Manifesta 15 convida des de Barcelona al canvi ecosocial

L’edició «més ambiciosa i descentralitzada» de la història de la biennal nòmada Manifesta, en paraules de la seva directora, la neerlandesa Hedwig Fijen, es va presentar ahir a Barcelona, a l’històric edifici d’arquitectura racionalista que va allotjar l’antiga editorial Gustavo Gili, recuperat com a seu d’aquesta cita cultural, artística i ciutadana, que des de diumenge vinent i fins al 24 de novembre obrirà les portes al públic de 16 espais de la capital catalana i d’11 ciutats de la regió metropolitana: Badalona, Cornellà, Granollers, l’Hospitalet, Mataró, el Prat, Sabadell, Sant Adrià de Besòs, Sant Cugat, Santa Coloma i Terrassa.

Amb noranta participants tant locals com internacionals i esperant rebre 200.000 visitants, el gran llegat de Manifesta, va afirmar Jordi Martí, secretari d’Estat de Cultura, consistirà a ser una «incubadora» de projectes de transformació ecosocial que «ens explicarà com ha de ser el futur» de les nostres ciutats i que convidarà «a pensar l’impensable i imaginar l’inimaginable».

Manifesta té dos reclams estrella. Un, mai fins ara visitable, les Tres Xemeneies de Sant Adrià, que Fijen va destacar com «la Sagrada Família dels obrers», símbol de la industrialització històrica de la zona però també de la contaminació, no en va es coneixia la central tèrmica com el Txernòbil del municipi. La cita «ajudarà a convertir les Tres Xemeneies en el gran equipament cultural de Barcelona», es va mostrar convençut Martí, desitjant que el Besòs i el Llobregat «siguin les noves Rambles de la gran ciutat metropolitana».

L’altra estrella de Manifesta serà la Casa Gomis, fins ara d’accés restringit. Joia de l’arquitectura catalana coneguda com la Ricarda, per l’estany del Prat on la va dissenyar Antoni Bonet Castellana com a casa d’estiu de Ricardo Gomis i la seva dona, Inés Bertrand, amenaçada per l’ampliació de l’aeroport. «Per damunt seu, cada minut s’aixeca un avió», va lamentar Martí, aprofitant per fer una reflexió sobre «com ens relacionem amb el medi ambient».

A l’ampli pati exterior de la Gustavo Gili unes 400 persones, entre convidats i premsa local i estrangera, seguien la nombrosa representació institucional (l’alcalde Jaume Collboni; l’exalcaldessa Ada Colau; el regidor de Cultura, Xavier Marcé; Pau González, diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona, o el director de l’Institut Ramon Llull, Pere Almeda, entre altres). Mentrestant, a l’interior lluïen tres presentacions de nou encàrrec, exemple del «compromís amb la investigació arxivística» de la biennal i que són una mirada al passat.

Esclavitud a Espanya

Una, Arxius Negres: fragments d’una metròpolis anticolonial a càrrec de Tania Safura Adam, recorda que Espanya va ser l’últim país europeu a abolir l’esclavitud a les seves colònies ultramarines. En una paret, un retall d’època on a sobre d’un anunci de venda de sangoneres de bona mida i excel·lent qualitat se’n llegeixen dos de venda d’esclaus. Ofereixen dues negres: Una es ven per no necessitar-la el seu amo, de nació conga, d’uns 20 anys, amb la seva cria d’11 mesos, no ha conegut més amo que l’actual. Motius per a la reflexió sobre l’evolució del pensament i la societat que continuen en sales contigües.

A Escola de passats crida l’atenció «una estàtua misteriosa», segons apunta el coordinador de la proposta, Germán Labrador, embolicada en plàstics negres i de la qual només es veuen les potes d’un cavall al costat d’un vídeo. És una rèplica de la polèmica figura eqüestre de Franco decapitada. «Es tracta d’una reflexió sobre la presència i absència del dictador en la memòria col·lectiva a través de la història material de la construcció i destrucció de les seves estàtues», explica el professor de Princeton i investigador.

Labrador ha reunit peces de diversos artistes, però també imatges, textos, pel·lícules, veus, pintures d’Ocaña, Pepe Sales o Anxo Baranga, a través dels quals exposa «imaginacions polítiques radicals en la història de Barcelona en sis moments diferents: el començament del capitalisme, la ciutat de final de segle i de les lluites socials, l’anarquista de la Guerra Civil, la que va estar sota el franquisme, la de la contracultura i la de la crisi del neoliberalisme».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Envoltat d’exemplars de la revista Ajoblanco, d’un castell de cartes anticapitalista, pòsters, còmics o jocs de taula reivindicatius i satírics destaca el Futbolí roig-i-negre dels Fets de maig de 1937 inspirat en les rivalitats entre anarquistes i comunistes. El seu autor, Fernando Sánchez Castillo, enumera els jugadors recreats. De Neus Català, Josep Tarradellas, Durruti, Puig Antich, Andreu Nin, Azaña,la Pasionaria a Ramon Mercader (l’assassí de Trotski) i Alejandro Finisterre. És un homenatge, relata l’artista madrileny, a aquest últim anarquista. «Va inventar una patent del futbolí en un hospital republicà a prop de Montserrat, on va arribar lesionat per un bombardeig durant la Guerra Civil. Amb l’ajuda d’un fuster basc va construir aquest joc per als soldats i nens ferits que no es podien moure. Va ser un personatge increïble, va anar a l’exili, va ser traductor de León Felipe i va aconseguir escapar-se de la policia franquista que el va segrestar i va intentar tornar-lo a Espanya».

La proposta, conclou Labrador, «dona exemples de com els ciutadans s’han unit per reivindicar els seus drets, construir espai públic, defensar-se de les agressions de l’Estat o del mercat i configurar formes més dignes de vida». És només l’aperitiu de Manifesta.