De vegades és necessari segrestar un autobús

El 47 va ser una línia d’autobús tan important per a Nou Barris que el meu germà sempre escull el 47 a La Primitiva, i quan pot com a acabament a la Loteria Nacional de Nadal. Des del 1972, el 47, que encara existeix i existia abans, anava de la plaça de Catalunya a la Via Favència, a la Guineueta, més o menys on ara es troba la plaça de Karl Marx. El 7 de maig del 1978, Manuel Vital (1923-2010), conductor del 47 i veí de Torre Baró, va prolongar el recorregut del vehicle que conduïa, un formidable Pegaso Monotral articulat, fins al seu barri, a través de la carretera Alta de les Roquetes. Va ser la seva manera de demostrar a les autoritats que l’autobús sí que podia arribar al costerut raval on vivia, després que l’haguessin marejat d’allò més. El 47, dirigida per Marcel Barrena i protagonitzada per Eduard Fernández, recrea aquest episodi paradigmàtic de les lluites veïnals en la Barcelona de la dècada de 1970, que podrien donar lloc a un cicle de pel·lícules. Per exemple, a prop en el temps i en l’espai, uns veïns van ocupar una fàbrica asfàltica activa a Roquetes per convertir-la en l’Ateneu Popular Nou Barris. Va ser el 9 de gener del 1977 i el modèlic centre cultural i social encara hi és. Acompanyen Fernández a El 47 Clara Segura, Zoe Bonafonte i Carlos Cuevas, entre altres actors.

El timing d’El 47 és perfecte. A la pel·lícula ressonen dos problemes candents del present: la dificultat de l’accés a la vivenda i el rebuig de la immigració. Torre Baró va néixer com a barri d’autoconstrucció. Si havies ensostrat la barraca abans que sortís el sol, ja tenies casa, per dir-ho així; si no, et tiraven les quatre parets a terra. ¿Subministraments i serveis? Cap al principi, molt pocs i aconseguits a força de protestes després. Vital hi va arribar des de Valencia de Alcántara, província de Càceres. El seu pare havia sigut assassinat per falangistes. Era tant un migrant econòmic com un refugiat polític. «És una pena, però en vivenda i immigració sembla que estiguem en un bucle –diu Fernández–. Torre Baró en concret és regular. Un autobús ja no, però potser haurien de segrestar un gran tenidor de pisos, una doctora, una professora... Per posar el barri decent».

Acció directa

Vital va adquirir una categoria d’heroi popular. Algú ho havia de fer. Barcelona li va concedir una Medalla d’Honor el 1997 i El 47 també celebra la seva gesta, acció directa en tota regla, si volen de baixa intensitat però acció directa. «És una història d’empoderament –assenyala Barrena–. Tenim tanta oferta que hem acabat creient que la felicitat consisteix a poder triar entre dues marques de mòbil. Quan aquesta oferta fa que ens adormim. El segrest de l’autobús és una excusa per explicar altres coses i per intentar fer despertar els espectadors. No cal ser un superheroi. Un petit acte de dissidència pacífica pot desencadenar un munt de coses. D’això va la pel·lícula». I Fernández afegeix tot seguit: «El Manolo era molt concret. Anava a buscar coses concretes. Com va dir: ‘Diuen que és un segrest, però jo crec que és una necessitat’».

L’autoconstrucció, germana avançada del barraquisme pur i dur, no es feia per afició al camp, sinó per la impossibilitat de tenir un pis. En aquest sentit, està emparentada amb l’ocupació. A Cuevas li toca de prop l’assumpte de la vivenda. «En la meva generació és atroç –indica–. Soc actor i tinc una vida privilegiada en comparació amb els meus companys perquè visc sol des de fa temps. A la meva quinta ens van dir que si estudiàvem i ens trèiem un màster tindríem una bona feina. La realitat és que els meus amics tenen 30, 32, 35 anys, amb professions totes superlloables, i comparteixen pis perquè no tenen cap altra possibilitat».

Maragall màgic

Cuevas, per cert, interpreta un Pasqual Maragall que es fa amic de Vital com a usuari del 47 i intercedeix per ell davant l’Ajuntament de Barcelona. No va passar mai. Tot i que ja com a alcalde, Maragall va dormir a casa de Vital, com va fer a casa de desenes de veïns de barris de la capital catalana. Per conèixer-la. «Soc molt fan de Spielberg i Zemeckis, i a les seves pel·lícules hi sol haver màgia –argumenta Barrena–. És una llicència màgica que m’emociona. M’agrada fer homenatges a les coses i les persones que respecto, i Maragall és una d’aquestes persones. Crec que està justificada la seva inclusió, perquè Vital i Maragall acabarien sent amics». La família de Maragall «es va emocionar» amb la pel·lícula.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

Els veïns de Torre Baró, també. «Això ens van dir ells i això es va notar durant el passi –explica Fernández–. Ja es va notar durant el rodatge. Era molt important que se sentissin representats». Que Torre Baró convidés Barrena i Fernández a ser pregoners de la seva passada festa major, a finals de juny, parla de satisfacció veïnal. «Més d’un al barri ens va dir: ‘Ja era hora que es rodés una pel·lícula sobre nosaltres en positiu’», apunta Barrena.

Barrena i Fernández només sabien de Torre Baró que és «allà dalt» abans d’embarcar-se a El 47 a partir que el primer descobrís la història de Vital al blog El tranvía 48. Cuevas en sabia una mica més: «Soc de Montcada i Reixac, del barri de Terra Nostra - Santa Maria, que és al costat. Havia anat a la festa major de Torre Baró i és una geografia, una gent i una parla que em resulten perfectament reconeixibles».