Almodóvar toca el cel a Venècia

Proporcionalment, la Mostra de Venècia sempre ha sigut el certamen més generós amb ell. El 2019 li va concedir un Lleó d’Or honorífic, i totes les pel·lícules amb què ha concursat aquí han acabat guanyant alguna cosa. El 1986 el certamen va recompensar el guió de Mujeres a punto de un ataque de nercvios, el 2021 va concedir a Penélope Cruz la Coppa Volpi pel seu treball a Madres paralelas i ara, gràcies al Lleó d’Or que ha obtingut La habitación de al lado, Almodóvar acaba de convertir-se en el segon director espanyol que guanya aquest guardó tan prestigiós i el primer que ho fa amb una pel·lícula espanyola. Luis Buñuel el va aconseguir el 1967 gràcies a la francesa Belle de Jour.

Els riscos creatius

L’èxit que representa el guardó és encara més gran si es té en compte que, amb La habitación de al lado –història de dues velles amigues que es retroben després de molts anys sense saber res l’una de l’altra, en el moment en què una d’elles té un càncer terminal–, el manxec s’ha imposat una sèrie de riscos creatius inusuals per a un director de 74 anys. És, d’entrada, el primer dels seus llargmetratges rodat íntegrament en anglès –en part com a assaig, ja va filmar en aquest idioma els curts La voz humana i Extraña forma de vida–, una sortida de la zona de confort per altres motius: probablement és la pel·lícula més mesurada de la seva carrera a nivell estètic i, malgrat parlar d’un tema tan propens a generar sentimentalisme com la mort –ahir, al recollir el premi, Almodóvar va fer un contundent al·legat en favor de l’eutanàsia–, redobla l’aposta a favor del tipus de contenció dramàtica que el director practica des de fa diverses pel·lícules. Les prediccions no la incloïen entre les pel·lícules favorites a guanyar el Lleó d’Or, malgrat que després de la seva projecció de gala en el certamen va rebre una ovació de 17 minuts, en gran mesura perquè bona part de les crítiques no van ser positives. Està clar que el jurat presidit per Isabelle Huppert no s’hi ha deixat influir.

Els altres premiats

Les pel·lícules que van ser esmentades més sovint en les travesses com a candidates a ocupar el lloc més alt del palmarès han acabat repartint-se la resta de guardons. El Gran Premi del Jurat –que és com l’equivalent a una medalla de plata– va anar a parar al quart llargmetratge de la italiana Maura Delpero, Vermiglio, hipnòtic retrat dels habitants d’un poble situat als Alps durant l’últim any de la Segona Guerra Mundial, i la màxima virtut d’aquest film és la barreja de subtilesa i rotunditat amb què apel·la a l’emotivitat de l’espectador, basant la seva càrrega dramàtica en l’imponent paisatge i els rostres dels actors, sense caure en estratègies llagrimoses.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El Premi Especial del Jurat va recaure en l’implacable nou treball de Dea Kulumbegashvili, Abril, que se serveix de la història d’una ginecòloga dedicada a practicar avortaments clandestins a la Geòrgia rural i funciona com a atac a l’ordre patriarcal; una pel·lícula tan poètica com aterridora, i tan bonica com brutal. I el nord-americà Brady Corbet va obtenir un premi a la millor direcció que en realitat queda curt per The Brutalist, una pel·lícula monumental que parla del preu que es paga per anar a buscar la fal·làcia del somni americà –i del que significa ser un artista, la història d’Europa, la identitat jueva i l’antisemitisme...–; sens dubte, la més aclaparadora de les que s’han presentat aquest any a la Mostra.

També molt encertades són les decisions dels jutges en les categories interpretatives. El treball de Nicole Kidman a Babygirl, la intriga carregada de complicades escenes de sexe gràcies a la qual ha guanyat la Coppa Volpi a la millor actriu, és un dels més aconseguits de la seva carrera. El de millor actor va recaure en Vincent Lindon pel seu paper a Jugar con fuego, l’únic factor indiscutible d’un film –sobre un pare que veu, impotent, com el seu fill es converteix en un neonazi– profundament discutible.