‘The Order’, la tensa lluita de Jude Law contra els neonazis

Quan parlem del poder inspirador de la literatura no solem fer-ho per al·ludir precisament al tipus d’influència que ha exercit Els diaris de Turner. Escrit el 1978 per William Luther Pierce, llavors líder de l’agrupació neonazi més important dels Estats Units, el llibre es va anar convertint en manual de conducta per a racistes, terroristes i tarats de tot el món. Ambientat en un futur en el qual una organització de supremacistes blancs se serveix d’una insurgència apocalíptica per acabar amb negres i jueus i dominar el món, va ser un dels referents essencials d’atemptats, com el perpetrat per Timothy McVeigh a Oklahoma el 1995, que va matar 168 persones, o el comès a Oslo per Anders Behring Breivik, que va acabar amb 76 vides, i es dona per fet que també va servir de model per a l’assalt al Capitoli nord-americà el 2021.

Però, abans d’això, la novel·la va ser una mena de Bíblia per a un grup de feixistes liderat per un tal Robert Jay Mathews, que en la primera meitat dels anys 80 van cometre assassinats, atracaments i atacs amb bomba en un intent de desencadenar una revolució armada caucàsica. I, per tant, té sentit que jugui un important paper argumental en The Order, ficció centrada en l’historial de la banda, film que aquest any competeix per un lloc en el palmarès de la Mostra.

Una atracció morbosa

Dirigida per l’australià Justin Kurzel –l’opera prima del qual, Los asesinos de Snowtown (2011), ja va deixar clara la seva bona mà a l’hora de dramatitzar episodis de la història criminal recent–, la pel·lícula oposa el seu retrat de Mathews al d’un dels policies decidits a caçar-los, un personatge completament inventat i fuetejat per un bon nombre de dimonis i a qui dona vida Jude Law; de fet, intenta, amb tebiesa, establir entre els dos homes una mena d’atracció morbosa o de simetria inversa que, si s’ha de dir la veritat, mai arriba a resultar convincent. Tampoc es molesta a reflexionar amb serietat sobre el supremacisme i l’extrema dreta, moviments i ideologies que es troben actualment en alça.

"Sentim que aquesta pel·lícula s’havia de fer ara, perquè la rellevància del tema del qual tracta parla per si sola", afirmava ahir Law en el certamen italià, però, malgrat les seves paraules, el cert és que si els neonazis de The Order no es reunissin en estades adornades amb esvàstiques, gairebé podrien confondre’s amb sicaris de la droga o esbirros de la màfia.

En realitat, la pel·lícula es limita a executar un sèrie de fórmules narratives –els personatges són poc més que arquetips i resulta fàcil predir per endavant el destí d’algun d’ells– tot i que, això sí, ho fa de manera impecable, manejant el tempo amb prou habilitat i generant els nivells de tensió necessaris per mantenir-nos amb les ungles clavades a la butaca. I, ben pensat, el seu genèric acostament al tema del supremacisme no li impedeix deixar clar a l’espectador que els neonazis són porqueria. Amb això n’hi ha prou.

La Gran Guerra en un hospital

Notícies relacionades

Èpica generacional amb aroma de culebró

Mala Rodríguez, una diva llenguallarga entre violins

Revisitar el passat amb la intenció de parlar del present és també l’estratègia de Campo de batalla, un altre dels títols que aquest any aspiren al Lleó d’Or, però en el seu cas es fa molt difícil tenir clar què és el que se’ns vol dir. Dirigida per l’italià Gianni Amelio, una mena d’institució al seu país, la pel·lícula retrata la Primera Guerra Mundial pràcticament sense sortir dels murs d’un hospital –és una forma original, i sobretot barata, de dramatitzar el conflicte–, i utilitza el xoc ideològic entre un metge entossudit a fer tornar els soldats al front i un altre de decidit a mantenir-los allunyats per fer-nos saber, o això se suposa, que les guerres són dolentes. Arribat el moment, irromp en la trama la mal anomenada grip espanyola de 1918, i llavors Amelio fa servir aquest element argumental per apuntar uns paral·lelismes completament desproveïts de propòsit amb la pandèmia del coronavirus.

En qualsevol cas, Campo de batalla resulta menys problemàtica per les seves despistades intencions que per ser una pel·lícula absolutament monòtona, apagada i inerta. És cert que aspira a rendir homenatge als milions de vides que es van perdre durant el període que recrea, però, com ja sabem, per parlar de la mort no és necessari explicar històries tan faltes de vida.