Empatxat de si mateix

S obre el paper, té sentit que, en un intent de sortir de la crisi creativa en què estava sumit i que, pel que sembla, el va portar fins i tot a pensar en la retirada, Tim Burton hagi buscat inspiració en Beetlejuice (1989), segon llargmetratge de la seva carrera i la pel·lícula gràcies a la qual va començar a perfilar l’imaginari personal que arribaria a definir-lo i a convertir-lo en referent pop. Resulta qüestionable, això sí, la insistència i la literalitat amb què aquesta seqüela encadena referències a la pel·lícula original sense plantejar-se si la seva inclusió té el més mínim sentit narratiu.

I, quan no es dedica a reciclar els moments més memorables de la seva predecessora, Beetlejuice, Beetlejuice introdueix de forma descontrolada esbossos d’idees, personatges i subtrames esbojarrades que són incapaços de formar un tot cohesiu: hi ha una mort i una boda, un idil·li adolescent, una investigació criminal i una exnòvia cadàver decidida a venjar-se del seu expromès. Mentrestant, Burton es mostra massa ocupat manejant a velocitat de vertigen una infinitat de gags, moments musicals i altres ocurrències com per prestar l’atenció necessària a la coherència interna. L’humor tou i el sentimentalisme de traç gruixut serien menys molestos si alhora oferís almenys un àpex de l’originalitat, la voluntat de risc, l’honestedat artística i l’encant artesanal que la pel·lícula a la qual dona continuació continua tenint 36 anys després.

Notícies relacionades

Clàssics de la literatura

Cuina, ansietat i els retrets de Pedroche

‘Beetlejuice Beetlejuice’

Tim Burton (Estrena: 6/9/24)