Almodóvar planta cara a la mort

"Per a mi ha sigut com enfrontar-me per primera vegada a un gènere nou, una cosa semblant a fer una pel·lícula de ciència-ficció", va explicar ahir el director a la Mostra sobre el canvi d’idioma. "Necessitava sentir el reclam necessari per animar-me a fer el pas, i el vaig trobar a les pàgines del llibre de la Sigrid", va afegir amb referència a Cuál es tu tormento, el llibre de l’autora nord-americana Sigrid Nunez en què La habitación de al lado s’inspira per explicar una història que es resumeix així: dues velles amigues es retroben després de molts anys sense saber l’una de l’altra; la Martha –encarnada per Tilda Swinton, que ja va treballar amb Almodóvar a La voz humana– afronta un càncer terminal, i li demana a l’Ingrid (Julianne Moore) que l’acompanyi en els seus dies finals. Basant-se en aquesta premissa, la pel·lícula parla del renaixement d’una amistat però, sobretot, ho fa de dues maneres oposades de veure la mort, a un costat la por i a l’altre, l’acceptació, i de les valuoses lliçons sobre la vida que aprenem fins i tot quan l’estem perdent. Així mateix, i això és una cosa que el director va explicitar en la seva trobada amb la premsa –sí, Almodóvar va fer espòiler de la seva pel·lícula–, és un al·legat "a favor de l’eutanàsia".

Per això, és inevitable connectar-la estretament amb una altra de les obres més recents del director Dolor y gloria (2019): si aquella funcionava a tall de testament artístic, aquesta és una elegia entonada per un home que als 74 anys sent que cada nou dia és un menys que li queda per viure. "Em costa entendre que una cosa viva hagi de morir, i sé que en aquest sentit soc com un nen, molt immadur –va reconèixer–. "La mort ens envolta permanentment, la veiem cada dia a les notícies, però continuo sense fer-me’n a la idea".

Genuïnament almodovariana

En qualsevol cas La habitación de al lado és una pel·lícula genuïnament almodovariana per alguns altres motius. Primer, reafirma la voluntat literària del seu cine, que s’explicita sobretot en l’emfàtica manera de parlar dels seus personatges. Segon, reitera la proclivitat del director a deixar clars els seus referents: és una pel·lícula que verbalitza el seu parentiu amb Els morts –tant la novel·la de James Joyce com la sublim adaptació cinematogràfica de John Huston–, que explora les possibilitats narratives i expressives dels finestrals com ho feia el cine de Douglas Sirk, i que sembla inspirar-se en les millors obres d’Ingmar Bergman quan mira de transmetre emocions a través de primeríssims plans dels rostres de les actrius. Tercer, dona continuïtat al tipus de contenció dramàtica que Almodóvar ha practicat en els seus llargmetratges des de Julieta (2016), i la complementa amb una moderació a nivell estètic –els interiors estan decorats amb colors menys cridaners que de costum, les composicions criden menys l’atenció sobre si mateixes– que evoca el que va practicar a La piel que habito (2011). El problema és que aquesta falta de sentimentalismes i aquesta relativa austeritat formal no impedeixen que estiguem davant un engranatge al qual li sobren peces. Mentre es manté centrada exclusivament en la relació entre els seus dos protagonistes la pel·lícula resulta magnètica, i per tant és lamentable que el director, potser per por d’acabar fent una obra massa radical –com Persona (1966) o Sonata de tardor (1978), dos títols de Bergman que en tot cas porta a la ment–, s’empenyori en adornar aquest eix narratiu amb postissos, ocurrències i distraccions. El seu metratge abusa de flashbacks que es mostren incòmodes convivint amb la resta del relat, d’escenes del tot innecessàries en què s’obre i immediatament es tanca una reflexió sobre la dictadura de la correcció política, i de personatges secundaris que insisteixen a suggerir que la mort de la Martha és una metàfora de la mort del planeta a causa del canvi climàtic i de la inacció dels seus habitants.

Notícies relacionades

Grans artistes en ‘petit comitè’: El festival més íntim de Barcelona arrenca el 22 de març

Els Pets i "l’espectacle de la gent" arrasen a La Paloma

Per a bé o per a mal, aquesta interpretació al·legòrica de La habitación de al lado és precisament la que Almodóvar sembla promoure. Ahir la va definir com "una resposta als discursos de l’odi que estem sentint cada dia a Espanya i arreu del món", i com una crida a la compassió cap a, per exemple, "tots aquests nens sense acompanyament que lluiten per arribar a les nostres fronteres i que segons la dreta espanyola haurien de ser tractats com a invasors; em sembla un discurs injust, delirant i estúpid".

L’altra pel·lícula aspirant al Lleó d’Or presentada ahir va ser Vermiglio, l’hipnòtic quart llargmetratge de la italiana Maura Delpero. Transcorre en un poble situat entre les muntanyes Dolomites al llarg de l’últim any de la Segona Guerra Mundial, observant l’efecte que cada estació té sobre l’imponent paisatge, i fixa la seva mirada en una família nombrosa que, a causa de l’arribada d’un soldat desertor, perd la pau en el precís moment en què el món troba la seva.