La gran mentida d’Eduard Marco

Va passar molt poc abans que es descobrís que la dramàtica història de crueltats i vexacions sofertes al camp de concentració de Flossenbürg que feia 30 anys que explicava era completament falsa. "Era un home que havia nascut al psiquiàtric de Sant Boi (Barcelona), que sent un nadó va ser arrabassat a la seva mare i que sovint va créixer sense tenir el pare al costat, completament sol", explica sobre ell Eduard Fernández, que li dona vida al biopic Marco i que, en el procés, ofereix una interpretació literalment monumental. "Crec que al llarg de tota la seva vida va estar buscant un lloc al món en el qual sentir-se estimat".

Fora de concurs

Presentada fora de concurs a la Mostra de Venècia (s’estrenarà a les sales el 8 de novembre), la nova pel·lícula de la parella formada pels cineastes bascos Jon Garaño i Aitor Arregi contempla Marco sobretot durant les setmanes prèvies al descobriment del seu frau, mentre es manté al capdavant de l’associació Amical de Mauthausen. És un home que ha arribat a creure’s la seva pròpia mentida o, almenys, a convèncer-se que amb aquesta contribueix a fer entendre la magnitud històrica de l’Holocaust. "Jo l’he interpretat des del respecte i el carinyo més absoluts a la seva figura", assegura l’actor, que no va arribar a conèixer Marco abans de la seva mort, el maig del 2022, als 101 anys. "I tant jo mateix com els directors de la pel·lícula sentíem una enorme responsabilitat envers la família de l’Enric, envers les seves filles en particular. Era important que la pel·lícula transpirés fidelitat, honestedat i veritat".

L’única part veritable de la mentida de Marco és que, en efecte, durant una part de la Segona Guerra Mundial ell sí que havia estat a Alemanya, tot i que molt lluny dels camps d’extermini: hi va viatjar de forma voluntària com a mà d’obra en virtut d’un conveni laboral firmat entre Franco i Hitler. La seva història, doncs, és reflex del procés de reinvenció que molts van experimentar al compàs del pas del franquisme a la democràcia, adaptant el relat de la seva història personal al signe dels nous temps, "tot i que és veritat que som al 2024 i hi ha molts franquistes a Espanya que no tenen cap problema a identificar-se públicament com a tals", lamenta Fernández.

L’intèrpret reconeix la rellevància d’una història com la de Marco en un present en què imperen la postveritat i les fake news i en el qual, parafrasejant una cosa que el seu personatge afirma a la pel·lícula, importa menys qui diu alguna cosa que com ho diu. "La situació en la qual es troba el discurs públic és alarmant, perquè s’ha produït una banalització dels fets. El respecte a la veritat ha sucumbit als interessos propagandístics i promocionals, i per això crec que la història de Marco té molt a dir sobre el món en el qual vivim".

El cas d’Enric Marco va sacsejar l’Amical de Mauthausen, les associacions de supervivents del feixisme i la societat espanyola el 2005, quan es va saber que s’havia inventat el seu passat com a supervivent de Flossenbürg. En realitat, Marco va treballar com a voluntari a l’Alemanya de Hitler: als 21 anys, el 1941, per evitar anar a la mili o potser per buscar aventures, es va apuntar a una expedició de les que Franco enviava per ajudar el Führer. Militant anarquista en els 70, líder del sindicat CNT i de perfil obrer (es presentava com un mecànic dels d’uniforme blau), Marco va entabanar tothom amb els seus grans dots d’oratòria, un carisma i una loquacitat a l’hora de recordar anècdotes del seu pretès purgatori que van despertar les sospites de diversos historiadors.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Els supervivents dels camps de concentració no solen ser massa explícits al recordar el seu dolorós passat: el pudor i el trauma els impedeix delectar-se en els detalls. Però Marco ho explicava tot, amb luxe de detalls i sense plorar. Era difícil poder corroborar la seva història perquè no hi ha supervivents de Flossenbürg, on van morir 14 espanyols. També va explicar que havia participat amb 14 anys en l’alliberament de Mallorca, que s’havia allistat a la columna de Durruti i que posteriorment s’havia passat a la resistència francesa, on va ser capturat pels nazis.

Marco va explicar que havia estat vuit mesos incomunicat en un penal de Kiel i que havia après alemany gràcies a una bíblia protestant bilingüe en llatí i alemany. Tres dècades després de sostenir una mentida, ja octogenari, va confessar la veritat quan el seu castell de cartes es va començar a enfonsar. Sempre va mantenir que el seu engany no havia tingut la maldat com a motor, sinó que l’havia fet perquè "així la gent l’escoltava més" i la seva feina divulgativa era encara "més eficaç". Al mentir, va confessar, semblava que em prestaven més atenció i podia difondre millor el patiment de les moltes persones que van passar pels camps de concentració. "No hi ha picardia", va arribar a afirmar. Per la seva lluita social i política va arribar a rebre el 2001 la Creu de Sant Jordi. Marco la va tornar personalment a la Generalitat al sorgir la polèmica el 2005, el mateix any en què el Govern va decidir reconèixer amb aquesta distinció Neus Català, supervivent de Ravensbrück, i la lluitadora antifranquista Maria Salvo.