‘Queer’, un vistós aparador del Daniel Craig més canalla

Tot i que estem més que acostumats a veure l’actor Daniel Craig, de 56 anys, participant en escenes de sexe per exigències del guió, cap de les que apareixen a les seves cinc pel·lícules de la saga James Bond és tan llardosa de suor, saliva i altres fluids corporals com les que interpreta a Queer. «Tothom sap que a l’hora de rodar aquest tipus d’escenes no hi ha cap intimitat, però en tot cas vam intentar que resultessin tan commovedores i realistes com fos possible», va explicar ahir l’actor a la Mostra, on la pel·lícula competeix pel Lleó d’Or. «I sobretot, intentem divertir-nos filmant-les», va afegir.

Queer ha sigut dirigida per l’italià Luca Guadagnino, amb una filmografia –que inclou títols com A bigger splash (2015), Call Me By Your Name (2017) o la recent Rivals (2023)– que funciona com una detallada desconstrucció del desig. És possible que cap altre cineasta actual tingui la seva capacitat per convertir l’essència de l’anhel, romàntic o purament carnal, en una cosa tangible: les seves pel·lícules gairebé poden ser tocades i fins i tot desprenen olors, alguns de més agradables que d’altres. I a la nova pel·lícula, el desig és una força tan intensa que empeny el seu protagonista a la jungla equatoriana a la recerca de l’ayahuasca, droga de la qual espera obtenir poders telepàtics amb què llegir la ment del jove que l’obsessiona.

Interpretació magnífica

Queer està basada en la novel·la curta homònima que William S. Burroughs va escriure a principis dels 50, mentre estava en espera de judici per l’assassinat de Joan Vollmer, i que no es va publicar fins a 1985. Per escriure-la es va inspirar en la seva relació amb Adelbert Lewis Marker, un exmarine a qui va conèixer mentre estava a Ciutat de Mèxic, dedicat exclusivament a apaivagar el seu alcoholisme, la seva addicció a l’heroïna i la seva luxúria. Craig no comet l’error de personificar el Burroughs madur, aquell tipus de veu seca i actitud hostil que a partir dels 80 es va confirmar com a icona de la cultura pop. La seva versió és un tipus més jove, que encara no ha publicat la novel·la considerada oficialment la seva obra mestra, El almuerzo desnudo, i que viu a mercè no només dels seus instints sinó també de la seva vulnerabilitat i el seu incorregible romanticisme. És una interpretació magnífica.

Pel que fa a la pel·lícula, resulta molt menys efectiva des d’un punt de vista purament argumental que a l’hora d’enlluernar-nos amb algunes de les seves decisions estilístiques i filigranes formals –un passeig a càmera lenta pels carrers de la ciutat al ritme del Come As You Are, de Nirvana, una escena al·lucinògena en què dos homes vomiten els seus cors i, poc després, literalment fonen tan els seus cossos com els seus esperits– i a la de permetre que Guadagnino ens submergeixi en els racons més sòrdids de la capital mexicana, o ens instrueixi sobre la manera adequada de preparar un xut. «Soc un cavaller que se’n va al llit molt aviat i que mai s’ha drogat ni ha fumat un cigarret, i que pot comptar tots els seus amants amb els dits de les mans», va explicar l’italià per explicar per què va decidir fer Queer. «M’encanta assegurar-me que fins i tot les persones de comportaments més dubtosos són representades en pantalla de manera justa».

L’altra de les obres aspirants al Lleó d’Or presentades ahir és el primer llargmetratge en gairebé una dècada d’Athina Rachel Tsangari, cineasta grega al seu dia convertida en una dels caps visibles de la nova onada de cine grec –l’altra, és clar, va ser Yorgos Lanthimos– gràcies al seu segon treball Attenberg (2010). Primera pel·lícula de la seva carrera rodada en anglès, Harvest presenta una versió atenuada de l’humor absurd i el gust per l’extravagant que defineixen la seva filmografia prèvia per situar-se en un moment històric indeterminat entre mitjans del segle XVII i mitjans del XIX, en el si d’una comunitat grangera que sembla funcionar d’acord amb un model socialista de convivència i que es veu violentament sacsejada per la irrupció en escena de l’hereu oficial del territori, que té una sèrie d’idees no precisament comunistes per treure-l’hi profit econòmic.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Es tracta d’una obra dissenyada deliberadament per incomodar l’espectador, en tant que el llança al centre d’un paisatge tan bonic com lúgubre i llardós i que l’envolta d’una atmosfera genuïnament claustrofòbica malgrat que la seva acció transcorre majoritàriament a l’aire lliure. I la sensació de desconcert que la pel·lícula genera tan d’aquesta manera com negant-los veritable especificitat a bona part dels seus personatges contribueix a dotar d’eficàcia la metàfora a què recorre per recordar-nos els virus que assolaven la humanitat llavors.

17 minuts d’aplaudiments per a Almodóvar

El ministre de Cultura, Ernest Urtasun, va destacar ahir la inusual ovació de 17 minuts d’aplaudiments que va rebre Pedro Almodóvar dilluns a la nit al Festival de Venècia després de la projecció de la seva última pel·lícula ‘La habitación de al lado’ i que, segons les travesses, ja es troba entre les favorites per guanyar el Lleó d’Or, segons va informar l’agència Efe. Urtasun va destacar la rebuda «meravellosa» que va tenir el film. «Ha sigut l’autèntica sensació de la Mostra», va dir. Un film que va qualificar com a «agosarat», que tracta sobre l’eutanàsia, «amb unes interpretacions meravelloses i que ha rebut 17 minuts d’aplaudiments». El ministre ho va viure en directe perquè va estar assegut amb el director manxec i les protagonistes, que drets, es van emocionar. La pel·lícula, la primera que el director manxec roda en anglès, està protagonitzada per Julianne Moore i Tilda Swinton. «Són dues actrius espectaculars» en una pel·lícula que «fa bandera dels drets civils, amb un tema com l’eutanàsia, que serà molt comentat», va assegurar Urtasun a ‘La hora de La 1’ de TVE, on va comentar que es troba a Venècia per recolzar el cine espanyol. «Ha sigut una meravella. Hem de felicitar Almodóvar i el seu equip i tots els representants del cine espanyol que han vingut» al festival. «És una autèntica marca Espanya», va afegir.