¿Va inventar William Faulkner una altra dimensió?

William Faulkner va publicar el 1939, deu anys abans de guanyar el Nobel, i deu després d’editar El soroll i la fúria, una novel·la frondosament experimental –com tot allò que va escriure– titulada Les palmeres salvatges. No podia imaginar, llavors, Faulkner, a qui suposadament un tipògraf matusser va rebatejar al publicar el seu primer llibre –el seu cognom era Falkner, i la u es va colar a la portada de la seva primera novel·la com a errata, o això compta la llegenda, i ell va considerar que allò només podia ser un senyal, i un de bo, i mai el va corregir–, que aquesta novel·la, formada per dues curiosíssimes històries de fugida, la d’una parella adúltera i la d’un pres vell durant una inundació, acabaria per convertir-se, misteriosament, en un amulet per a cineastes.

No és tant la història com la manera en què s’explica –Faulkner va ser un revolucionari, però un que no es té en excés com a tal, estranyament, tot i haver donat pas a una ingent quantitat de noves formes narratives–, la que va inspirar la primera pel·lícula de la cineasta francesa Agnès Varda La Pointe-Courte. O això explica ella mateixa a la seva autobiografia documental Les Plages d’Agnès. La novel·la, que va ser traduïda a l’espanyol per Jorge Luis Borges, se cita a Al final de l’escapada, de Jean-Luc Godard, quan la Patricia diu que prefereix "el duel a res". John Hughes, en un clar homenatge a Godard, extreu la mateixa cita en Todo en un día. També és Les palmeres salvatges el que llegeix el protagonista de Ghost Dog, de Jim Jarmusch.

Netejar lavabos

Tot i que si hi ha un director que torna, un cop i un altre, sobre la no tan coneguda novel·la de Faulkner, és Wim Wenders. Apareix, per primera vegada, a la pel·lícula que va rodar abans d’El amigo americano, una road movie titulada En el curso del tiempo. El que passava en ella és que un dels protagonistes, un camioner, sempre estava llegint una edició de butxaca de la novel·la. I passa el mateix, 47 anys després –aquella cinta és de 1976– a Perfect days, la seva última pel·lícula, en la qual el protagonista, Hirayama, llegeix fins a caure rendit, una nit rere l’altra Les palmeres salvatges. La fugida impossible que es relata a la novel·la –estar atrapat en això que veiem: el món– reflecteix, al seu torn, l’única possibilitat real: la de quedar ocult a simple vista, o fugir a una altra dimensió.

Perquè quan es parla de Perfect days, la història d’un home que neteja els lavabos públics a Tòquio, un individu que clarament ha renunciat a qui sap quantes coses per portar la classe de vida plàcida i aparentment diminuta que porta –la visita, en un moment determinat, de la seva neboda i la seva germana, evidencien que el seu camí és un camí escollit, i que ell, com la germana, podria estar movent-se amb xòfer per la ciutat–, es parla d’una oda a les petites coses de la vida i sembla elogiar-se un cert tipus d’estoïcisme. Però la forma en què el cine de Wenders pensa el món va molt més enllà, i aquí no només abraça el miracle de ser viu en un planeta incomprensible sinó que, encara més interessant, la idea de la rutina com a sort de nirvana.

El miracle del món

Notícies relacionades

L’‘home’ de dos caps

Estopa: "Patim una mica la síndrome de l’impostor, però, és clar, és un honor"

El personatge d’Hirayama fa cada dia exactament el mateix. Treu un cafè en llauna de la màquina de vending que té davant de casa, puja a la seva minifurgoneta, es posa una cinta de casset i taca la realitat –l’eleva: com va deixar l’esmentat Nietzsche, "la vida sense música seria un error"– escoltant música de l’època en què encara tot era possible –els 60 i 70, els anys de la seva adolescència i joventut– traslladant-se emocionalment fins a ella per una estona. El que dura el trajecte. Després comença la jornada laboral, en la qual només apareix quan algú entra al bany i pot dedicar-se a contemplar el món al seu voltant uns minuts, i la resta del dia, que gairebé sempre inclou la visita a uns banys públics i a un restaurant subterrani.

És curiosa la forma en què la rutina allunya el personatge del real, i el col·loca en un món propi, en el qual res es trencarà mai. D’alguna forma, l’eleva, apartant-lo d’allò que els altres tenen per real, i emportant-se’l a un món en què l’existència és gairebé un estat mental. Res sabem de la desviació que va prendre en el seu moment Hirayama, l’únic que sabem és que hi és en una altra dimensió, i es torna visible només quan la rutina es trenca. Quan un company de feina li demana diners. Quan apareix la seva neboda. Tot el que el distregui d’això que fa diàriament suposa, per al seu univers controlat i feliç, un univers en el qual pot aturar-se a contemplar el miracle del món, un retard. La impossibilitat d’existir a un altre món. Misteri resolt.