La Mostra glorifica Pitt i Clooney

¿Serà perquè no els consideren estrelles o perquè, en canvi, assumeixen que a hores d’ara l’estrellat a Hollywood té un valor purament simbòlic, com el d’una placa commemorativa? Per al cas és el mateix. "És evident que estem en declivi", ha afirmat Clooney al respecte, potser no del tot fent broma. "Quan el Brad i jo érem joves, els grans estudis protegien els seus actors insígnia, i posaven tota una maquinària de promoció al seu servei. Actualment, la indústria s’ha democratitzat i, francament, em sembla una cosa positiva".

El que passa és que Wolfs, d’altra banda, justifica la seva pròpia existència exclusivament escudant-se en el suposat poder d’atracció que li atorga la mera presència de Clooney i Pitt en el centre del seu repartiment. Protagonitzada per dos facilitadors –tipus que es dediquen a netejar escenes de crims de proves incriminatòries– que són contractats per a un mateix treball, i que han d’aprendre a resoldre les seves diferències mentre miren de sortir airosos d’un embolic relacionat amb una partida de drogues, porta a la memòria Límit: 48 hores (1982), Tango i Cash (1989) i, en realitat, gairebé qualsevol buddy movie que se’ns acudeixi. I mentrestant, diem, resulta gairebé insultant pel desvergonyiment amb què es mostra convençuda que per seduir el públic no necessita proporcionar-li més que una successió d’escenes en què el bo del George i el bo del Brad es dediquen a intercanviar pulles, i amb la qual el seu director, Jon Watts –responsable de les tres pel·lícules de la saga Spider-Man, protagonitzades per Tom Holland–, es contenta amb oferir una barreja de comèdia, intriga i cine d’acció que ni resulta prou graciosa, ni genera un mínim de suspens ni inclou un sol tiroteig o una persecució memorables.

En realitat Wolfs és una pel·lícula ideal per ser consumida en streaming, perquè exigeix de l’espectador una atenció molt limitada i, per tant, li permet compatibilitzar el visionament amb altres activitats més rellevants com contestar emails o planxar camises.

Una obra monumental

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Probablement tingui la seva lògica que una pel·lícula titulada The Brutalist en al·lusió a un estil arquitectònic basat en l’enormitat i la rotunditat sigui ella mateixa enorme i rotunda. Tercer llargmetratge com a director del també actor Brady Corbet, ha arribat a la Mostra exhibint formes monumentals. Explica una història que transcorre al llarg de tres dècades, i que per a això utilitza tres hores i mitja de metratge en les quals s’inclouen 15 minuts d’intermedi. A més, és la primera pel·lícula en sis dècades que ha sigut rodada en VistaVision, format creat en els anys 50 que permet una qualitat d’imatge extraordinària. I, de moment, és l’única de les obres presentades a competició en la present edició del certamen mereixedora del Lleó d’Or.

El seu protagonista és un hongarès supervivent de l’Holocaust que, a l’arribar als Estats Units després de la guerra, és contractat per un milionari perquè construeixi un edifici gegant que acollirà un centre comunitari, i que al llarg dels anys posteriors manté amb el seu poderós mecenes un duel d’egos condemnat a acabar en tragèdia. Mentre ho observa, The Brutalist exhibeix una voluntat de risc excepcional, connexions amb títols com Hi havia una vegada a Amèrica (1984) i Pous d’ambició (2007) i un aclaparador treball actoral d’Adrien Brody –¿el millor de la seva carrera?– a la pell d’un home tan fràgil com arrogant, proposa idees relacionades no només amb l’arquitectura, sinó també amb el que significa ser un artista, la història d’Europa, la identitat jueva i l’antisemitisme, l’experiència immigrant, la corrupció moral que provoquen el poder i els diners i no pocs assumptes més. I, tot i que pot ser que no arribi a estar a l’altura de les seves mastodòntiques aspiracions, resulta impossible no sentir-se aclaparat per la seva ambició i la seva intrepidesa.