El Joker s’immola lentament a Venècia

Potser el més sorprenent de la seva predecessora, recordem, va ser la seva decisió d’imaginar els orígens del personatge titular –en realitat anomenat Arthur Fleck, també conegut com el més cèlebre enemic de Batman–, prenent com a inspiració el cine de Martin Scorsese i, més concretament Taxi Driver (1976) i El rey de la comedia (1982). A fi de provocar un efecte sorpresa similar, Phillips va decidir que, per explicar com Fleck s’enfronta a les conseqüències judicials dels seus crims i mentre s’enamora de Harley Quinn, el més assenyat era convertir la seqüela en escenari de coreografies de ball i hàbitat de personatges que es comuniquen cantant. En altres paraules, Joker: Folie à Deux és un musical de manual i, per tant, resulta inexplicable que ahir, en la seva trobada amb la premsa, els seus responsables s’esforcessin per convèncer-nos d’una altra cosa. "Les cançons donen als personatges una manera d’expressar-se", va dir amb aquesta finalitat Lady Gaga –encarregada de donar vida a Quinn–, com si aquest no fos precisament el modus operandi de la majoria dels musicals. El canvi de gènere, de tota manera, és només una de les diferències de la nova pel·lícula respecte a l’original: aquella transcorria al llarg de 120 minuts plens de propòsit narratiu i energia dramàtica, decidida a reinventar Fleck convertint-lo en un catàleg errant de traumes i en un ser alhora patètic, perillós, ridícul, brutal, tendre, vulnerable i commovedor. Aquesta, al contrari, és una obra majoritàriament inerta que, no obstant, es prolonga fins als 138 minuts de metratge, potser a causa d’una regla no escrita segons la qual, actualment, tots els blockbusters de Hollywood han de durar més del compte.

Rescatar l’espectador del tedi

"En la primera pel·lícula ja vam deixar clar que Arthur es comporta d’acord a la música que sona al seu interior, per això té sentit que aquesta música tingui un paper tan preponderant en la segona", va explicar Phillips, malgrat que les cançons que sonen a Joker: Foleie à Deux no serveixen tant per retratar psicologies, sinó per rescatar l’espectador del tedi. Versions de clàssics d’artistes com Frank Sinatra, The Carpenters i Jacques Brel es mostren estranyament deslligades del relat al qual pertanyen, com afegits dissenyats per fer-nos desviar l’atenció de les carències d’una història que no va enlloc perquè, bàsicament, no té on anar.

Com Philips l’ha concebut, no és més que un primer acte, seguit d’una atropellada resolució que, més que com a conclusió lògica, funciona com un plec de descàrrec. Joker, fem memòria, va ser acusada de fer apologia de la violència i de justificar la subcultura incel, i Folie à Deux s’esforça per deixar clar que la intenció no era aquella.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Pel que fa a aquest tema, Phillips va intentar (en va) ser convincent a l’assegurar que la pel·lícula de cap manera va ser concebuda amb aquella finalitat. En canvi, Joaquin Phoenix no va tenir objeccions al llançar pilotes fora. Recordem que fa només unes setmane, es va saber que l’actor havia cancel·lat de forma sobtada i injustificada la seva participació en la que havia de ser la nova pel·lícula de Todd Haynes, i que la seva decisió no només causarà seriosos perjudicis econòmics a la companyia que l’havia de produir sinó també, probablement, a la seva pròpia reputació. "¿Vol donar la seva versió de l’ocorregut?", li va preguntar un periodista. La seva resposta ha sigut inapel·lable: "No, no vull".

Malgrat tot el que hem dit, Joker: Folie à Deux és una candidata al Lleó d’Or molt més valuosa que les altres dues aspirants al guardó presentades ahir. Dirigida per les germanes franceses Delphine i Muriel Coulin, Jugar con fuego se serveix d’una premissa capaç de generar apassionats debats –¿què faríem si el nostre fill es converteix en un neonazi?– per oferir un relat previsible i alhora trampós, monòton i insultantment didàctic. I Diva Futura, de Giulia Louise Steigerwalt, és una mirada a la indústria pornogràfica italiana de fa diverses dècades que imita Boogie Nights (1997), però més aviat sembla una hipotètica versió de Cuéntame cómo pasó trufada de mamelles a l’aire, i que té no només el desvergonyiment de retratar el submon en el qual transcorre com un paradís feminista, sinó també la d’erigir-se en al·legat contra la Itàlia reaccionària que encarna Giorgia Meloni. n