La cançó de l’estiu, fenomen a la baixa

Aquest any no l’esperin. Aquest any, una vegada més, des d’en fa uns quants, no hi haurà cançó de l’estiu. És cert que la Potra salvaje d’Isabel Aaiún reuneix mèrits per emportar-se el títol, però no ho serà. Com tampoc ho aconseguiran Karol G (Si antes te hubiera conocido), Lola Índigo (La reina) ni Omar Montes (El pantalón). Tot i que les xifres no els fallen, l’època en què han gestat les seves propostes és diferent de la que va consagrar Sonia y Selena (Yo quiero bailar), The Refrescos (Aquí no hay playa) i Las Ketchup (Aserejé). El 2024, els artistes busquen una producció que els permeti diferenciar-se de la resta i que, per tant, els allunyi de fórmules trillades. És a dir, ja no utilitzen les melodies enganxoses i les tornades fàcils que van catapultar figures mítiques del subgènere com Los Mismos, Los Tonys, Fórmula V, Los Mustang i Los Ángeles. A ells, a punt d’arrencar la gira Pioneros, en la qual reprendran els seus grans èxits, recorrem per analitzar un fenomen a la baixa.

Tots cinc el coneixen de primera mà. Entre els anys 60 i els 80 van copar les radiofórmules amb temes tan populars com El puente, Enséñame a cantar, Eva María, Submarino amarillo i Mañana, mañana. Totes elles tenen en comú que van arrasar en els seus respectius agostos. "Érem joves il·lusionats amb ganes de mostrar els nostres sentiments, un motor que sempre ha donat pas a la creativitat. En aquell temps, ens va tocar desbancar el flamenc, la copla i el pasdoble per introduir una nova manera de pensar", explica Helena Bianco, de Los Mismos. Juntament amb Los Mustang, solien portar a Espanya els últims èxits d’àmbit internacional. Fins i tot, compte, abans que les originals arribessin fins aquí.

Diversió per damunt de tot

A diferència de Rosalía, Rauw Ale jandro i Ana Mena, les coreografies no estaven pensades per viralitzar-se a TikTok. Simplement, buscaven que el públic es divertís per damunt de tot. "Eren cançons amb cor", remarca Santi Carulla, de Los Mustang. A la qual cosa Micky, de Los Tonys, afegeix: "Hi havia naturalitat i, per què no, certa ingenuïtat. Eren blanques. Al principi, el nostre repertori penjava de les decisions que d’altres prenien. De fet, ens suggerien gravar coses que odiàvem, com Un pueblito español i Amor, amor, amor. Els primers a trencar aquesta tendència van ser Los Brincos, que mai en van tocar una que no fos seva. "Quan fas el que t’agrada, es nota. I els oients ho reben així. Aquella franquesa amb la qual cantàvem ens va apropar moltíssim a ells".

Avui, malgrat les xarxes, la proximitat de què parla és una altra. Així mateix, la indústria ha canviat i, fins a la irrupció del gegant Spotify, l’estiu i el Nadal eren considerats períodes de recuperació: per aplacar les limitades vendes del curs, els segells apostaven per un tema que els permetés entrar al recopilatori Caribe Mix o sortir a la revista Súper pop. Aquesta era la via més ràpida per vendre milers d’elapés i, per descomptat, participar en les gales pagades pels ajuntaments. "El concepte discogràfic és diferent. La tasca per aconseguir un número 1 és esgotadora. Abans, la idea era que el grup tingués un recorregut més llarg a fi que hi hagués una evolució", puntualitza Popi González, de Los Angeles.

La televisió va jugar un paper clau. Aparèixer en programes com Noche de fiesta assegurava una audiència massiva que, en l’actualitat, és gairebé impossible de concentrar. Que Georgie Dann, per exemple, trepitgés aquest escenari per presentar El chiringuito li garantia un impacte intergeneracional que internet, més fragmentat i individualista, difícilment assolirà. Les tecnologies no només han transformat la manera de consumir música, sinó també la manera de mostrar-la al món. Per això Aitana, Feid i Abraham Mateo cuiden tant el material que editen: és la seva gran carta per arribar al públic més gran possible. "Som, vam ser i serem una generació irrepetible. Creàvem felicitat. Tot i que els nostres temes eren amables i fàcils de comprendre, a darrere hi havia un treball d’harmonies i arranjaments tremend. Els que les van viure tenen associades festes, amigues, revetlles, viatges, nòvios...", afirma Paco Pastor, de Fórmula V.

Dit això, si abans només es consumia el que apareixia a la ràdio i la televisió i, per contra, ara podem escollir entre tot el ventall que proporcionen les plataformes de streaming, les opcions per convertir-se en cançó de l’estiu es redueixen: hi ha bastant on poder escollir, per la qual cosa és més difícil que una massa heterogènia s’identifiqui en exclusiva amb una lletra. "El nostre objectiu era fer disfrutar. I ho vam aconseguir. Avui, en canvi, veig que els artistes estan massa obsessionats amb això. Viuen passats de rosca", diu l’Helena. El Popi, al seu torn, destaca les cartes d’aquells himnes: "Eren superproduccions. Els que no portaven uns metalls, tenien baixos, cors, bateries... No hi havia màquines".

Falta frescor i sinceritat

Notícies relacionades

Enric d’Anglaterra celebra els 40 anys lluny de la família reial

Lletres com punys

No s’ha de perdre de vista que, en els últims anys, hi ha hits que es van llançar al març, van arrasar al juny i encara sonaven a l’octubre. Potser perquè, davant una saturació del mercat, necessitem fixar l’atenció en una cosa que ens proporcioni el benestar que abans era més fàcil de trobar. "El sistema està tan explotat que se l’ha capgirat. No hi ha pautes. Si te’n vas a El Corte Inglés, podràs comprar cinturons, calces, sostenidors... de tot menys discos. Això diu molt del moment en què estem", diu el Santi. No obstant, no només és el context, en la música també poden entreveure’s canvis. El Paco troba la tecla: "Es necessita el mateix d’abans: frescor, sinceritat, ganxo... i, en especial, una melodia enganxosa i una lletra que no et faci pensar en les desgràcies que ens envolten".

El 12 de gener rememoraran al Teatre Calderón de Madrid, precisament, aquelles que van marcar una Espanya en transició. La seva i la de tot aquell que, amb independència del temps, les ha ja incorporat a la seva vida amb més o menys passió. "Jo continuo gravant per no vendre ni un puto àlbum. Però, escolta, estic fent unes cançons d’una bellesa eixordadora. No et pots adormir. Continuo operatiu. Altrament, em moriria. Com ells. Hem guanyat diners. Estem tranquils. La gent ens conserva en el record. ¿Què més volem? Ja està. Això és la felicitat".