Llançament discogràfic
Nick Cave abraça la vida en ‘Wild God’, el seu nou disc
El ‘crooner’ australià homenatja familiars i amics morts en deu cançons que conformen el seu millor treball des del 1994.
Després d’una sèrie d’àlbums decantats pel mantra sigil·lós i minimalista, amb uns Bad Seeds de perfil baix o nul, Nick Cave torna a canviar de cicle. Del dol a l’acceptació, i d’aquí a la joia. I de l’arranjament electrònic microscòpic al múscul i a una corpulència sònica més forta, característica del grup de la seva vida. Després del calvari, s’ha obert el cel i el crooner predicador abraça l’existència terrenal sense abjurar del diàleg transcendent. Wild God, el seu nou disc, ve a ser un esclat de vitalitat a través del misteri, el dolor i la pèrdua, tot reflectit en deu cançons boniques i convulses que refresquen el cànon expressiu d’aquest formidable artefacte anomenat Nick Cave and the Bad Seeds.
En termes sonors, no és que es tracti d’una tornada als seus clàssics àlbums postpunk. Aquí hi ha tensió, però també recolliment, i al seu torn no estem davant una revisió del baladisme de The good son (1990). És una altra cosa. L’experiència serveix per a això i Cave se sent més segur evolucionant que quedant-se en el mateix lloc. Wild God sorgeix del patiment i la desesperació, però no es queda aquí i s’assenta en una mena d’eufòria mística, una explosió d’amor còsmic en la qual floten els espectres dels absents. No es comprenen aquestes cançons sense tenir presents les morts de dos dels seus fills (Arthur, el 2015; Jethro, el 2022), i algunes més esdevingudes en aquests últims anys: la seva mare, Dawn; la seva nòvia juvenil (i còmplice dels Bad Seeds) Anita Lane; l’exmembre del grup Conway Savage; el seu vell amic Shane MacGowan, cantant de The Pogues.
El seguici
Cave va començar a escriure les cançons de Wild God el dia de Cap d’Any del 2023 sense saber molt bé per on tirar, tenint al cap el poema Noche oscura del alma, de San Juan de la Cruz, i pensant en una plena implicació executiva dels Bad Seeds. El multitasca Warren Ellis, còmplice en aquells discos austers i adolorits, Skeleton tree (2016), Ghosteen (2019) i el mà a mà cru, sense banda, de Carnage (2021), segueix present, i irromp David Fridmann (The Flaming Lips, MGMT) a la taula de so. Seguici que, ampliat amb els Bad Seeds al complet, fa notar una expressió musical pròpia, familiar però desenvolupada cap a nous horitzons, des de la primera cançó, Song of the lake: presència simfònica, cadència imperial però suau, reconciliada amb el món.
Cascades de música frondosa, amb fustes, cordes i sintetitzadors, vibràfons, electricitat, el mercurial secció rítmic i, en certs moments, la guitarra amb cordes de niló del músic aragonès, assentat a Londres, Luis Almau (portent que ja va participar a Carnage). Un paper clau per als cors, que eleven el tema titular, en què parla de si mateix com d’"un déu salvatge que vola i un déu salvatge que neda/ i un déu vell i malalt que mor, i plora, i canta". D’aquí al remolí majestuós de Frogs i a Joy, al·lusió a la desaparició de membres de la seva família.
Cave sempre ha concebut l’art musical amb una expressió que sorgeix de la ferida anímica, del pou que cada un té a l’interior, i Wild God és la finestra oberta després de la reclusió. Té cançons substancioses i celebratives, amb agudes solucions instrumentals, onatges corals imparables (Conversion) i un halo final d’apaivagament enlluernat que es percep en la peça O wow o wow (how wonderful she is), dedicada a Anita Lane. Exaltació i alegria després del dol en un àlbum revitalitzador en la carrera de Cave, fàcilment el millor des de Let love in (1994).
