Angelina Jolie, enlluernadora tornada com a Callas

Tot i que probablement mai faci un recital d’àries a La Scala, i tot i que res sembla indicar que en un futur pròxim l’esperi un tràgic final a causa del consum desmesurat de sedants –afortunadament, sobretot per a ella–, Angelina Jolie és sense cap mena de dubte la intèrpret idònia per encarnar Maria Callas. Poques actrius, al cap i a la fi, estan tan familiaritzades com ella amb l’excés d’escrutini que va patir la soprano grega, i poques coneixen tan bé com ella el tipus de fama superlativa a què s’associa el terme diva, utilitzat invariablement per descriure Callas. I, segur, aquestes connexions ajuden a explicar l’intens poder enlluernador que Jolie exhibeix al centre del biopic Maria, a través del que no només és el seu primer treball actoral de relleu en molts anys, sinó també un dels més incontestables de la seva carrera.

"Necessitava passar temps amb la meva família", va afirmar ahir l’actriu a la Mostra de Venècia, on la pel·lícula competeix per un lloc en el palmarès, per explicar aquest hiatus. "I, gràcies a aquest temps, ara em sento encara més agraïda de tenir la possibilitat de ser una artista, i de formar part d’aquest món creatiu".

Maria, recordem-ho, és l’entrega final de la trilogia de pel·lícules biogràfiques que Pablo Larraín ha dedicat a dones cèlebres del segle XX que van viure sotmeses a una pressió extrema pel rol públic que els va tocar exercir; a Jackie (2016) va transformar Natalie Portman en Jacqueline Kennedy, a Spencer (2021) va convertir Kristen Stewart en Diana de Gal·les, i aquí recrea els dies que la soprano va passar a París just abans de la seva mort el setembre de 1977, tancada bona part del temps a la seva vivenda, assetjada per la seva celebritat però també per la seva necessitat patològica d’adoració, atrapada per la seva addicció als barbitúrics, turmentada per les memòries d’una mare que pel que sembla va intentar prostituir-la per complaure els soldats nazis i del seu destructiu idil·li amb el magnat Aristóteles Onassis –que l’acabaria abandonant precisament per Kennedy–, i desesperada per la pèrdua sense remei del seu tresor més preuat, la seva pròpia veu. I en tot moment mostra una actitud aclaparadorament reverent tant cap al seu personatge titular com també a l’actriu que l’interpreta. Així, la càmera del director xilè vessa amor i devoció a través de tots els primers plans que dedica al lluïment interpretatiu de Callas/Jolie, i de totes les escenes en les quals la contempla interpretant Tosca i La Traviata davant unes audiències rendides, sent traïda per les seves cordes vocals quan l’instrument ja no dona més de si, i exhibint elegància fins i tot quan ingereix pastilles de quatre en quatre.

Estructurar una pel·lícula sobre Maria Callas a la manera d’una òpera pot considerar-se una obvietat, però s’entén que a Larraín li resultés inevitable caure en la temptació de fer-ho. Maria es divideix en tres actes i un epíleg, encadena moments musicals que vehiculen el retrat de la seva protagonista, i pretén anar convertint-la gradualment en un transsumpte d’una d’aquestes heroïnes tràgiques que va interpretar sobre els més prestigiosos escenaris. ¿I per què, llavors, la pel·lícula no mostra ni una gota de la capacitat per commoure i l’emotivitat exacerbada consubstancials a tota òpera que es preï de ser-ho? Potser sigui perquè la barreja de flashbacks, escenes oníriques i interludis sonors que planteja es percep massa calculada i repetitiva, o perquè Larraín no permet a la seva protagonista avançar a través d’un arc consistent, o perquè a escala conceptual i estructural té formes d’exercici primordialment intel·lectual. Que els únics esclats d’eficàcia dramàtica que Maria aconsegueix proporcionar es fonamentin, comencin i acabin en l’eficàcia actoral de Jolie no hauria de resultar sorprenent si tenim en compte que també les respectives actrius protagonistes de Jackie i Spencer van ser al seu dia el millor d’aquestes pel·lícules. Tant Portman com Stewart van acabar rebent una nominació a l’Oscar gràcies a aquestes. Hi ha pocs dubtes que Jolie també ho aconseguirà.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Genet canalla

La segona de les pel·lícules candidates al Lleó d’Or presentades ahir suposa la primera participació en la competició d’un dels grans festivals per part de l’argentí Luis Ortega, aclamat internacionalment gràcies al seu anterior llargmetratge, el thriller criminal El ángel (2018). Coproducció espanyola –Úrsula Corberó figura en el seu repartiment–, El jockey és una comèdia negra clarament deutora de les del finlandès Aki Kaurismäki i amb una premissa argumental que resulta difícil de resumir. La protagonitza un genet addicte a la mala vida que, mentre mira de sortir airós de la seva associació amb un grup de mafiosos, experimenta sengles canvis de gènere i edat que funcionen com a metàfora sobre la possibilitat de rehabilitació. Mentrestant, ofereix un bon grapat de moments francament hilarants, però es veu llastada per la desesperació amb què mira de ser excèntrica i sorprenent.