Ignacio Martínez de Pisón: "Els nanos d’avui no saben que anar-se’n a viure amb la nòvia era escandalós"

JORDI OTIX

En un panorama literari on la veu del jo cada vegada es fa més present, Ignacio Martínez de Pisón (Saragossa, 1960) sempre s’ha situat a l’altre costat, en el camp de la ficció pura. Però això era fins al moment. Amb Ropa de casa (Seix Barral) ha decidit capbussar-se en els seus records per explicar les aventures més domèstiques i íntimes dels seus familiars i amics. I de passada demostra als seus lectors com les seves novel·les, que poden llegir-se com a cròniques de la classe mitjana espanyola a la segona meitat del segle XX, es vinculen a la seva pròpia vida. Per aquestes memòries, que deuen molt a Lèxic familiar, de Natalia Ginzburg, desfila la pèrdua del pare, militar de carrera, quan ell era un nen; la seva condició de fill de viuda, en un moment en què elles eren un estereotip ben assentat en la societat franquista; els oncles i ties i les seves frases fetes –"Si no ens tornem a veure, ja ens hem vist prou"-; l’avi irredempt carlí... Però també els anys de rebel·lia, quan en els 80 va venir a Barcelona des de Saragossa i de la nit al dia es va convertir en una promesa de les lletres. Gran amic dels seus amics, allà compareixen Enrique Vila-Matas, Bernardo Atxaga, Javier Tomeo, Félix Romeo o José Antonio Labordeta. I al final, tot l’elenc surt a saludar.

Als 63 anys, i atesa l’esperança de vida actual, ¿es poden escriure unes memòries tan aviat? ¿Què ha passat perquè es decidís a fer-ho?

Bé, Carlos Barral les va escriure molt abans. A Espanya hi ha poca tradició memorialística. Però sí, la meva mare va morir fa pocs anys i va ser llavors quan vaig començar a pensar que les històries que ella explicava es perdrien, perquè pràcticament ja han mort tots els de la seva generació. Això va desencadenar la recerca del full de servei del meu pare a Segòvia.

¿Què esperava trobar-hi?

En la meva família amb prou feines s’havia parlat de la faceta de militar del meu pare i em va alleujar veure que va ser poc més que un oficinista, que mai havia participat, per exemple, en un consell de guerra condemnant algú o lluitat contra els maquis. Per a mi, la seva vida militar sempre va ser un misteri perquè no vivíem en cases militars i amb prou feines el vaig veure d’uniforme. I tot i així, amb el temps em vaig fer objector, no tant per rebel·lia familiar, sinó perquè la realitat animava qualsevol xaval a oposar-se a la mili. Amb això vaig estalviar a la gent les habituals anècdotes de la mili.

Compleix 40 anys de trajectòria com a escriptor. Va començar molt jove.

Bàsicament, aquesta és la història d’un noi que vol ser escriptor, la història de la seva formació. En tenia 23 i m’havia traslladat a Barcelona per aconseguir aquest objectiu i en molt poc temps vaig passar de ser un autor inèdit a tenir dos llibrets a Anagrama.

I a poder relacionar-se amb tants autors ja consolidats.

Va ser entrar en un món mitificat perquè a tots ells els havia llegit abans de conèixer-los. Era emocionant sentir que em tractaven d’igual a igual.

En els 80 va fer eclosió una nova generació d’escriptors joves. Però molts d’ells es van quedar pel camí.

Va ser més aviat una qüestió demográfica. Els boomers érem molts i a la vegada es va formar un públic amb nous gustos. Allò de la Nova Narrativa Espanyola no sé qui s’ho va inventar, si Herralde o Rafael Conte, que llavors era el crític que repartia les etiquetes. I sí, alguns han desaparegut però d’altres continuem publicant, cosa que és un absolut privilegi, sobretot per a algú que en aquella època ni tan sols pensava a professionalitzar-se. Estic molt agraït a la literatura, perquè una de les claus de la felicitat és dedicar-te al que més t’agrada, fer de la teva professió una afició.

No és gaire coneguda la seva relació amb Javier Marías.

Va ser poc més d’un dècada d’amistat, des que vaig entrar a Anagrama fins que ell va decidir marxar del segell el 1996. Quan el vaig conèixer no era el Marías que després va arribar a ser i no obstant ja es percebia a si mateix com un gran escriptor. Jo ho havia llegit tot d’ell i ell em va adoptar com una espècie de deixeble, una cosa que a mi em semblava bé. He tornat a llegir les cartes que em va enviar després de les lectures dels meus llibres i eren molt atentes i minucioses. A més em va facilitar un lloc a Oxford que vaig haver de rebutjar. Després, els nostres camins es van separar i em dol pensar que va ser una història que es va tancar malament.

Al llibre, assegura que Javier Marías no va ser just amb Jorge Herralde a l’acusar-lo de falsejar les liquidacions.

Notícies relacionades

Sí, això em sembla molt poc creïble. Ho veig més com un problema personal. Eren dues persones de molt caràcter que s’estimaven molt a si mateixes i d’aquesta combinació de vegades salten espurnes.

"La meva ha sigut una vida petita", escriu. ¿No peca de modest?

Per a mi, parlar de mi mateix suposa fer-ho també dels altres, de com les coses van anar canviant a Espanya per a la gent de la meva generació. Érem unes criatures quan va morir Franco i vam sentir que érem a primera fila de totes les transformacions que anava tenint la societat. Sense ser protagonistes en vam ser testimonis i ens vam sentir implicats amb el disseny de convivència que s’estava forjant llavors. Crec que la meva generació encara no ha sigut gaire explicada. Crec que els xavals d’avui no podran creure que anar-te’n a viure amb la teva nòvia era considerat una cosa escandalosa, i negar-se a fer la mili, heroic.

Temes:

Barcelona José Antonio Labordeta Javier Marías Enrique Vila-Matas

Inicia sessió 0 Comentaris