El drama ‘Respira’ advoca per la sanitat pública

El crit desesperat del sector sanitari durant la pandèmia sembla haver quedat en l’oblit, com tot el que assegurem que havíem après de la covid-19, però Carlos Montero, creador de sèries com Física o química i Élite, es va rebel·lar contra la situació i, desposseint-la d’aquella quarantena que no volem recordar, va decidir convertir aquesta justa reivindicació en un drama hospitalari, amb un elenc de luxe, que recreés la situació insostenible que encara viuen. I res millor que plantejar que el personal de l’Hospital Joaquin Sorolla convoca una vaga. Una vaga salvatge, sense serveis mínims. Una cosa que en la realitat és impensable, impossible, il·legal, però per això hi ha la ficció. Per plantejar-nos situacions límit i fer-nos reflexionar. Que és precisament el que aconsegueix Respira, la sèrie que avui estrena Netflix.

"Som supervivents de la pandèmia. Necessitem girar full, però hem girat full de massa coses. Van donar la vida per nosaltres i és una pena que els oblidem", afirma Montero. Per això no apareix la pandèmia per cap costat, però sí la lluita diària als hospitals públics. "Respira respon a la meva necessitat d’aportar-hi un gra de sorra, perquè soc un fervent defensor de la sanitat pública. Tot i que tampoc volia fer un pamflet, perquè entenc perfectament les polítiques de dretes, ja que ells, a la seva manera, també estan intentant suplir la falta de recursos. Per a mi d’una manera equivocada, però l’entenc", diu.

Aquestes dues idees són les que es plasmen en aquesta història en què, a més de la feina frenètica de l’equip d’urgències, es parla de les emocions i els desitjos i de com afecta aquesta implicació les relacions personals d’uns metges i un personal sanitari que s’enfrontaran a situacions molt límit. I aquesta vaga convocada a l’hospital els planteja un dilema moral que els porta a posicionar-se. Al capdavant d’aquesta posició radical hi ha el Néstor (Borja Luna), un brillant oncòleg d’esperit inconformista, a qui secundaran o no la Pilar (Aitana Sánchez Gijón), una cirurgiana que triomfa en la seva feina però no tant en la seva vida privada; la Jésica (Blanca Suárez), una doctora que exerceix la professió amb eficiència i fredor i a qui una tragèdia farà trencar-se, i el Biel (Manu Ríos), un resident assenyat i responsable que haurà de decidir a quin bàndol s’apunta, malgrat el lloc tan fràgil que ocupa dins l’hospital.

"Jo entenia molt bé les dues posicions i em venia molt de gust explorar-les", afirma el creador, conscient que la sèrie no deixarà indiferent a ningú. "Si aconsegueixo generar una miqueta de debat, que faci parlar, serà fantàstic", assenyala. Per la seva banda, el Lluís (Alfonso Bassave), el flamant director del centre, té clar quin deure ha de complir. El seu nou lloc l’allunya dels antics companys i el fa estar en contacte directe amb el poder, que en la sèrie representa Patricia Segura (Najwa Nimri).

La presidenta del País Valencià acudeix a l’hospital per casualitat i acabarà coneixent molt de prop aquesta sanitat pública que ella vol liquidar per implantar la privatització. Més política que dona, tot i que a estones acabarà mostrant vulnerabilitat, recorda algunes de les dirigents que apareixen en els telenotícies. "Té una mica de totes. Una mica d’Isabel Díaz Ayuso, però també d’Esperanza Aguirre. L’única actriu en qui vaig pensar per interpretar-la va ser en Najwa Nimri", assegura Montero. I així va ser.

Fins al mínim detall

Per recrear aquest hospital públic es va muntar, als estudis que Netflix té a Tres Cantos, un centre de dues plantes amb què s’ha recreat fins al mínim detall. Fins i tot els cartells que hi ha a la paret amb consells mèdics porten el nom de l’hospital. "L’únic que el diferencia d’un de real és que no fa olor de lleixiu, de desinfectant", assenyala el creador, mentre explica que era imprescindible crear aquest plató. "Amb els pocs hospitals que hi ha, no podíem esguerrar-la", afirma. Com no podia ser de cap altra manera, també s’ha buscat el màxim realisme en els protocols, llenguatge i maneres de procedir del personal. "Hem tingut assessorament i metges sempre al plató perquè si un actor no sap com s’agafa un bisturí... David Pinillos i Marta Font, els directors, s’han encarregat que tot fos molt realista", explica.

Malgrat que a Respira es presenten els professionals com a herois, el fet de mostrar aquesta faceta humana que els fa molt mortals, massa, de vegades, podria provocar la queixa d’una part del sector. Això, però, a ells no els preocupa. "Sempre intento que els meus personatges siguin humans, que no siguin perfectes. I tot i que clarament és un homenatge als metges i als infermers, sé que estic tractant amb material humà, i els metges també s’equivoquen. I se’n van de gresca i tenen ressaca. Quan ets viu t’equivoques. És inevitable. I això en clau narrativa i dramàtica, és molt ric i em venia de gust explorar-ho", apunta.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Montero assegura, però, que té amics metges i s’admira d’aquesta vocació, d’aquesta puresa. "Semblen més capellans que metges, perquè es prenen la professió molt seriosament. Però els hem obligat a ser herois en lloc de professionals per culpa de les carències", insisteix. A la sèrie també hi apareix aquest ús lúdic que es dona a les lliteres de les sales de guàrdia. Els meus amics em diuen que això és veritat. Els entens, perquè hi passen moltes hores i hi ha aquesta adrenalina d’estar sempre entre la vida i la mort", admet. "Quan surten d’una operació d’aquestes dificilíssimes de sis o set hores, ho fan amb una càrrega que s’assembla a la dels actors quan acaben de fer una funció de teatre. Saps que estan amb tot a flor de pell i necessiten descarregar-se bevent o cardant", assenyala.

El vuitè capítol, l’últim, deixa alguns dels personatges de la sèrie en situacions molt i molt complicades. Això fa pensar que ja es planeja una segona temporada.