Takeshi Kitano arrenca les rialles en la Mostra

Parlem de Takeshi Kitano. Amb el sobrenom Beat Takeshi, es va donar a conèixer a mig món com el creador i conductor del mític programa televisiu Takeshi’s Castle, a Espanya rebatejat Humor amarillo –en resum: japonesos rebent mastegots–, i després es va erigir en autor venerat per la cinefília després de dirigir pel·lícules magistrals sobre la Yakuza, com Sonatine (1993), i sobretot Flores de fuego (1997), que li va proporcionar el Lleó d’Or a la Mostra. Des d’aleshores, Kitano ha utilitzat el seu cine repetides vegades per unir aquestes dues facetes artístiques, comèdia i ultraviolència, però és possible que mai ho faci amb tanta eficàcia com a la pel·lícula que va presentar ahir fora de concurs en la Mostra.

En la primera meitat, Broken Rage és una intriga criminal protagonitzada per un assassí a sou que es veu obligat a col·laborar amb la policia per acabar amb una banda de mafiosos. En la segona, fa un gir inesperat i es converteix en una autoparòdia que torna a explicar la mateixa història recorrent a un humor increïblement precís i amb molta voluntat de fer facècia de les diferents identitats que l’autor ha anat adoptant en la seva feina com a actor al llarg de les dècades. El resultat són 60 minuts de metratge que callen les boques de tots els que van donar el director japonès per acabat i capaços d’afligir fins i tot l’espectador més hieràtic d’atacs de riure incontenible, i el tipus de pel·lícula en reacció a què només hi ha una paraula: gràcies.

Amor i roba barata

Notícies relacionades

Juan Diego Flórez, estrella solidària

Anderson treu de l’armari fantasies sexuals de les dones

Primera de les dues pel·lícules aspirants al Lleó d’Or presentades en l’última jornada competitiva, Love és la tercera entrega de la trilogia que el noruec Dag Johan Hauderug ha dedicat al sexe, els somnis i l’amor. Altament evocadora del cine d’Éric Rohmer, s’estructura com una successió de sucoses converses entre amigues, amants, companys de feina i doctors i pacients en què es debaten temes com l’adulteri, el càncer, el cruising i el sexe anal. La seva gran carta és la naturalitat i l’aversió al tremendisme que evidencia a l’abordar aquests assumptes; la pega principal que se li pot posar és l’excés de pulcritud i amabilitat al retratar els personatges, i el seu estrany afany a vincular la seva actitud civilitzada i progressista a la història, la psicologia i fins i tot la geologia de Noruega.

També la nova pel·lícula de Wang Bing posa tancament a una trilogia. En concret Youth: Homecoming és l’entrega final de la sèrie que l’aclamat documentalista xinès ha dedicat a diversos dels centenars de milers de joves treballadors que treballen 15 hores al dia a un centre neuràlgic de la indústria tèxtil anomenat Zhili City, amuntegats a mastodòntics blocs de formigó on els envolten tones de roba barata i escombraries. Si la primera pel·lícula de la trilogia reduïa aquests protagonistes a la condició de meres peces d’una implacable maquinària productiva, aquí Bing dedica bona part del metratge a contemplar-los mentre juguen a cartes, comparteixen confidències, disfruten de sopars grupals, s’intercanvien gestos amorosos, visiten familiars per l’Any Nou i fins i tot es casen. Dit d’una altra manera, posa rostre als treballadors que s’amaguen darrere de la roba barata, i que acaben sent els que paguen un preu més alt per ella.