Mil anys de Montserrat: dels miracles a l'erudició

Futbolistes pujant Montserrat amb bicicleta per agrair una Lliga. Una sala plena de cames, braços i caps de cera. Més cera en forma d’espelma per demanar favors. Restaurants, botigues de souvenirs i cel·les per als pelegrins. Aquestes mostres de religiositat popular, d’una banda. De l’altra, una comunitat monàstica dedicada a l’estudi i a l’oració, una biblioteca i una impremta prestigioses, una tradició musical amb l’Escolania com a gran estrella, una verge patrona de Catalunya, un monestir-museu que fins i tot té el seu Caravaggio. A punt de celebrar el mil·lenari del monestir de Montserrat, a partir del 7 de setembre, ¿quina d’aquestes dues cares de Montserrat és més mil·lenària? Doncs potser la primera.

Santa Maria de Montserrat va ser inicialment només una de les quatre ermites de la muntanya que el comte de Barcelona va cedir al monestir de Ripoll pels volts de 888 (per això se a celebrarà per segona vegada el seu mil·lenari, després de la commemoració de 1880). Disputada amb el monestir rival de Santa Cecília, perquè no hi hagués dubtes de qui era el senyor de la muntanya, l’abat Oliba va decidir convertir una de les ermites en un cenobi satèl·lit de Ripoll, del qual hi ha notícia per primera vegada el 1025. Satèl·lit i minúscul. Amb una comunitat que durant segles va ser de sis monjos i després, de 12: res a veure amb els grans monestirs, com el de Ripoll, que van ser centres de la vida intel·lectual i religiosa en l’alta edat mitjana.

Però vet aquí que en algun moment del segle XII s’erigeix una talla romànica de la Verge i es comença a escampar la veu que la seva intercessió obra miracles de tota mena. I és aquí que neix Montserrat com a monestir-santuari marià, una doble condició en què la segona part de la fórmula, en molts moments de la seva història, ha pesat més.

Així que els catalans tenim, ja des d’aleshores, pujant a la muntanya per demanar o agrair favors i deixar-hi exvots, des de proes de galeres fins a quatre cocodrils dissecats per uns mercaders després d’haver-se salvat de ser-ne devorats. Fins i tot Alfons X dedica algunes de les seves cantigues als miracles de Montserrat. S’instaura el costum de finançar ciris que cremin permanentment davant la imatge, que van ennegrir una talla originalment blanca, com va demostrar un estudi a fons el 2001. Hi ha reines que s’emporten com a record desenes de rosaris per a les seves dames, i Jaume I, Pere II i Pere III pugen al monestir abans o després de les seves campanyes militars. Perquè, a part de la pietat popular, la relació de Montserrat amb les successives cases regnants mereix menció. Carles I i Felip II moren amb una espelma de Montserrat a les mans, Felip III presideix el trasllat de la imatge a la nova basílica i l’arxiduc Carles nomena la Verge de Montserrat generalíssima en la guerra de Successió (sí, ja llavors Montserrat i la borbònica Verge del Pilar juguen en diferents equips).

De la connexió hispànica ve la transformació d’un santuari amb monestir annex fins al que avui coneixem. El rei Ferran posa Montserrat sota el control dels benedictins de Valladolid. I, tot i que des d’aleshores ressentits monjos catalans i prepotents castellans estiguin a matadegolla (durant la guerra dels Segadors acompanyen amablement els últims fins a la frontera), va ser el primer abat val·lisoletà, García de Cisneros (1493), qui va impulsar una impremta pionera, va fundar escoles de música i estudis de les escriptures (dues de les "especialitats" de Montserrat) i va introduir, amb el seu Exercitatorio de vida spiritual, la devotio moderna, basada en l’oració sistemàtica. I aquí arriba un capítol moderadament polèmic: la relació entre Montserrat i sant Ignasi.

El fundador de la Companyia de Jesús s’atura a Montserrat camí de Jerusalem, però canvia de plans i decideix passar un període d’ascesi i formació a Manresa. El team Montserrat i el team jesuïta no acaben d’estar d’acord sobre la influència de l’obra de Cisneros (o de les derivades d’ell) sobre els Exercicis de sant Ignasi.

Notícies relacionades

Consell de Cent reneix com a bulevard de l’art

TVE torna a debatre a ‘59 segundos’ amb Gemma Nierga

Però fem un salt. Com el que van fer les pedres del monestir quan, durant les guerres napoleòniques, els francesos el van cremar i després el van fer volar pels aires. Durant el saqueig, la imatge va perdre les mans i el nen originals, després de ser penjada. Montserrat, primer en ruïnes i després amb la comunitat exclaustrada, va trigar gairebé un segle a reconstruir-se.

La reinvenció del Montserrat actual té el seu punt central en les festes del mil·lenari de 1880. Entorn d’aquella commemoració arriben la seva entronització com a patrona de Catalunya, la nova basílica, el Virolai i la seva simbiosi amb el naixent catalanisme (però també amb el rearmament nacionalcatòlic que acompanya la Restauració borbònica). Perquè, malgrat el vessant polític de la muntanya, nombrosos abats han intentat separar l’àmbit espiritual del terrenal. Des de l’abat Deàs, que va rebutjar la possibilitat de crear un panteó de catalans il·lustres i omplir la muntanya de monuments nacionals, per a la qual cosa es va afanyar a promoure les escultures del Rosari Monumental, fins a l’abat Escarré, que va separar Montserrat de la seva adhesió al franquisme, o l’abat Soler, que va saber navegar durant el procés desatenent les crides perquè Montserrat es posés al capdavant de la processó.