel·lícules en què ells no firmen el guió i haurien d’aparèixer», ens explica Trueba. «En moltes jo no els dono el guió físic, sinó que l’estem parlant durant el rodatge. En canvi en aquesta el procés ha sigut més clàssic en totes les seves facetes. Per mi era molt bonic veure els dos actors protagonistes davant la pissarra, amb l’escaleta, movent escenes, parlant en veu alta no només els diàlegs dels seus personatges, buscant junts el ritme, el to, fins a arribar al rodatge».

Estiguin acreditats o no, la idea és la implicació dels actors en tot el procés de la pel·lícula, com feia John Cassavetes, per exemple: «L’actuació és l’escriptura», apunta el director. Per a Vito Sanz, «d’aquesta manera tens una percepció de la totalitat de la pel·lícula com a actor». Arana assegura que «per la manera de rodar de Jonás sempre hem sentit que teníem una part d’autoria. Roda amb plans molt llargs i tu marques el ritme de la seqüència».

L’actriu argumenta que «de vegades el guió no estava tan prescrit, sinó més aviat acordat, o escrit aquell mateix matí. Allà hi ha una invitació a l’error que és benvinguda i que forma part del nostre treball». És un treball d’enorme complicitat.

Arana opina que La virgen de agosto es pot veure com un retrat d’ella i Volveréis sobre una relació de parella, però també sobre Jonás, la seva herència, el seu amor al cine. «Podria no haver sigut així, haver-ho escrit en abstracte per a altres actors, però crec que en aquest cas concret necessitava dos actors-autors perquè es parla també de la creació». Arana, que al film encarna una cineasta, va debutar l’any passat en la direcció amb Las chicas están bién. Sanz, que interpreta un actor mitjà a l’atur, va formar el 2015 la seva pròpia companyia teatral, Club Caníbal. Aquests processos, per tant, no els són aliens.

La presència de l’actor-guionista és habitual en la comèdia, però no en altres gèneres. ¿Com s’equilibren les dues funcions? «Quan comença el rodatge hi ha alguna cosa com de separació d’aquest aspecte de guionista, em deixo guiar una mica per certs canvis que es produeixen en el rodatge, sempre estic bastant obert», reflexiona Sanz. «No és un guió que intenti agafar i defensar quan hi ha algun tipus de canvi, al contrari, la pel·lícula va creixent, modificant-se. Jo intento estar obert i que em sorprengui». «De la manera com treballem i des de fa tant temps, per mi la guionista es queda en el pla», comenta Arana. «Això és el bonic, que continuem escrivint en el rodatge».

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

El pare d’Itsaso en la ficció, interpretat pel pare de Jonás en la realitat, Fernando Trueba, és l’instigador de la festa de separació. En una escena els parla de les comèdies clàssiques de Hollywood denominades de remarriage, tipus La pícara puritana i Historias de Filadelfia, en què els personatges masculins feien tot l’imaginable per tornar amb les seves esposes poc després que elles se separessin. És un moment molt bonic, ja que en el fons es tracta del mateix. «La frase de celebrar la separació és una idea que el meu pare em va llançar fa més de 25 anys», recorda Trueba, «però no com una idea cinematogràfica, sinó una idea per a la vida. I hi ha un moment en què me n’adono que aquesta frase era com la sinopsi d’una comèdia clàssica. Dos que es volen separar celebrant una festa és una mica com la quinta essència de les comèdies de remarriage».

Per a Sanz, en el conjunt harmoniós del film «hi ha alguna cosa de maduresa, d’haver crescut junts». Segons Arana, «ens hem atrevit a jugar més». I en el joc, un pla que està filmant Trueba es converteix en un pla que acaba de filmar la protagonista de la ficció, o, en paraules del director, «un pla que resumeix com sentim les coses, amb el treball i la vida, és una cosa que de vegades he escoltat dir al meu pare, que la vida és com una pel·lícula mal muntada i que el cine és un intent de donar forma a la vida».